El vent de la nit, Joan Sales

Lectures: 6

El malson que va fer impossible la vida

És prou sabut que durant força temps, El vent de la nit, Club Editor, 2018, va constituir la darrera part de l’obra major de Joan Sales, Incerta glòria, fins que en fou, molt encertadament, segregada. Molt encertadament perquè, malgrat la seva proximitat i el manteniment d’alguns trets d’identitat comuns, no tan sols són dues novel·les diferents, sinó molt diferents.

I ho són, no tant per les raons obvies (una tracta la incerta glòria de la guerra; l’altra, la nit obscura i obscuridora de la postguerra), sinó, sobretot, pel seu to. Pel seu to literari però, encara més, pel seu to existencial; per la visió que ens ofereixen de la vida i el viure; en realitat, del viure i del sobreviure.

És per aquesta raó que em sembla tan adient com necessari tenir en compte el criteri que apunta Gonzalo Torné al postfaci: “convé un abordatge d’El vent de la nit que se la prengui de debò com una novel·la independent, […] abordar-la com una entitat autònoma”.

En primer lloc, per una raó que, de tan evident, potser no caldria ni esmentar: perquè cada obra literària (i artística, en general) s’ha de sostenir (i justificar) per ella mateixa —i en ella mateixa. I, en segon —i, en aquest cas, aquesta segona raó és del tot essencial—, perquè l’ombra d’Incerta glòria és massa allargada. Perquè és injust comparar-la amb el que Torné defineix, molt encertadament, com “una de les millors [novel·les] que s’hagin escrit a la Península durant la segona meitat del segle”. I no tan sols a la península ibèrica, afegiria jo.

Amb tot —i confio que els lectors i lectores d’aquesta crítica bé sabran entendre i perdonar-me aquesta meva (teòrica) contradicció— entenc que si volem analitzar com es mereix aquesta novel·la resulta absolutament imprescindible tenir ben present l’anterior. Referir-s’hi i comparar-les, ja que, malgrat que són (i han d’ésser, per força) independents, són dues cares d’una i la mateixa moneda. La primera, la cara clara; la segona, la cara fosca, desencantada.

La cara fosca perquè, i aquest aspecte és crucial, és filla d’un altre temps i, per tant, gairebé d’un altre Joan Sales. D’un Joan Sales que havia viscut, i, sobretot, sofert molt; sofert al més endins del més endins.

Si escriure és reviure (i fer-nos reviure), el Joan Sales que escriu El vent de la nit és tan i tan diferent del que escrivia Incerta glòria que no costaria gens de creure que fossin dues persones diferents; si més no, la mateixa persona, abans i després de la catàstrofe o de l’ensulsiada; la mateixa persona després d’haver-ho perdut (gairebé) tot.

No és, doncs, pas per casualitat —res no ho pot ésser, si és obra de Sales—, que els títols siguin tan expressius, tan determinants; títols que ens traslladen de la glòria, a la nit. I si la glòria era incerta, opinable, discutible, la nit no ho és gens: no pot ésser més fosca i inhòspita. Al contrari del que podria esperar-se, doncs, el que hauria d’ésser (més aviat) fosc, la guerra, és (més aviat) lluminós; el que hauria d’ésser (més aviat) lluminós és fosc, fosquíssim. Una foscor que, a Catalunya, i permeteu-me l’expressió, era doblement fosca: socio-políticament i nacional.

Si en Incerta glòria el que prevalia, tan literàriament com existencialment, era un esperit stendhalià, en aquesta novel·la el que predomina és un esperit on es mesclen, (més o menys) a parts iguals els esperits dostoievskià i el kazantzakisià.

De nou, la contraposició, l’inesperat: a la guerra, allí on no sembla que hi hagi d’haver lloc per al sentit estètic o de la bellesa, Sales l’hi trobava; hi trobava una bellesa espiritual; els ideals i les esperances dels qui hi van lluitar no tan sols eren bells: eren bellíssims, insuperables. Per contra, a la postguerra, Sales ja només hi veu lletjor; lletjor, foscor, desesperança, descreïment dolor; o el que és el mateix: la nit.

Perquè la nit —i ara entro, de ple, en El vent de la nit— és la dictadura franquista, els quaranta anys d’esquarterament i de repressió, de vida sotmesa a l’espasa de Dàmocles de la injustícia i de l’arbitrarietat, però és, encara més, la nit de la (sub)vida de Cruells, el protagonista de la novel·la. D’ell, i per extensió, de tots aquells seus contemporanis que, com Sales, havien lluitat per un món molt millor.

Que van lluitar i van perdre. Dels vençuts, a les mans dels quals no els va quedar més que cendra. I no només la cendra dels cadàvers dels homes i les dones que van deixar les seves vides en el camp de batalla o en la posterior repressió, sinó, sobretot, la cendra dels seus somnis i il·lusions; la cendra de les seves vides vençudes, balafiades.

Els principis, ideals i objectius de la guerra els donaren raons per viure; la postguerra, caiguda com una guillotina damunt els seus colls, les eliminà totes; convertí les seves vides en una nit eterna; en un túnel sense sortida; en una mort en vida. Si alguna evidència queda clara, claríssima, en acabat de llegir la novel·la és que si la guerra va causar la mort d’un gran nombre de republicans, la postguerra els acabà de matar a tots: “La Mentida […] és la reina del món” (pàg. 98); “Feliç qui se sent un fracassat i ho accepta sense amargor; l’acceptació del propi fracàs és l’únic èxit possible (pàg. 99); “Les úniques temptacions que valdrien la pena són precisament aquelles que no es presentaran mai (pàg. 121).

Hi ha molt més a dir (sobre «el català que es parla al carrer»; sobre el bé i el mal; sobre el temps i el pas del temps; sobre l’absurd i el buit de la vida; sobre la redempció i la resurrecció; sobre creure i voler creure; sobre la joventut i la vellesa; sobre vençuts i vencedors; sobre la memòria; sobre la literatura; …), però prefereixo concloure ja la meva anàlisi.

Ho faig destacant fins a quin punt resulta ésser clarivident la citació de Henri Bergson que encapçala la novel·la (“Quant à moi, je serai ben content si un jour on venait à prétendre qu’Henri Bergson n’a pas existé”): al llarg dels quaranta anys de foscor interminable de la dictadura franquista, hi vivia o existia —hi podia viure o existir— algú, a Catalunya?

Si sempre ha estat difícil de definir que és una novel·la, des de fa un temps sembla que encara hi hagi més confusió —i més narradors o novel·listes confusos.

Jo crec que una novel·la, una novel·la de veritat (és que n’hi ha d’altres?) ha d’ésser una obra d’art; una creació artística en la qual forma i fons es dissolen (i confabulen) en perfecta harmonia, con-formant una sola i única realitat; ha d’ésser el fruit (madur i madurat) d’una indefugible necessitat expressiva de qui l’escriu; ha d’ésser, sobretot, una metàfora vital o existencial que ens deixi petja, que ens ajudi a il·luminar (encara que només sigui un xic i per un instant) algun dels milions de racons foscos de la condició humana.

Si compartiu, pam amunt, pam avall, aquesta meva definició, doneu-vos l’oportunitat de descobrir la segona gran novel·la de Joan Sales.

divendres, 29 de juny del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499