Elogi de la formiga, Joaquim Carbó
El segon llibre de que pretenia parlar ahir va quedar-se’m al tinter, al tinter del temps —del meu temps de pare de família…
Es tracta de Elogi de la formiga, de Joaquim Carbó (Editorial Columna, 1996). Un recull de sis narracions d’aquest prolífic autor, especialment conegut per la seva literatura infantil. Només cal recordar l’esplèndida saga que va iniciar amb La Casa sota la sorra ja fa una bona pila d’anys.
En present cas es tracta d’una obra adreçada als lectors adults. D’una manera massa evident, des del meu punt de vista. Potser per a fer oblidar la seva vessant infantil? L’erotisme esdevé el centre i la raó de tots i cadascun dels contes que ens ofereix aquest llibre. Un erotisme velat i insinuat, escrit amb mà de seda i paraula exquisida, amb una cura excessiva, quasi malaltissa, com si l’autor temés caure al calaix infernal on la majoria dels crítics clouen la literatura carnal.
Com si cregués que la frontera entre erotisme i pornografia depengés més dels termes i no pas de temes, de paraules i no d’arguments. En tot moment, i d’una manera que em pareix obsessiva, evita l’ús dels termes sexuals. No ja dels més vulgars i basts, la qual cosa tindria una certa justificació, sinó fins i tot dels més habituals o naturals. Dir —o escriure— “penis”, “vulva”, “fel·lació” o “coit” significa situar-se a frec de l’abisme de la pornografia i el mas gust?
Pel meu gust, aquesta opció seva no es deu a un criteri estrictament artístic, sinó a un puritanisme mal entès. Puritanisme que, a banda de resultar incompatible amb escrits d’aquest caire, suposa un llast insalvable per a que els contes puguin fluir amb la naturalitat que fora desitjable.
No es tracta de fer un ús adient d’aquelles metàfores, analogies o al·legories que embelleixin i facin acréixer la qualitat literària de l’obra, sinó de convertir-ho en pauta de conducta. Pauta que, per excessiva i innecessària, converteix la lectura i la comprensió dels relats en una inintel·ligible cursa d’obstacles sense justificació literària aparent.
La literatura eròtica —com li ocorre a la humorística— sempre camina damunt l’afilat fil de la navalla, temptant tothora el risc de caure en el ridícul o en el fulletó. En el cas d’aquest recull de Carbó, el seu innegable ofici reïx a evitar-ho… però tot just pels pèls – que no pas pels cabells!
dilluns, 21 de juliol del 2008
© Xavier Serrahima 2008
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
