La culpa és dels mestres…!

Sovint s’organitzen il·lustres debats i eminentíssimes tertúlies per tractar de determinar què justifica el baix nivell artístic i cultural del nostre país. La qüestió que es planteja acostuma a ésser sempre la mateixa: per quina raó la majoria de la població catalana només supera amb sort els coneixements elementals bàsics? Per quina raó Saramago, Kandinsky o Clarà són tan desconeguts com ho poden ésser Apuleu, Bruegel el Vell o Paraxíteles?

En general, els intel·lectuals de torn —entenguem-nos, del torn governamental que correspongui: aquells que el poder polític converteix en habituals a la nostra…—, després de pregones reflexions i prolixes disquisicions solen arribar a una conclusió unànime i irrebatible: la culpa és, únicament i exclusiva, de l’ensenyament. I, més en particular, dels mestres! Dels mestres, que no compleixen prou amb a seva funció pedagògica i educativa. Dels mestres, que no fan tot el que podrien fer. I, és clar, si ells —aquells que constitueixen la clau de volta del sistema educatiu— fallen, tot s’ensorra!

Els Consells de Savis televisius no poden tenir més raó: els mestres i només ells són els responsables del pèssim i vergonyós nivell cultural, artístic i científic de la població! Exactament de la mateixa manera i pel mateix motiu que els responsables de la crisi som els ciutadans i ciutadanes que gosàrem demanar una hipoteca de 100.000 euros, responent-ne personalment, i no pas les grans immobiliàries, que les sol·licitaren de 40.000.000 i s’esvaïren deixant un buit al darrera, després d’endur-se els beneficis dels anys anteriors… Ni, menys encara, les entitats financeres que els les concediren tan alegrament i sense garantia suficient… I ca!

Així que els entesos s’espremen els seus privilegiats cervells i arriben a aquesta conclusió els nostres dilectes representants públics respiren alleujats. Si la solucionen els problemes polítics creant una Comissió d’Investigació —composada i presidida per ells mateixos, no cal dir-ho…— quan el problema és social, convoquen un Consell d’Eminències i tot arranjat. Una vegada han dictaminat que la responsabilitat és dels mestres i no pas seva, avisen al xofer, s’acomoden al cotxe oficial i se’n tornen cap a casa!

«Els mestres, si no existissin, els hauríem d’inventar! A qui li podríem carregar els neulers del més que deficient nivell cultural dels catalans i catalanes, sinó…?», pensen, mentre s’endormisquen als acollidors sofàs dels únics vehicles que no es veuen afectats per la crisi.

A quin malpensat se li podria acudir al·legar que hi pot haver altres factors que tinguin un pes específic molt més rellevant que no pas la teòrica desídia i incapacitat dels mestres… Que hi pot tenir a veure, el fet que la política educativa del Govern sigui erràtica, confusa, irracional, ineficaç i irresponsable?  Què hi té a veure que les decisions polítiques que es prenguin tinguin més en compte els interessos electorals (dels adults) que no pas els pedagògics (de l’alumnat)?

I la ínfima i infamant inversió que es destina als serveis educatius, que ens situa destacadament a la cua dels països europeus pel que a tant per cent del PIB es refereix, quina relació podria tenir amb el baix nivell d’ensenyament i cultural general? I la cada dia més decreixent implicació —o, almenys co-implicació— de les mares i pares en l’ensenyament dels seus fills i filles? I la consolidació indeturable de la filosofia del mínim esforç possible que ens ofereix, dia sí, dia també, la televisió? I…

Però no, és clar… Quines bajanades…! Com se’ns acut cercar-hi tres peus al gat…? Encara voldran que els polítics, les mares i pares, o la societat consumista on vivim siguem co-responsables de la situació…! Ni parlar-ne, home…! Ni parlar-ne…! Res de culpa o responsabilitat compartida! Els culpables són els mestres i prou…! Al cap i a la fi, són el boc expiatori perfecte: com que fan força més vacances que la majoria, a quin ingenu amb trenta dies festius a l’any se li podria acudir de defensar-los…?

dijous, 17 de maig del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o


Comparteix

Author: XavierSerrahima

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *