Coses, Alfonso R. Castelao
Sovint a Catalunya —si més no, alguns— ens queixem del poc interès que té l’estat espanyol per protegir la nostra cultura. I no diguem, ja, per en fonamentar-la… Els successius governs espanyols no han tingut cap mena de vacil·lació en aquest afer: la cultura espanyola és aquella que s’escriu en espanyol. La resta són culturetes o sub-cultures d’anar per casa. Cultures de segona, que es miren amb una mescla de prepotència i commiseració: mentre tinguin clar quin és el seu lloc i no pretenguin superar les fronteres regionals tot anirà bé…
Amb tot, convé reconèixer que tampoc nosaltres no fem tot el que podríem.
En primer lloc, a nivell institucional, ja que encara no s’ha aconseguit que formin part de l’Institut Ramon Llull totes les terres de parla catalana.
En segon, a nivell empresarial i personal, ja que semblen no interessar-nos gaire les altres cultures ibèriques: quants llibres s’han traduït del gallec i de l’euskera al català, l’any 2008? I a la inversa? Potser sigui millor no saber-ne la resposta…
Precisament per això s’agraeix descobrir obres com Coses (Couses), d’Alfonso R. Castelao, Edicions Empúries 2000, traducció de Lluís Felip Aced. Tot i no ésser una novetat recent, resulta importantíssim que una editorial decideixi treure de l’oblit un dels patriarques de la literatura —i de la cultura en general— gallega.
Segurament no ens trobem davant de cap obra mestra ni mereixedora de figurar a l’altar de la gran literatura universal (un graó al qual potser podrien optar altres obres de la literatura gallega que, malauradament, desconeixem…), però si ens ofereix un bon grapat de delicioses narracions, acompanyades d’uns detalladíssims dibuixos que, més que il·lustrar, arrodoneixen i perfilen les històries.
Aquests contes, que bé podríem definir com a miniatures en prosa, manllevant el títol de l’obra homònima de Soljenitsin, ens submergeixen en aquella Galícia ja desapareguda dels pobles mariners i la gent més humil. Una gent humil que protagonitza allò que Unamuno va definir com la intrahistòria: aquells petits fets de la vida de cada dia que conformen la madeixa que esdevé la vida humana però no tenen prou rellevància com per a entrar pel llindar de la història.
Una gent humil que Castelao tracta amb una tacte, una consideració i estimació que ratlla amb l’admiració. Són la seva gent, el seu poble, i els hi ret el millor homenatge que es podria imaginar: el d’alliberar-los de l’extinció, de la desaparició, del no-res anorreador de la desmemòria.
Tots aquells personatges —i el que és més important, aquell temps seu que ja mai no tornarà— que estaven ineludiblement destinats a passar pel món sense fer fressa ni deixar petjada, ell els recobra i fa reviure de nou amb la seva prosa precisa, curulla de lirisme.
Més que no pas descriure’ls, fa la impressió d’acollir-los a casa seva, de bressolar-los suaument amb la seva paraula, d’oferir-los l’escalfor i el consol de la seva vida, de la seva llengua, de la seva pregona humanitat. D’aquella humanitat cristiana original —tan allunyada del catolicisme actual, de mitres, regles i ornaments…—que va néixer amb la pretensió de fer costat i ajudar als més pobres, als més febles, als més desventurats.
No cal confiar en que la càlida escriptura o els descriptius dibuixos de Castelao els hi hagi fets seu el regne del cel, però ben cert que els ha concedit l’eternitat de la lletra impresa! Només cal llegir, per citar-ne alguns exemples, “La marqueseta”, “El rifante”, “Tots aquells que sabien alguna cosa de la vila”, o “La senyora Florinda” per a adonar-se de l’extremada sensibilitat, el profund respecte i la infinita estimació amb que bressola ens seus personatges.
Si recordeu, amb una certa nostàlgia, les Pàgines viscudes de Folch i Torres, les Rondaies mallorquines d’en Jordi d’es Recó de mossèn Alcover o les Faules de Tolstoi, no dubteu en acostar-vos a la literatura gallega i endinsar-vos dins les Cousas de Castelao.
divendres, 27 de febrer del 2oo9
PS: Com sempre, convido a tothom a que llegeixi l’obra i em faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran —i milloraran— la meva anàlisi sobre l’obra. Mercès d’avançada.
© Xavier Serrahima 2009
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
