Lectures: 7

Cuadernos negros II (1938-1939), Martin Heidegger

Atreveix-te a alçar el vol

En aquests temps on tan sols dissentir ja és perillós, on l’educació cada vegada la converteixen en més tècnica, en més pràctica —com si tant en el món laboral com en la vida no existís res més important que el que és pràctic— sembla que la filosofia vagi desapareixent més i més de l’espai públic, com si ja no ens fos necessària quan, sense cap mena de dubte, és més necessària que mai. Davant de tanta uniformitat, unicitat, unanimitat i univocitat, aprendre a pensar (per un mateix) és, avui en dia, del tot imprescindible.

I res més que fer-ho de la mà dels grans mestres, d’aquells que, amb tantes limitacions personals com es vulgui, van volar tant i tant alt que no tan sols ens costa de seguir-los, sinó que tenim por d’acostar-nos-hi. Por de que acarar-nos-hi suposi posar en evidència la colossal magnitud de la nostra desconeixença. Una por, una sacralitat i una (teòrica) inaccessibilitat imposada pels que ens volen fer creure, interessadament, que llegir filosofia és tan perillós com entrar a l’Infern de La Divina Comèdia: “Lasciate ogni speranza, voi che entrate qui”. Quan, de fet és a la inversa: és sense pensament que no hi ha esperança.

Endinsar-se en el segon volum dels Schwarze Hefte de Martin Heidegger, Cuadernos negros II (1938-1939), traduït, com el primer, per Alberto Ciria, (Editorial Trotta, 2017), és, sens dubte, una oportunitat de recobrar l’esperança, de (re)descobrir que és, precisament, el pensament, el que ens determina i distingeix com a persones —el que ens dóna el ser— el que ens permet arribar més enllà.

Per arribar-hi, o per atansar-nos-hi, el primer que ens cal, en aquest temps nostre, tan similar al que va crear el niu de la serp feixista, és alliberar-nos de metes falses i traïdores com l’èxit i el profit: “Hoy nada resulta más fácil que un «éxito», pero tampoco más insustancial”; “El miedo a lo esencialmente digno de ser cuestionado nunca fue tan grande como en la época del hombre ávido de éxitos”. Perquè “en la medida en que todo se oriente al beneficio y al rendimiento, se pasará por alto el pensamiento”, i, per tant, “el autentico peligro [del pensar] no consiste en que se vea ahogado por lo superfluo y que tenga que cesar, sino en que se deje desplazar al camino errado, […] que cuente con satisfacer las exigencias del provecho, del efecto inmediato”.

El filòsof de Messkirch no tan sols ens convida —més encara, ens incita— a pensar, sinó a fer-ho amb ambició, a fer-ho fins el fons, a jugar-nos-la, a arriscar-nos-hi, a convertir-ho en una croada personal irrenunciable: “¿De qué sirve el pensar si no se convierte en un arriesgarse a aquella existencia excesiva que la diferencia del ser siempre plantea?”. Una croada personal, que exigeix sacrificis, que exigeix dedicació, que exigeix tenir clar que, la majoria de vegades, l’únic premi que rebrem és el de la incomprensió, quan no el de la burla.

Atès que el pensar, per ell mateix és revolucionari, trencador, és un abisme que ens situa cara a cara amb els nostres límits —“La filosofía no nos traslada a nuevas montañas y cumbres, sino que explora abismos, que son los únicos desde los cuales se hace visible lo descollante, convirtiendo en una necesidad el recorrerlos del todo y el sobrepasarlos”— i cal una gran convicció i molt de coratge per aventurar-se en la terra ignota i incògnita del pensament: “tampoco el hombre tiene ya la vocación de instalarse en lo abisal como si fuera su hogar”.

Sobretot quan no tan sols serem bandejats sinó que el més normal és que ni nosaltres mateixos en veiem els fruits, quan el més natural és que no fem més que adonar-nos de l’abast de les nostres limitacions, del munt de rutes perdedores que hem d’iniciar abans de trobar-ne alguna d’encertada: “El calado de una filosofía se mide […] en función de su fuerza para errar”; “Lo más esencial y al mismo tiempo lo más escaso que se necesita [es] tener el valor de cometer errores. […] los desencaminamientos son fructíferamente solitarios porqué —recorriendo los espacios— llegan hasta los abismos”.

Una ruta a la qual només podem accedir mitjançant el dubte, mitjançant la interrogació de tot, qüestionant i reqüestionant-ho tot, una vegada rere l’altra, tenint-ho tot present, però sense aferrar-se mai a res, com si cada dia tot comencés de nou, com si cada pregunta fos la primera: “Juventud son quienes buscan, viendo al mismo tiempo que lo esencial es puesto en cuestión y queriendo que se los ponga a prueba con eso, en lugar de refugiarse en lo incuestionado. Una juventud es fuerte si no confía simplemente en lo dado, pero tampoco se quebranta con la meditación ni con la pasión por lo oscuro, y no se vuelve ni «estética» ni indiferente”; en este preguntar tiene que ser igual de grande la veneración de los pensadores esenciales y la renuncia a todo tipo de imitación”.

Atrevir-se, arriscar-se, defugir el refugi segur del que és inqüestionat és, segons Heidegger, la base i el fonament de qualsevol pensar, de qualsevol pensar de veritat, lliure i alliberat; de l’únic que ens pot fer avançar, de l’únic que ens pot oferir (algunes) respostes. Respostes que, per descomptat, no seran més que provisionals. Respostes que comporten noves preguntes; que comporten encara més preguntes; que ens situen, una i una altra vegada, davant de nous abismes insondables, d’abismes cada vegada més i més pregons i paorosos.

I com més pregons i paorosos, més valor i convenciment es requereix; com major és l’exigència i menor és la recompensa —“Únicamente el preguntar esencial […] no está al servicio de nada, sino que es un temple fundamental soberano”— menys són els cridats i, encara menys, els escollits: “Solo unos pocos sapientes intuyen que la pregunta por la verdad de la diferencia de ser es la preocupación occidental por antonomasia y el modo como Occidente presta asistencia”.

El que fan, per damunt de tot, aquests Cuadernos negros, aquestes Reflexiones, és reptar-nos a abandonar les sendes fàcils, a desdenyar, com un d’aquells llasts nefastos que tan bé diagnosticava Nietzsche, la comoditat, el gregarisme i la imitació —“La mayoría requieren de las «convenciones», de la confirmación de un obstinado perservar en una incuestionabilidad arrogada”— i convidar-nos a seguir el nostre camí, a esbatanar ben esbatanats els ulls i a alçar el vol (de l’esperit); a convertir-nos en alguns dels pocs que, en gosar esguardar la vida i el món de cara, veuen més, veuen (molt) més enllà: “Los pocos moran, en lugar de la llanura del opinar, en las montañas de lo digno de ser cuestionado”.

diumenge 8 i dimarts 10 d’abril del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499