Els Buddenbrook, Thomas Mann
L’art i (el seu) temps
Una de les coses que ens ha ensenyat —o, més exactament, ens hauria d’haver ensenyat— la història de l’art és que abans de poder —i, sobretot, voler— innovar en qualsevol disciplina artística cal haver après (molt) dels antics, cal haver aprés (molt bé) el que ells sabien, cal dominar-la com ells. Que només pots innovar quan coneixes, perfectament, el que (creus que) cal innovar, el que ha quedat endarrerit. Que, com va evidenciar Picasso, tan sols pots avançar quan, abans, has après a fer (tan bé o millor que ells) el que feien els grans mestres.
Thomas Mann, amb Els Buddenbrook. La decadència d’una família (Buddenbrooks. Verfall einer Familie), Navona Editorial, traduït per en Joan Fontcuberta i Gel), va escriure, a començament del segle XX, una novel·la clàssica. Una d’aquelles novel·les que haurien pogut signar, sense dubtar-ho gens, alguns dels més grans noms del segle anterior. Una novel·la que, com assenyala amb molta exactitud el seu subtítol, presenta la història de la decadència d’una família.
D’una família, els Buddenbrook, però, en realitat, i aquesta és una de les raons que l’han convertit en gran, en una referència inexcusable, de totes les famílies. O, almenys, de totes les famílies burgeses riques. De totes les famílies i, per tant, de tota una classe social: de la burgesia. De la burgesia enriquida i adinerada que era el centre del món al segle XIX però que entrà en crisis al XX.
Tant és així que de la mateixa manera que podríem dir que Honoré Balzac és l’expressió màxima de l’època burgesa, de l’època i, també, de la literatura de l’època burgesa, de la mateixa manera que podem dir que si volem conèixer de debò la burgesia i el seu temps de màxim (i incontestable) esplendor ens convé llegir la seva comédie humaine, Mann és un dels màxims exponents de la fi d’aquesta època. De la fi d’un temps i d’una manera de veure (i de viure) el món.
Una decadència i fi d’una època que Els Buddenbrook reflecteix amb una precisió gairebé quirúrgica o notarial. La reflecteix i, en realitat, l’acompanya. L’acompanya perquè, així com la família Buddenbrook va evolucionant al llarg de les generacions que retrata, que els fills no s’assemblen als pares, i que els néts encara s’assemblen als seus avis, la novel·la també va evolucionant.
Si, de bon començament, és una novel·la clàssica o convencional, on un narrador pràcticament omniscient s’encarrega d’explicar-ho tot, a poc a poc va alliberant-se de l’omnisciència i va adaptant-se, literàriament i artística, a l’evolució dels temps.
En llegir-la —amb aquell goig agraït amb que t’endinses en les obres de l’autor de La mort a Venècia, convençut que et farà veure alguna cosa que no has vist abans; o que, almenys, te la farà veure o plantejar d’una manera diferent de com l’havies vista o te l’havies plantejada fins llavors— t’adones que per més que en un inici la idea de Mann fos escriure una obra a l’antiga usança, li fou impossible, a mesura que l’anava escrivint, mantenir-la.
O el que és el mateix, que, com a artista, prengué consciència que no li era possible explicar, literàriament, la decadència d’una família —i, per tant, de tota una època— mantenint la visió i els mitjans literaris que la pròpia decadència que estava tractant de retratar estaven posant en qüestió. Que, si a l’inici, per retratar els temps antics, podia escriure com els antics, a mesura que la història anava evolucionant, també calia que la manera de narrar-la ho fes; i que ho fes al mateix ritme.
És per això, precisament, que resulta no ja interessant, sinó doblement interessant —per no dir, interessantíssim—, llegir aquesta obra primerenca de l’autor de Lübeck. En primer lloc, perquè és una obra gran, de mèrit. Una d’aquelles que els amants de les llistes inclourien gairebé amb tota seguretat en les seves llistes. Però, en segon, i molt més important, perquè resulta pràcticament impossible assaborir i entendre en condicions la resta de les seves grans obres sense haver llegit, abans, aquesta.
Perquè, en escriure —més exactament, tot escrivint— Els Buddenbrook, Mann prengué consciència de com i perquè hauria d’escriure les seves obres posteriors. Prengué consciència que, artísticament, només hi ha una sola manera de descriure una època: amb la visió i les eines que la mateixa època va creant. Que el segle XX exigia —i ho feia ineludiblement, inexcusablement— la literatura del segle XX.
Que la literatura no és —o, si ho volem dir amb major exactitud, que és només— una imatge o un retrat d’una època, sinó que és —i ha d’ésser— l’època mateixa. Que tan sols pot reflectir de debò la seva època si és, si es converteix, en un reflex (en el millor reflex, de fet) de la seva època.
divendres, 15 de gener del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
