Sovint hem sentit, en els darrers temps, que els socialistes catalans, es definien com l’encarnació del nou catalanisme. El PSC, doncs, encarnaria un catalanisme obert, renovat, adaptat als nous temps i sense rèmores. S’entén, és clar, per oposició al de CiU: tancat, antiquat, excloent i ancorat en el passat. Un catalanisme de nova fornada, integrador i cosmopolita. Un catalanisme integrador, que té solucionat l’encaix amb l’Estat Espanyol i que es mostraria sense complexos i sense victimisme.
El PSC, doncs, havia de constituir el nou vaixell insigne del catalanisme polític. Un vaixell insigne que navegaria amb força pel Regne d’Espanya demostrant que no cal que l’Estatut reconegui Catalunya com una nació, car ho és i ho ha estat sempre. Un catalanisme nou, que es faci estimar i no provoqui animadversió. Un catalanisme que deixi enrere, en definitiva, l’arcaic concepte convergent del nacionalisme. Concepte caduc i nociu de totes totes, que cal bandejar definitivament, per a ésser substituït pel catalanisme socialista de nou encuny.
Ahir, al Congrés del Diputats, el PSC va posar la primera pedra per a decretar la defunció del nacionalisme català i la seva reencarnació en el catalanisme socialista. Ahir, només sortir del port, el nou vaixell insigne del catalanisme polític va embarrancar en els esculls del nacionalisme… espanyol!
Si el nou catalanisme polític ha de navegar de la mà del nou president del Congrés, potser que es comenci a plantejar en canviar de capità…
PS: algú recorda, quan el PSC vota en bloc al costat del PSOE, l’existència dins els socialistes catalans dels Ciutadans pel Canvi, impulsats – segons la seva pròpia definició — per a oferir <<un canvi profund en les formes de governar a Catalunya>>? Què n’han de dir, els Ciutadans pel Canvi, de la investidura de Bono?
