De mare en tenim una sola
Els qui hagin llegit —i gaudit— Els germans Burgess i, sobretot, Olive Kitteridge, segurament se sobtaran força, en endinsar-se en Em dic Lucy Barton (My Name Is Lucy Barton), la darrera novel·la d’Elisabeth Strout, publicada per Edicions de 1984 i traduïda per Ester Tallada. Se sorprendran per la gran diversitat —pràcticament, oposició— de caràcters entre les seves dues protagonistes, Olive tan ferma i segura d’ella mateixa, Lucy, tan inestable i carregada de dubtes, però a mesura que vagin avançant les pàgines, el més probable és que s’adonin d’un tret que les posa en contacte: la necessitat que tenen totes dues d’expressar-se, de comunicar-se per entendre’s millor i per entendre els que les envolten, per (tractar de) posar ordre en les seves vides.
A Lucy se li presentarà aquesta oportunitat quan es veu obligada, a “mitjan [de la] dècada dels anys vuitanta” (pàg. 15), a “estar ingressada a l’hospital gairebé nou setmanes” (pàg. 9), per l’extirpació de l’apèndix que es complica, i un vespre, al cap de tres setmanes, rep la visita, del tot inesperada, de la seva mare, a la qual “feia anys que no havia vist” (pàg. 13). Una visita que no tan sols l’alliberarà de la sensació de solitud que cada vegada l’aclaparava més —“Sempre que venia una infermera a prendre’m la temperatura, intentava que es quedés un momentet amb mi” (pàg. 12)—, sinó que li permetrà recobrar el seu passat i veure’l amb nous ulls.
(Vols llegir l’article complet? Pots fer-ho a Llavor Cultural)
diumenge, 27 de novembre del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
