El món interior. Una història europea, Francesc Serés
El llibre dels potsers
Abans d’emprendre l’anàlisi literària d’aquest llibre crec (del tot) necessari indicar que cada vegada (em) resulta més difícil escriure’n. El món actual de la immediatesa exigeix que tot sigui ràpid i breu. I, si és possible, senzill. Que allò que s’escriu ho pugui entendre tothom i sense esforç.
La qual cosa ha suposat que la major part de les revistes i diaris digitals —condicionats, per no dir comandats, per la tirania de les visites, de les lectures— no tinguin cap mena d’interès a publicar crítiques o anàlisis literàries pregones o serioses. Si ho fan —potser hauríem de dir, quan ho feien— els visitants o lectors deixen de llegir al cap d’unes quantes paraules, quan l’exposició s’allarga més del que estan disposats a assumir.
En aquestes condicions, segurament ens hauríem de plantejar si té algun sentit seguir escrivint anàlisis literàries que ningú no llegirà.
O —i ara parlo en primera persona— el que és el mateix: haig de seguir dedicant tant d’esforç i tant de temps a una tasca que no va a parar enlloc?, a una tasca que cada dia que passa té menys receptors, si és que en té cap?
No sé si haig de fer-ho o no, però, desanimat, cada dia ho faig menys, cada vegada escric i publico menys anàlisis literàries a la meva pàgina web. Al capdavall, per què fer-ho, si no interessa a ningú?, si no té cap ressò?
El món interior
Amb tot —sembla que ni n’aprenc ni n’aprendré mai— em nego a deixar-ho. En nego a deixar de parlar, encara que sigui més breument, d’aquells llibres que considero que mereixen alguna consideració, que, si arriben a mans dels lectors, aquests no tan sols els gaudiran, sinó que els deixaran, almenys, algun senyal.
Parlar d’una obra com El món interior. Una història europea, de Francesc Serés, Edicions Proa, Barcelona, octubre del 2024, no és gens fàcil.
Vull dir, és clar, fer-ho en condicions, amb la seriositat i la pregonesa que exigiria qualsevol anàlisi literària. Si del que es tracta és de fer-ne una ressenya —més exactament, una ressenyeta— superficial, basada en la contracoberta i la biografia de l’autor, és senzill. Sobretot, quan s’acompanya d’unes estrelletes (una, dues, tres, quatre o cinc), que és l’únic en què acabarà fixant-se el (teòric) lector.
No és (gens) fàcil, en primer lloc, perquè no es deixa etiquetar o classificar. I és clar, l’etiquetament o la classificació ja és, almenys, mitja feina.
No és (gens) fàcil, en segon lloc, perquè és complex i plural, perquè no se sap ben bé com cal emprendre’l o agafar-lo.
Fins i tot, si no es té prou paciència, si ens deixem arrossegar per una de les majors XX (malediccions??) del segle XXI, per la pràctica del Mínim Esforç Possible, no sabrem si paga la pena emprendre’l o no.
Interior vol dir personal
Perquè, si no m’erro, aquest ‘interior’ del títol, vol dir personal. Vol dir, sobretot, personal. Més exactament, vol dir, també, personal. Perquè, com veurem més endavant, el personal i el general es mesclen en aquest llibre, són, diluït o confús l’un en l’altre —en realitat, els uns en els altres.
Personal perquè si l’autor ha escrit aquesta obra, si s’ha decidit a escriure-la —i, sobretot, a publicar-la— és perquè ha sentit que ho havia de fer.
Perquè allò que va començar com una simple casualitat —“Si vaig començar a mirar webs d’ofertes de segona mà va ser perquè les cadires del nostre pis eren fràgils i incòmodes”, p. 9— es va acabar convertint en una necessitat; en un llibre que havia d’escriure. Si ho volem dir d’una altra manera, que no podia no escriure.
En una necessitat que, com anirà descobrint a poc a poc, està relacionada amb el seu passat amb la seva vida. Perquè l’àlbum, les fotografies que conté, la història que narra —“A les fotos […] hi havia una intenció narrativa clara”, p. 11; “L’àlbum està tan ben fet i tan ben pensat com la casa que construeixen”, p. 12; “L’àlbum és una pel·lícula de cinema mut”, p. 14— són un mirall on es reflecteix la seva vida.
La seva vida, el seu passat, el temps, la seva història, l’arrel de les seves arrels, allò que l’ha anat constituint, la suma de tot allò que l’ha fet qui és: “Si vaig comprar l’àlbum va ser perquè jo vaig fer el mateix quan vaig reformar la casa de la meva àvia, a Saidí. Va ser l’any 2011”, p. 16; “Em reconeixia, en aquelles imatges d’internet, i em reconec, en les fotos de l’àlbum”, p. 20; “Vaig avançar per les pàgines i els progressos de les obres mentre anava recordant també les obres de ca la iaia”, p. 21.
Una història vol dir totes les històries
Com ja he avançat, és una història interior, personal però, també, exterior, general. Com ho expressa el subtítol: una història europea. Europea perquè no és només la seva història, aquella que va començar a recobrar a partir del moment què l’àlbum comprat per casualitat entra en contacte la reforma de la casa de la seva iaia —“Mentre fèiem les obres fotografiava tots els avenços que anàvem fent”, p. 16—, sinó la d’un temps i un continent.
D’un temps i d’uns temps, perquè la història i les històries no es refereixen només al moment en què es construïa la casa de l’àlbum i reconstruïa la del seu poble, sinó dels temps actuals; dels temps que l’àlbum va arribar a les seves mans.
D’aquests temps que, com anirà descobrint —car, sens dubte, aquest llibre és, entra moltes altres coses, un viatge de descoberta; d’autodescoberta, més aviat—, no tan sols s’assembla tant al d’ahir, al temps on la guerra ho determinava tot, sinó que és fill d’aquell: “La pregunta que més m’he fet els darrers anys és què en fem, d’aquest passat?”, p. 20; “la història sempre deixa rastre”, p. 27; “temo que […] encara hi ha el ressò de la Guerra Civil i que les bigues del món en què vivim encara estan vinclades”, p. 29.
Història i temps
Temps i història, història i temps, més exactament, el temps que va fent (i es va convertint en) història és una de les claus d’aquesta obra. D’aquesta obra i, per tant, del tarannà de Serés, de la seva manera de veure i viure el món: “Suposo que hi ha gent que pot evitar pensar en la història, però per a mi és del tot impossible”, p. 20.
I és la història, les diferents històries particulars que, al llarg del temps —i, sobretot, dels temps— van configurant la història, el que acaba dibuixant-se en El món interior. La història del segle XX i també la d’aquest primer quart del XXI, que tenen tants punts en comú.
Perquè, per més que no en pugui ser conscient d’entrada, quan la casualitat de l’àlbum entra en la seva vida per deixar-hi senyal, per empènyer a escriure, a buscar, a descobrir i a descobrir-se, en “reconstruir la història d’aquell temps”, p. 18, està, alhora, reconstruint la dels temps actuals —i, de fet, la de tots els temps, que tan i tan similars són: “En aquest àlbum el temps ha cristal·litzat d’una manera tan precisa que fa que pugui arribar fins avui”, p. 25.
Una història i un temps que, com (gairebé) tot en aquest llibre, és alhora particular i és general. O el que és el mateix, és general perquè parteix del particular. Un temps que, per poder ser recuperat, per poder ser pensat, per poder ser habitat, requereix, paradoxalment, el sacrifici d’un temps, el seu, el seu d’ara.
Un sacrifici, tanmateix, que no ho és que no ho és tant, que, al capdavall, és un guany. Un guany perquè porta a algun lloc, perquè produeix fruits, perquè el temps, ben emprat, amb un objectiu —i la lectura, el plaer de la lectura n’és un exemple perfecte— no és perd mai, s’inverteix, es llaura: “què hi podia perdre? Temps? L’ús del temps és gairebé l’únic que ens defineix, i no l’he malbaratat altres vegades, a la vida’”, p. 34.
Escriure
Ben segur que no el malbarata pas; al contrari el posa al ser servei, en treu tot el profit possible, el màxim profit possible: el converteix en escriptura, en literatura.
Perquè, encara que al començament no ho sàpiga —encara que, com “la parella de l’àlbum, no és conscient de tot el que està a punt de passar”, p. 30— que tot comenci per una casualitat, la descoberta de l’àlbum el durà, en primer lloc, a reflexionar sobre “la seva vida, les seves expectatives i les seves pors”, p. 20, i, com a conseqüència directa, a escriure.
Més exactament, a haver d’escriure. A prendre unes notes que acabarien desembocant, necessàriament, en aquest llibre. En el llibre que, sense saber-ho, li calia escriure.
En un llibre que, si no s’escriu sol —cap llibre no s’escriu tot sol, tots requereixen la mà i el pensament dels seus autors, però si no sorgeixen d’una crida o necessitat interiors acaben per passar sense deixar petja[1]—, sí que reclama ser escrit, sí que encén una flama que ja res no pot apagar.
Perquè, per una raó o altra —per un dels molts potser que, com veurem tot seguit, caracteritzen aquesta obra inclassificable— va fixar-se en un àlbum de cromos que podia haver-li passat desapercebut (“els cromos m’interessaven relativament”, p. 10) i, un cop a casa, no va poder-lo oblidar: “Sigui com sigui, l’àlbum era allà, a la prestatgeria, esperant”, p. 31.
Més exactament, esperant-lo. Esperant-lo a ell. A ell i només a ell. Perquè si la casualitat hagués decidit —volgut?— que fos algú altre qui el comprés, algú altre no dotat d’esperit artístic, que no hagués estat escriptor, no hauria esdevingut llibre, no hauria esdevingut escriptura: “De vegades sembla que la fatalitat et faci escriure coses que no hauries pensat mai que escriuries”, p. 30.
Els potsers
Si he optat per descriure aquesta obra com el llibre dels potser és perquè, malgrat haver-ne sentit la crida interior, crec que aquesta haurà estat una de les obres que li haurà costat més escriure, a Francesc Serés.
O, per dir-ho amb major precisió, no pas escriure, atès que em sembla obvi que no podia no escriure-la, sinó publicar-la.
Més exactament, encara: que l’hi haurà estat més difícil, quasi impossible, què explicava/ publicava i què no. Més difícil decidir fins a quin punt era massa personal, fins a quin punt era no ja possible, sinó convenient exposar tant la seva intimitat sinó, el que encara és més discutible, la dels altres, la dels que l’envolten.
De tots els que l’envolten, començant per la seva dona, l’omnipresent Daixa, i seguint pels seus amics. Amics que, malgrat que en alguns casos ha pres la precaució d’identificar amb noms que no són els seus a fi d’evitar-los represàlies —“molts dels nostres amics han anat canviant de vides, han amagat fotografies i adreces i han substituït els comptes o les xarxes per altres”, p. 251—, no per això no deixen de ser qui són, no deixen per això de quedar reflectits en aquestes pàgines, no deixen per això de ser privats de la seva privacitat i de la seva intimitat.
Ben segur que en són privats servint a un interès major, artístic i, sobretot, de coneixement i de reflexió, a fi de donar a conèixer els efectes devastadors de les guerres, de totes les guerres, de les d’abans i de les d’ara, per descriure una vida i unes vides, una història i unes històries, però no per això deixa d’esdevenir públic allò que, en principi, hauria de ser privat; no per això deixen d’estar exposats.
Uns dubtes que posa de manifest el darrer capítol (o postfaci) del llibre, “Para venir a saberlo todo”: “Havia de […] calibrar que es podia explicar de la vida dels altres, quina part del contingut s’imposa i què és millor deixar a l’ombra, quan val més callar”, p. 414; “Al costat d’aquestes prevencions, hi ha la força del deute de dir, d’escriure, de recordar el que no volem oblidar, el deure de guardar el que creiem que és bo que no es perdi”, p. 415.
Segurament és per aquesta raó que, en sigui o no (prou) conscient, el terme potser i alguns dels seus substituts esdevinguin tan i tan presents, al llarg de tota l’obra.
Sobretot, a la seva part inicial: “Això vol dir que potser en algun lloc hi ha un Unser Haus II? No ho sé, com ho podria saber… […] potser s’ha perdut, potser encara el tenen els hereus… Hi ha tants potsers que es podria omplir la segona part només amb conjectures”, p. 13; “No sé quin tipus de cola feien servir els propietaris de l’àlbum, només sé que…”, (Íd.); “no ho puc saber, potser és…”, p. 18; “Suposo que hi ha gent que…”, p. 20; “Potser és aquest mateix tipus d’irracionalitat…”, (Íd.); “se suposa que…”, (Íd.); “podem pensar que…” , (Íd.); “Massa potsers a tot arreu”, p. 251.
dilluns 12 i dimarts 13 d’octubre del mmxxiv
© Xavier Serrahima 2024
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
***
[1] “les obres mestres […] incrust[en] en el lector una manera de veure el món que no podrà oblidar”, p. 37.
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
