La gran idea de l’ínclit i insuperable Rodríguez Zapatero per solucionar el sagnant conflicte que viu el Sàhara Occidental, que ha causat els darrers dies quasi dues desenes de víctimes i un centenar llarga de desapareguts, consisteix en pensar, abans de res, en els interessos del seu propi estat: “Els interessos d’Espanya és el que el Govern ha de posar per davant”. Afegint-hi, segurament per tractar d’endolcir la realitat, que “és la resposta més apropiada per a la resolució del conflicte i, en conseqüència, per al poble sahrauí”.
A banda que “el poble sahrauí” ja sap que sempre pot comptar amb els espanyols, com se li podria acudir a algú dur-li la contrària a aquest gran i excels líder de l’estratègia política? A aquesta incontrovertible eminència que ha conduït el seu país —i el nostre, de remolc— a les més altes quotes de misèria i d’atur? Com pot gosar algú qüestionar la divina infal·libilitat d’aquell que el setembre del 2008 va assegurar que l’estat espanyol tenia “el sistema financer més sòlid de la comunitat internacional”, vaticinant que l’economia del seu país recobraria “aviat” el camí del seu creixement potencial?
Per si hi havia algun dubte sobre quina ha estat, és i ha de seguir essent la prioritat espanyola en el conflicte de l’Al-Aaiun, la invicta Ministra d’Afers Exteriors afirmà que la del Marroc “és una relació essencial que hem de preservar per raons de seguretat, de combat contra el terrorisme, de control dels fluxos d’immigració i del narcotràfic, i —last but not least (el subratllat és meu, per descomptat, tot i que el subconscient va trair tant Jiménez com el PsoE)— per les relacions comercials i econòmiques”.
President i Ministra ho podrien haver dit més alt, però no més clar: els interessos que el govern espanyol “ha de posar per davant” no són “els d’Espanya” —que se circumscriuen únicament assumptes d’extrema i cabdal importància, com foren en el seu moment el futbol en obert i la presumpta eliminació de la “ñ” dels teclats dels ordinadors— sinó els de les empreses i empresaris espanyols. Si la frase de Trinidad Jiménez l’hagués pronunciada un català ben segur que ens dirien allò de “la pela és la pela!”.
És possible que encara hi hagi una part dels militants i votants socialistes que hauria preferit que Rodríguez Zapatero hagués esmentat els drets humans i no pas els econòmics… Però, és clar, a banda que ningú no és perfecte, el govern espanyol sempre s’ha mostrat escrupolosament respectuós amb la sobirania del Marroc…, quan aquest ha atemptat contra les persones! Si l’atemptat s’hagués adreçat contra quatre pedres, contra un tros de roc sense vida ni valor, com l’Illa de Leila —que ells anomenen de Perejil— ja hauria estat tota una altra història… Llavors sí, llavors, de manera inevitable, la resposta “més apropiada” haguera estat, por supuesto, contundent!
dimarts, 23 de novembre del mmx
© Xavier Serrahima 2o1o
