El doble, Fiódor Dostoievski, Quid Pro Quo Edicions, 2021

Lectures: 9

El doble, Fiódor Dostoievski

Estic boig o somnio?

En aquest món literari nostre, on tot es tan confús, on es lloa amb tanta generositat com gratuïtat llibres que s’han escrit fa quatre dies, llibres que no han passat, que no han pogut passar, per l’únic cribratge infal·lible, el del pas del temps suficient —aquest únic cribratge que permet veure les coses amb la subjectivitat que la proximitat impedeix— llegir un llibre clàssic acostuma a esdevenir una benedicció.

Una benedicció no pas perquè tots els llibres clàssics siguin bons —també cal tenir criteri, per decidir quines són les obres que, més enllà del que asseverin, en general, categòricament, els mandarins literaris de torn, mereixen la consideració de clàssics que romandran d’ací a 300 anys— sinó, sobretot, perquè ens permeten allunyar-nos de la lluita de galls en que sembla que s’està convertint la literatura catalana actual.

D’aquesta lluita de galls on el que compta més no és l’obra, sinó que el gall que l’ha escrit cridi més fort que cap altre gall; que sigui qui mana al galliner. El gall —el o la gall, en aquest aspecte no existeix cap discriminació per raons de gènere— que fa veure més la seva cresta, que la fa lluir per damunt de les altres i, sobretot, que té més amics i amigues dins del galliner de la raquítica (i, el que és molt més greu, raquititzada, dominada per una capelleta minúscula que s’ha (auto)atorgat el dret inqüestionable d’atorgar patents de genialitat) literatura catalana actual.

El doble
I un clàssic, un clàssic dels que convé llegir, dels que quedaran, dels que, probablement, se seguiran llegint d’ací a 300 anys, és El doble (Двойник), de Fiódor Dostoievski, publicat el novembre de l’any passat per Quid Pro Quo Edicions, amb traducció i epíleg de Xènia Dyakonova. Un d’aquests clàssics que convenia, i força, que comptés amb una nova versió actualitzada, que ens permetés recobrar-lo. Recobrar-lo i, sobretot, poder tornar a llegir-lo.

Per fer-ho, però, per fer-ho en les condicions que es mereix —en realitat, que exigeix— el que ens cal, en primer lloc, és llegir, i rellegir (re-llegir), amb molta atenció, amb tota l’atenció del món, al començament del paràgraf inicial de la novel·la:

Faltava poc per a les vuit del matí quan el conseller titular làkov Petróvitx Goliadkin, després de dormir llargament, es va despertar, va badallar, es va estirar i, per fi, va obrir els ulls del tot. Durant alguns minuts, però, es va estar immòbil al llit, com algú que no té clar si està despert o encara dorm, i si tot el que li passa succeeix en la realitat i en la vigília, o bé forma part dels seus somnis confusos[1],
(p. 15, els subratllats són meus).

Si no ho fem, si no ho tenim del tot en compte, el més probable és que ens succeeixi com a la major part dels que el llegeixen, el mateix que els va succeir als que el van llegir la primera vegada que es va publicar, començant per Vissarion Belinski, qui, tal com ens indica la traductora a l’epíleg, era “el crític de més autoritat [de l’època]”, (p. 242): que no hi entenguem res o quasi res, que no sapiguem com agafar-lo ni per on agafar-lo; que, pensant que és el que no és, ens entestem en llegir-lo (i, el que és més important, en valorar-lo) com en el que no és; com el que (crec que) el seu autor mai no es va plantejar que fos.

O el que és el mateix, que el comparem amb Pobres gents, la seva novel·la anterior. Amb una novel·la que no té res a veure amb aquesta. Que no hi té res a veure, que no hi volia tenir res a veure, essencialment, perquè mentre aquella era una obra realista, que retratava amb una precisió de cirurgià, el moment, l’època, la societat, aquest no ho és, no ho vol ser, de realista. Al contrari, és una obra no tan sols irònica sinó, sobretot, onírica.

O, més exactament, que vol, que no li queda altre remei que ser realista a través de l’onirisme.

Obra onírica
Una obra que no entendrem ni valorarem com convé si no tenim, tothora, (ben i ben) present, que tot el que ens narra l’autor de Sant Petersburg tant pot succeir quan el seu protagonista “està despert” com si “encara dorm”; que “tot el que li passa”, tant pot succeir “en la realitat i en la vigília” com “forma[r] part dels seus somnis confusos”.

Per dir-ho amb major precisió que el més probable és que succeeixi mentre “encara dorm”, que tot formi part “dels seus somnis confusos”. O el que ve a ser el mateix, que el que ens narra Dostoievski, a través d’una mirada irònica, desencantada, que té molt i molt de gogoliana, és —o, més exactament, hauria de ser; tant de bo fos— un somni. El somni, el malson, en realitat, del món rus dels seus dies.

D’aquell món rus dominat i determinat, amb una fermesa i una immobilitat quasi granítica, immutable, per la Taula de Rangs que va instituir l’any 1722 Pere el Gran, “una llista jeràrquica que distribuïa en catorze rangs tots els funcionaris de l’estat”, (p. 247).

Una Taula de Rangs que, com veurem en anar avançant la novel·la —com ja havíem vist llegint Gógol, com tornarem a veure llegint Una historia desagradable, i com veurem de nou llegint la major part dels contes de Txékhov— converteixen els membres dels rangs inferiors en poc més que en serfs dels dels superiors; que converteixen els inferiors en uns permanents i irremeiables humiliats i ofesos.

En uns humiliats i ofesos que no tan sols accepten les constants humiliacions i ofenses que els infringeixen els seus superiors, sinó que no són capaços, no ja de rebel·lar-se —una idea que sembla del tot impossible que se’ls pugui passar pel cap—, sinó de tractar d’evitar que aquestes humiliacions i ofenses acabin constituint el que defineix i determina les seves vides; que siguin ells els que també s’humiliïn i s’ofenguin.

David no s’atreveix contra Goliat
Perquè el gran problema de Goliadkin, el protagonista de la novel·la, el gran problema que comparteix amb els protagonistes de les obres dels ja esmentats Gógol i Txèkhov, no consisteix en la seva petitesa o insignificança (“el seu aspecte mig calb, ensonyat i miop era tan insignificant que, a primera vista, no podia atreure l’atenció de ningú[2]”, p. 16)—, en la seva posició subalterna, ni en la pobresa que aquesta posició comporta (“les parets de la seva petita habitació —llardoses, empolsegades, d’un verd brut[3]”, p. 15; “un mirallet petit i rodó[4]”, p. 16; “l’únic que hi havia era un samovar posat a terra[5]”, p. 17)— sinó en el seu caràcter submís: “el senyor Goliadkin […] gairebé sempre s’acovardia i se sentia desorientat quan havia d’abordar algú per un assumpte dels seus[6]”, (p. 25).

El gran, gran, insolucionable, problema de tots els Goliadkins no és que hi hagi massa Goliats, a la Rússia del seu temps, és que els encara molt més Davids no tan sols s’hi sotmeten amb un servilisme que fa escruixir, sinó que se senten orgullosos de fer-ho, que se senten (molt) orgullosos de la seva malaltissa humilitat: “Jo […] estimo la calma, i no pas el soroll de la societat […]. Sóc un home humil, gens refinat, i no en sé, de brillar. En això […] deposo les armes; em rendeixo,en aquest sentit[7]”, (p. 29); “Sóc un home petit[…]; però per sort, no em sap greu ser un home petit. Ben al contrari […], estic orgullós i tot de no ser un gran home, sinó un home petit[8]”, (p. 30).

I és en aquest sentit, i des d’aquest punt de vista, que s’ha —si més no, que convé— llegir El doble. Des del punt de vista d’un home que se sent, que se sap tan i tan insignificant, tant no-res, tan intercanviable o reemplaçable, que té tan poca confiança en ell mateix, que no pot sinó acabar somiant en un altre jo, en un doble seu. Somniant o, potser, enfollint: això, és clar, ho heu d’acabar decidint vosaltres, lectors i lectores.

Aquest home que, incapaç d’acarar res, que sent tremolar les cames tan sols se li acosta un dels seus superiors, que tan aviat com en veu un tot el món comença a donar-li voltes i voldria que la terra se l’empassés per poder passar desapercebut, acaba inventant-se un doble, un altre jo, perquè faci front al que ell mai no podrà fer front, al que ell el supera:

En veure que l’Andrei Filípovitx[, el cap de departament de l’oficina on també treballava en Goliadkin, que ocupava el càrrec d’ajudant del cap del despatx,] l’havia reconegut […] es va posar vermell com un tomàquet.
«¿El saludo o no? ¿Li responc o no? ¿Li ho confesso tot o no?», pensava, ple d’angoixa indescriptible. «¿O millor fingeixo que no sóc jo, sinó algú altre que se m’assembla d’una manera increïble, i li aguanto la mirada com si res? Exactament, no sóc jo, no sóc jo, de debò, sinó un altre!», deia el senyor Goliadkin, traient-se el barret davant de l’Andrei Filípovitx i sense treure-li els ulls de sobre[9].
(p. 21, els subratllats són meus)

Sàtira
I com es pot narrar la història d’aquest home que no tan sols és insignificant, que no tan sols s’enorgulleix de la seva permanent humiliació, que besa els peus dels que l’ofenen una vegada i una altra, sinó que ni tan sols gosa mirar a la cara als que el tracten com un gos, si no és a través de la sàtira?

D’aquesta sàtira que es fonamenta, que tan sols es pot fonamentar, en la confusió —més que confusió, mescla, incertitud, dubte— entre la realitat i el somni, entre el somni i la follia, entre el que creu que passa i el que passa de veritat.

D’aquesta sàtira que se serveix del món dels somnis o de la follia per parlar de la realitat. D’aquesta realitat de la qual tan sols és possible parlar-ne indirectament o veladament, com si no se’n parlés. Perquè, així com, arreu del món tan sols les criatures, els bojos i els que han begut més del compte diuen la veritat —i les veritats— a la Rússia tsarista, la veritat —les veritats— no es poden dir.

O tan sols es poden dir sense dir-se, com si no es diguessin. O el que és el mateix, tan sols fingint que el protagonista o bé està somniant o bé ha perdut el senderi. Perquè la veritat, la realitat és tan crua, tan insofrible, tan inacceptable, que el simple fet de reflectir-la és revolucionari. Revolucionari i, per tant, perillós. Molt i molt perillós.

Com, sinó mitjançant la sàtira, mitjançant la ironia, mitjançant el dir que se suposa que diu el contrari del que diu, es podria parlar de la ciutat on va néixer Dostoievski sense inflamar les ires de les autoritats? Com, sense ironia, es podria dir que viure a Rússia és un malson?

Un malson de cada dia, del qual ningú no se’n pot despertar, al qual cal retornar cada nou matí: “el dia gris, tèrbol i ronyós de tardor havia mirat a través del vidre somort a l’interior de la seva cambra amb una ganyota tan agra i rabiosa que el senyor Goliadkin ja no tenia cap dubte que no es trobava pas al regne dels somnis, sinó a Petersburg, a la capital[10]”, (p. 15).

divendres 14, dissabte 15 i diumenge 16 de gener del mmxxii

© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
ORCID iD icon orcid.org/0000-0003-3528-4499

****
[1] “Было без малого восемь часов утра, когда титулярный советник Яков Петрович Голядкин очнулся после долгого сна, зевнул, потянулся и открыл, наконец, совершенно глаза свои. Минуты с две, впрочем, лежал он неподвижно на своей постели, как человек не вполне еще уверенный, проснулся ли он, или еще спит, наяву ли и в действительности ли все, что около него теперь совершается, или — продолжение его беспорядочных сонных грез.”
[2] “отразившаяся в зеркале заспанная, подслеповатая и довольно оплешивевшая фигура была именно такого незначительного свойства”
[3] “на него зелено-грязноватые, закоптелые, пыльные стены его маленькой комнатки”
[4] “небольшому кругленькому зеркальцу”
[5] “лишь один поставленный там на полу самовар”
[6] “господин Голядкин почти всегда как-то некстати опадал и терялся в те минуты, в которые случалось ему абордировать кого-нибудь ради собственных делишек своих”
[7] “я […] люблю спокойствие, а не светский шум. […]Я человек простой, незатейливый, и блеска наружного нет во мне. В этом […] я полагаю оружие; я кладу его, говоря в этом смысле.”
[8] “Человек я маленький, сами вы знаете; но, к счастью моему, не жалею о том, что я маленький человек. Даже напротив […]; и, чтоб все сказать, я даже горжусь тем, что не большой человек, а маленький.”
[9] “видя, что Андрей Филиппович[, начальник отделения в том служебном месте, в котором числился и господин Голядкин в качестве помощника своего столоначальника,] узнал его совершенно, что глядит во все глаза и что спрятаться никак невозможно, покраснел до ушей. «Поклониться иль нет? Отозваться иль нет? Признаться иль нет? — думал в неописанной тоске наш герой, — или прикинуться, что не я, а кто-нибудь другой, разительно схожий со мною, и смотреть как ни в чем не бывало? Именно не я, не я, да и только! — говорил господин Голядкин, снимая шляпу пред Андреем Филипповичем и не сводя с него глаз. — Я, я ничего, — шептал он через силу, — я совсем ничего, это вовсе не я, Андрей Филиппович, это вовсе не я, не я, да и только».”
[10] “серый осенний день, мутный и грязный, так сердито и с такой кислой гримасою заглянул к нему сквозь тусклое окно и комнату, что господин Голядкин никаким уже образом не мог более сомневаться, что он находился не в тридесятом царстве каком-нибудь, а в городе Петербурге, в столице”.