Hi ha autors que, per més que hagin fet una obra vàlida, plenament contemporània, sembla que sempre se’n parli sotto vocce, que no acabin mai d’assolir el lloc que, pels seus innegables mèrits, hauria de correspondre’ls. Talment com si, per la raó que sigui, una mena de maledicció els perseguís; com si, per més que hi insistim alguns, no trobin l’espai que els pertoca en l’esquifit, barcelonocèntric món literari català.
El cas d’Artur Bladé i Desumvila és paradigmàtic: per més que compta amb una més que sòlida creació literària (memorialística, diarística i biogràfica, sobretot) al darrera, compilada per Cossetània en dotze interessantíssims volums d’Obra Completa, fa la impressió d’estar condemnat, pels segles dels segles, a seguir vagant pels marges —quan no pels llimbs— de les lletres catalanes; negligit, quan no oblidat, per quasi tothom.
Per fortuna, la feina incansable del seu fill, Artur Bladé i Font, assistit en la mesura del possible pels quatre incombustibles i acèrrims bladerians —entre els quals tinc l’honor de comptar-hi, encara que sigui en la més modesta posició— va fent, com una formigueta, el seu camí —i el seu efecte—i sumant adeptes. El darrer, l’editorial Duxelm, que el setembre de l’any passat va tenir la bona pensada de publicar De França a Mèxic. Dietari de viatge.
Una obra que, com bé assenyalà Sam Abrams, el seu prologuista, el dia de la seva presentació a Barcelona, “és un llibre important, a nivell històric, a nivell humà, a nivell intel·lectual i a nivell artístic”. Un llibre de primer ordre, “la marca d’un gran dietarista” que “respira vida per tots els costats” (pàg. 15); que reflecteix, amb una gran fidelitat i, el que és més important, veracitat, el dia a dia a bord dels dos vaixells —el Maréchal Lyautey¸que els dugué de Marsella cap a Casablanca; i el Nyassa, que els dugué d’aquesta ciutat africana fins a Veracruz— que els transportaren a Mèxic.
Com diu el mateix escriptor, referint-se als Cahiers de Montsequiu, a banda de la seva innegable força literària, esdevé un document “excepcional de contingut valuós on no hi ha una sola paraula que no tingui un sentit estrictament humà, mai poc o excessivament humà” (pàg. 61), ja que Bladé, com tots els grans memorialistes —com feia, admirablement, el seu mestre, Rovira i Virgili— tot parlant d’ell mateix, d’ell mateix i les seves circumstàncies, està parlant, alhora, de la humanitat en general. Ens ofereix un retrat molt exacte no tan sols del què hi passava sinó, també, del com hi passava.
I el com, el comportament humà davant els fets que es van esdevenint, tant dels més rutinaris com dels més conflictius, mai no deixarà de sorprendre’ns: “És depriment. L’egoisme humà, en certs ambients, quan sobrepassa certs límits, repugna” (pàg. 82). I, és clar, és en aquestes situacions compromeses, on s’acostuma a fer palès el temperament de cadascú, on cauen les màscares i aflora el rostre veritable, en condicions normals, ocult, de cada persona: “[algunes] escenes posen a prova l’home que encara conserva el sentit moral. Què cal fer? Si protestem pel que ens sembla mal fet ens barallaem contínuament. Si callem, la consciència ens fa mal” (pàg. 84).
I és en una tal peculiaritat, en l’exploració de l’ànima nua de l’individu —que, sumada a la de molts d’altres individus, es converteix en la d’un col·lectiu— que el benissanetà excel·leix, mostrant una gran traça, veient i —el que encara és més rellevant— mostrant-nos allò que la majoria ni tan sols no haurien entrevist. De nou, si substituïm “bell” per “destacat”, unes paraules seves ens serveixen de perfecta metàfora d’aquest seu talent: “El sol ens fa remarcar coses que no veuríem. Com un projector d’un teatre menat per un operari hàbil va il·luminant sobtadament el que és més bell” (pàg. 124).
Si a això hi afegim la intensitat de la seva prosa, tan poètica com aclaridora —“Naveguem entre dues mars. El mar físic creador i esvaïdor dels propis temporals i el mar del propi sentiment on res no es perd” (pàg. 144)—, ben poc més puc afegir per recomanar la lectura d’aquest sortosament recuperat dietari de viatge De França a Mèxic.
dissabte, 4 d’abril del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
