Els mateixos catalans orgullosos d’estar colonitzats que insistien un dia rere l’altra que la infanta Cristina no tan sols era una persona magnífica, sinó que era mig catalana —fins i tot treballava (?) a La Caixa, quin símbol major d’integració li podíem demanar?—, un cop caiguda aquesta en desgràcia, des de fa un temps fomenten la seva substitució pel seu germà, l’ínclit Felipe de Borbón, amb aquella angèlica imatge del Petit Príncep —Principito, en la seva versió espanyola— de Saint-Exupéry.
Sense que ningú no els ho demanés, ara fa quatre anys, un grup d’empresaris agraïts crearen la Fundació Príncep de Girona / Fundación Príncipe de Girona per donar-li un protagonisme que mai no havia tingut a les terres gironines i fer veure que sempre havia estimat força els seus súbdits catalans. El conviden un dia a l’any, per a que digui quatre paraules i mostri la seva tan sincera —i solidària, no cal dir-ho (a ell, tot li ha costat molt, en la vida)— preocupació “per els [sic] joves en tots aquells aspectes crítics pel seu futur”.
La demostració palpable que la societat gironina reclamava aquest encalçament hiperbòlic de l’hereu de l’hereu de Franco la tenim cada any en la rebuda eufòrica que li ret la població de la ciutat quan hi fa la seva efímera aparició: uns, l’aplaudeixen; els altres, el xiulen. Els que l’aplaudeixen, confien que rebran —en diferit— alguna que altra compensació; els que el xiulen, reben el seu premi a l’instant: xarop de bastó a càrrec de la infal·lible Brigada Mòbil de “la policia de Catalunya” que té com a “objectiu prioritari […] treballar per a la comunitat”.
Enguany —poc després que Josep Lluís Trapero, el seu Comissari en Cap afirmés que “la policia utilitza la força, mai la violència” i qüestionés que “se li demanin responsabilitats penals a un agent per complir una ordre”— la intervenció dels Mossos encara ha estat més modèlica i ajustada: la protesta d’una quarantena de ciutadans era tan perillosa (duien una pancarta i banderes com a “armes contundents”) que els va caldre carregar per a dissoldre’ls. Resultat? Sis manifestants —sobre quaranta!— ferits.
Les coses clares, doncs: el príncipe —i els poders fàctics— a manar; la policia, a fer de policia; i la ciutadania, a obeir… i callar!
divendres, 28 de juny del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
