El nebot de Wittgenstein, Thomas Bernhard
La vida, el temps i el món
Que hi ha autors i Autors, com hi ha llibres i Llibres —o el que és el mateix, que hi ha autors que converteixen la literatura en art i n’hi ha d’altres, la majoria, que la converteixen en un mitjà d’entreteniment; que hi ha artistes i hi ha artesans— hauria de ser tan obvi com que hi ha cinema d’autor i hi ha cinema holywoodià, com que la pluja cau del cel.
Per desgràcia, ja fa massa temps que aquesta distinció essencial sembla que ha passat a la història, que tots els llibres i tots els autors i autores són iguals, que el que compta, per damunt de tot, és l’argument, el caràcter addictiu del llibre; que del que es tracta és que el llibre t’enganxi, que, com si tots els llibres fossin una novel·la policíaca, s’hi plantegi una intriga o un misteri que no es desvetllarà fins el final.
És per això que, quan enmig de tanta uniformitat literària, veus a la taula de la teva llibreria de guàrdia una obra de Thomas Bernhard, no pots evitar d’emocionar-te. De pensar —i de mormolar, en veu ben baixa, no fos cas que t’acusin d’elitista, de classista o de snob— que encara hi ha esperança; que no està tot perdut, encara.
El nebot de Wittgenstein
El nebot de Wittgenstein (Wittgensteins Neffe. Eine Freundschaft), Editorial Flaneur, 2018, traduït per en Raül Garrigasait, que ara s’ha tornat a reeditar, posa de nou en evidència que l’autor austríac va guanyant-se, poc a poc, el lloc que li correspon a l’Olimp de la literatura del segle XX.
En aquest lloc de privilegi que compartiria amb els quatre grans autors indiscutibles —Franz Kafka, James Joyce, Marcel Proust i William Faulkner— i amb dues autores més que entenc que s’han guanyat, amb escreix, el dret de fer-los costat: Virginia Woolf i Katherine Mansfield.
Autors i autores que converteixen la lectura en un enriquiment vital (existencial) indispensable.
Com ells, Bernhard crea un món immediatament identificable. Un món que és, per descomptat, el seu món. Aquest món que ell i només ell pot veure; on ell i només ell hipot viure.
Viure i veure i, per tant, que tan sols ell pot descriure i escriure. Escriure amb la seva veu pròpia, amb el seu estil propi.
Estil
Amb aquesta veu o estil propi que tant ens sobta, d’entrada. Un estil caracteritzat no tan sols per frases llargues, en ocasions llarguíssimes, que flueixen i reflueixen, sinó per conformar un únic paràgraf. Un únic paràgraf que s’inicia amb la primera paraula del llibre i que no acaba fins la darrera.
Un paràgraf únic que converteix les seves obres en columnes. En columnes de text. Un bloc de text, dens, uniforme, imposant, que sembla dir-nos: «Sóc aquí. I aquí t’espero». Un bloc que ens repta però també ens convida.
Ens convida a acostar-nos-hi, a fer-lo nostre. A capbussar-nos-hi per descobrir que no hi ha res menys monolític que el que sembla monolític, que no hi ha res menys uniforme que el que sembla uniforme.
Per descobrir que, igual que el seu text, no hi ha vida —no hi ha vides— que no siguin diverses, plurals, multiformes. Que, des de fora, és possible que totes les vides —si més no, que la majoria de les vides— ens semblin iguals o molt similars (que les columnes de text han de ser, per força, hieràtiques, fermes, infrangibles), però que, en realitat, cap vida no és igual a cap altra, que totes les vides són diferents.
Totes. No pas les felices o les infelices —recordem l’inici d’Anna Karènina: “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera”—, sinó totes.
Cada vida és un món
Cada vida, cada persona és un món. Un món únic, sencer, incomparable. Un món per descobrir. Un món que sempre és ric, riquíssim.
I que ho és sempre, es tracti de la vida de qui es tracti. Ja sigui d’una persona cèlebre com d‘una que no ho és pas. Perquè el que és important no és —no és tant— que es tracti d’una vida especial, sinó de qualsevol vida. Perquè d’especials en són totes, les vides.
Raó per la qual la que ens narra, la que escull narrar-nos no és la de Ludwig Wittgenstein, el filòsof, sinó la del seu nebot. Nebot que, si no fos per ell, no coneixeríem; que, si no hagués estat per ell, hauria estat oblidat, seria com si no hagués viscut mai. Com si hagués mort dues vegades.
No coneixeríem aquest home que “amb aquesta pretesa malaltia mental va viure fins la mort amb tota naturalitat, com els altres viuen sense una malaltia mental com aquesta”, (p. 11).
Aquest home, contradictori com totes les persones, clàssic i modern alhora: “deia les coses més intel·ligent sobre els quartets de corda de Beethoven” i era “un fanàtic apassionat de les curses de cotxes”, (p. 46).
Aquest home que, per a Bernhard, era “veritablement […] la més valuosa de les relacions amb els homes, l’única que he suportat més d’un instant i a la qual no hauria volgut renunciar per a res del món”, (p. 43).
No renunciar-hi
I, probablement, la millor manera de no renunciar-hi, de recobrar aquesta amistat tan i tan important per a ell —“vam assolir […] el grau extrem de dificultat d’una amistat que realment em va impregnar i em va guiar tots aquells anys fins a la seva mort, conscient o conscient, sempre fonamental”, (p. 96, el subratllat és meu)— és mitjançant l’escriptura.
Mitjançant l’escriptura, mitjançant l’obra literària, que li permetia reviure la seva amistat mentre escrivia. Reviure’l, reveure’l, analitzar-lo i, per tant, entendre’l.
Entendre’l tant com sigui humanament possible: “l’amic que vull tornar-me a fer-me clar amb aquestes notes, amb aquests esquinçalls de records que […] m’han d’aclarir, m’han de fer recordar, la situació sense sortida de l’amic”, (p. 24).
Un reviure’l, recuperar-lo que, al seu torn, és una mena de rescabalament o compensació.
Rescabalament o compensació per haver-li fallat, per no haver estat capaç de fer-li costat fins al final, quan més el necessitava el seu amic: “Els últims mesos de la seva vida […] era només una ombra del que havia sigut, […] l’ombra d’una persona de la qual vaig tenir por. […] Em vaig apartar del meu amic […] perquè […] em volia apartar de la mort. Temia la confrontació amb la mort”, (p. 105-107).
Superar la mort
Llavors tenia por —més aviat, pànic: “l’horror absolut que ara emanava del meu amic”, (p. 107)— però amb l’art no només va poder-s’hi confrontar, sinó que la va poder superar.
Perquè, per més que ens digui que el seu amic “reposa […] al cementiri central de Viena” i que “mai no he visitat la seva tomba”, (p. 117), no és del tot cert. O, si més no, no ho és del tot: és cert, sí, que reposa al cementiri, però no pas que la visita no s’hagi produït. Perquè potser no va visitar pas la seva tomba, però sí el seu amic.
I ho va fer de l’única manera que li podia garantir la immortalitat: dedicant-li una obra d’art. Fent-lo reviure. I no tan sols per a ell, o per a un moment concret —aquest “ara” al qual es refereix, reiteradament, en la novel·la—, sinó per a tothom i per sempre.
Cada vegada que el llegim —i estic del tot convençut que d’ací a 300 anys seguiran llegint-lo— el fem reviure.
Potser “al meu enterrament [només] hi assistiran dos-cents amics”, (Íd.), però, a la seva resurrecció artística, hi assistiran milers i milers. Cada dia, mes, any i segle que passa, més i més.
Des de dins
Tanmateix, per superar la mort, el que cal fer és mirar la vida. Mirar la vida, i el món, de cara. Afrontant la seva confrontació. Acarant-s’hi.
I això és el que fa Bernhard: mirar la vida i el món. El món i la vida del seu (millor) amic. Que és, també, com veurem, mirar el seu món i la seva vida.
Un món i una vida que, en realitat, només es pot explicar des de dins. Des del més endins de l’endins.
Que és, precisament, el que aconsegueix mitjançant les seves frases torrencials, llargues, que es pleguen i repleguen en i sobre elles mateixes: parlar-nos des de dins. Ens parla com ens parlaria en persona, en una conversa natural.
O, més exactament, ens trasllada o ens dóna accés, directe, immediat, al seu pensament, al seu cervell.
En llegir les seves frases, ens succeeix el mateix que li succeïa a ell quan reposava al pavelló del sanatori: “Jo seia allà i gaudia d’aquest espectacle amb el qual naturalment enllaçava els pensaments que sorgien com espontàniament d’aquesta observació”, (p. 16, el subratllat és meu).
Tenim accés als “excessos més bojos del meu cap”, (p. 28). En realitat, a tots els pensaments del seu cap, tant si són excessius com si no ho són.
Dubtes
És per aquesta raó, perquè al nostre cervell és tan contradictori com ho és la nostra vida mateixa —“Sempre he odiat el cafè vienès i sempre he entrat al cafè vienès que odiava”, (p. 99)— que l’autor reflecteix a la seva narració tant els seus dubtes com les seves vacil·lacions.
Alguns, tenen a veure amb la memòria, amb la seva fiabilitat sempre fràgil i relativa: “l’estudiant de teologia […] no recordo com es deia, crec que es deia Walter però ja no ho sé del cert”, (p. 21, el subratllat és meu).
D’altres vegades es planteja si va actuar o no com calia: “avui encara em demano sovint si no hauria sigut millor cedir”, (p. 17, el subratllat és meu).
La qual cosa contribueix a atorgar a la narració, a l’evocació una gran, destacada, autenticitat, perquè “naturalment no hi ha res més difícil” que provar d’establir “la frontera entre l’autèntic i l’aparent”, (p. 57).
Reiteracions
En entrar en contacte amb l’obra narrativa de l’autor de Formigó, no són pas pocs els que se sorprenen —això, si és que no se’n planyen— del caràcter reiteratiu d’algunes de les seves frases: “com en Paul… […]. Com en Paul… […]. Com en Paul… […], com en Paul… […]. Com en Paul… […]. Com en Paul… […]. Com en Paul… […]. Com en Paul… […].Com a en Paul… […]”, (p. 24-26); “Ens hauríem pogut tornar a veure després d’aquesta trobada, però no ens vam tornar a trobar perquè no ens volíem exposar altre cop a una angoixa gairebé insuportable com aquella, tots dos notàvem que aquesta trobada n’havia fet impossible tota altra”, (p. 55, el subratllat és meu)[1].
Tanmateix, si un cop enllestim El nebot de Wittgenstein, el tornem a començar a llegir, amb més calma i pausa, aturant-nos tantes vegades com ens ho exigeixi, ens adonarem que tot en ella, però, sobretot, les repeticions o reiteracions continuades, és (del tot) imprescindibles.
En primer lloc, perquè així és com funciona el cervell, com es desenvolupa el pensament lliure, sense atendre pas a cap mena de norma lingüística —i, encara menys, (teòricament) literària.
En segon, i més important, perquè aquesta obra bernhardiana —com ho són totes les seves— és una novel·la però, alhora (alhora i també; també i alhora) un poema. Un poema o una simfonia, que comença però no acaba mai. Que, si acaba, és, tot just, per recomençar, una i altra vegada; una i altra vegada; una i altra vegada; una, una, una i una altra, una altra, una altra vegada.
El meu amic i jo
Acabaré aquesta anàlisi —en realitat, m’obligaré a acabar-la: n’hi ha tant per dir, encara…— anotant que si en l’obra ens explica (narra, retrata, relata, exposa, evoca) la vida i el món del seu amic (enyorat), també retrata la seva vida i el seu món.
La novel·la és amarada de comparacions entre tots dos: “aquestes notes […] m’han de fer recordar […] també el meu atzucac d’aleshores”, (p. 24); “Com en Paul…”, (p. 25); “justament el meu amic Paul tenia, com jo, aquesta mateixa malaltia, ell també havia anat durant molts anys i molts dècades d’un lloc a un altre […]; ell tampoc no se n’havia sortit mai, d’això […]. Tots dos també teníem en comú una altra obsessió que igualment s’ha de qualificar de malaltia; allò que en diuen malaltia calculatòria”, (p. 103).
La història del seu amic és un mirall on veure —i, per tant, per reconèixer, per maldar per entendre— la seva vida i el seu món.
Del seu món, de la seva vida i de com no va ser capaç de ser l’amic que hauria d’haver estat, que hauria volgut ser.
És, doncs, una memòria però, també, un mitjà d’autoconeixement.
D’autoconeixement, de catarsi i d’expiació: “Al seu enterrament […] només hi van prendre part vuit o nou persones […] i en aquell moment jo era a Creta escrivint una obra de teatre que, un cop acabada, vaig destruir de seguida”, (p. 117, el subratllat és meu).
dimarts 7 i dimecres 8 de febrer del mmxxiii
[1] “La diferència entre en Paul i jo només és que en Paul es va deixar dominar totalment per la seva bogeria, mentre que jo no m’he deixat dominar mai totalment per la meva bogeria, que és igual de grossa, ell per dir-ho d’alguna manera va quedar absorbit per la seva bogeria; mentre que jo he explotat tota la meva vida la meva bogeria, l’he dominada, l’he dominada, mentre que en Paul no ha dominat mai la seva bogeria, jo sempre he dominat la meva i potser per aquesta raó la meva pròpia bogeria ha sigut una bogeria més boja que la d’en Paul. En Paul només ha tingut la seva bogeria i ha existit a partir d’aquesta bogeria seva, jo a més de la meva bogeria també he tingut la malaltia pulmonar i les he explotades totes dues, tant la bogeria com la malaltia pulmonar”, (p. 27).
© Xavier Serrahima 2023
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
