Una de les acusacions permanents que ha fet el PSc a Convergència ha estat la d’apropiar-se indegudament del concepte del catalanisme. Històricament, l’encarregat de retreure a CiU, un dia sí, l’altre també, aquest presumpte greuge havia estat el gran Raimon Obiols. Malgrat els seus paupèrrims resultats, el més fidel dels seus èmuls, l’encara més gran Miquel Iceta, ha pres el seu relleu: “no sembla demanar gaire que CiU s’abstingui de donar lliçons de catalanisme i de defensa de l’autogovern als demés [sic]”.
El futur primer secretari dels socialistes catalans té tota la raó: les “lliçons de catalanisme”, ells ni les han demanades, ni les volen ni —encara menys— les necessiten per a res! Per a què els calen, si segueixen amb la seva estratègia de fer de PSOE a l’estat espanyol i de (teòric) PSc a Catalunya? I, sobretot, amb el seu hàbit endèmic de dir una cosa avui al nostre país i fer exactament la contrària l’endemà al parlament de Madrid. Essent fidels al seus eslògans electorals: fets (“votarem sempre amb el PSOE”) i no pas paraules (“defensarem Catalunya”).
Ho demostraren de nou la setmana passada els ja cèlebres 25 del PSc al Congrés, fent costat al PP i votant en contra de la proposició de CiU que demanava al govern espanyol que aprofités el canvi de règim lingüístic que comporta la propera incorporació de Croàcia a la Unió Europea per reclamar l’oficialitat del català a les institucions europees.
Paradoxalment, oposant-se a una més que raonable iniciativa basada en la declaració “És l’hora de l’oficialitat del català a la UE”, promoguda i signada per la seva eurodiputada Maria Badia, conjuntament amb Raül Romeva, Ramon Tremosa i Oriol Junqueras. Document on es destacava que: “Fa anys que la societat civil catalana (…) ha posat en relleu, d’una forma persistent i rigorosa, el dèficit democràtic que suposa la manca de reconeixement de la llengua catalana. Cal, doncs, redreçar la situació per tal de garantir la igualtat de drets dels ciutadans de la Unió.”
Altra volta els fets, que són tossuts, s’imposen a les paraules i, tal i com van denunciar els altres tres eurodiputats signats de la declaració, no pot ésser més lamentable que “els grans partits de l’Estat espanyol” —on s’hi inclou un PSc més PSOE que mai— “hagin renunciat a aquesta oportunitat de demostrar la plurinacionalitat de l’Estat i que, per tant, han demostrat no creure en un Estat plurilingüe”.
Potser no els calen “lliçons de catalanisme”, però potser sí de catalanitat, ja que, com aquell altre, el PSC també defensa (i parla) català només… en la intimitat!
dijous, 7 de juliol del mmxi
© Xavier Serrahima 2o11
Publicat a Opinió Nacional, el 8 de juliol del 2011
|
Comparteix
|
