Correspondance a trois, Rilke–Pasternak–Tsvétaïeva
El de la correspondència literària —si és que podem definir-lo, estrictament com un gènere— ha estat, sens dubte un dels gèneres més descuidats i oblidats a casa nostra. Llevat d’algunes més que lloables excepcions —entre elles, la més que destacable i acurada edició de les cartes de l’enyorat Joan Fuster, duta a terme per Tres i Quatre Edicions—, no s’ha tingut gaire en consideració. En general, quan s’ha publicat la correspondència d’algun autor s’ha fet de manera fragmentària i com a apèndix de la seva obra completa.
Per fortuna aquest greuge a poc a poc es va mitigant i es van recuperant, ací i allà, lloables reculls de les cartes creuades entre alguns dels nostres més grans autors. Alguns dels exemples recents són tan inoblidables com valuosos: les Cartes Completes (1960-1983), de Mercè Rodoreda i Joan Sales; Les passions ocultes: Correspondència i vida, de Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel; les Cartes d’amor i exili, de Ferran Soldevila i Rosa Leveroni; Cartes a Mercè Rodoreda, d’Armand Obiols; Pau Casals i Andreu Claret, Correspondència a l’exili, de Pau Casa… Així com algunes d’un xic més antigues: les Cartes a Pere, de Josep Pla; Mercè Rodoreda, Cartes a l’Anna Murià 1939-1956; Cartes de l’exili, d’Antoni Rovira i Virgili.
A banda de seguir recobrant l’ingent cabal de cartes desconegudes o poc conegudes de la major part dels nostres autors, potser el repte que resta pendent és decidir-se a publicar epistolaris de creadors estrangers de primera fila, alguns dels quals tenen un interès artístic i humà excepcional. Ho podem constatar, a pleret, si ens aventurem en l’abellidora Correspondance a trois (Éditions Gallimard, París, 2003), que aplega les cartes que s’adreçaren al llarg de la primavera i l’estiu del 1926 Rainer Maria Rilke, Boris Pasternak i Marina Tsvétaïeva.
L’inici de la relació epistolar té el seu fonament en l’estimació que sentia el creador de Cartes a un jove poeta per Rússia des que hi féu el primer viatge, l’any 1899, acompanyat de Lou Andreas-Salomé i el seu marit. Viatge iniciàtic que el convertí en el més apassionat dels enamorats d’aquell immens país, tal i com reconeixia a Ielena Mihailova Voronina en una carta de maig d’aquell any: “[…] tornaré a dedicar-me a d’altres coses, però puc assegurar-li que l’estudi de les coses russes seguirà essent la meva preocupació permanent i a elles tornaré de totes les distraccions i projectes.”
Estimació que recobrarà, amb tota la seva intensa profunditat, els darrers mesos de la seva vida mercès a aquesta correspondència amb els dos grans poetes russos, desencadenat —com tantes situacions en la vida— per un fet fortuït: una carta que, vint anys després de la seva darrera trobada, envia el pare de Boris Pasternak al poeta txec en llengua alemanya, felicitant-lo pel seu cinquantè aniversari, on li comenta que el seu “fils âiné, Boris (jeune poète déjà conu et déjà apprécié en Russie), votre admirateur des plus ardents, […] [est] un des premiers qui ait proclamé l’importance de votre œuvre au moment où la Russie vous ignorait encore.” (pàg. 44).
En respondre-li el poeta que “l’an dernier à Paris […] j’ai […] reçu, de plusieurs côtés, l’écho de la jeune gloire de votre fils Boris”, del qual n’havia tractat de llegir alguns poemes que havia trobat “tres beaux” (pàg. 46), i tenir-ne coneixement el futur autor del Doctor Givago, aquest se li adreça, agraint-li les seves paraules, entusiasmat —“La joie impétueuse que suscite en moi la possibilité de vous faire ici mes confidences de poète ests aussi extraordinaire que si je la ressentais a propos d’Eschyle ou de Pouchkine, si le chose était pensable. Le sentiment d’un moment intense, inouï du destin , d’une victoire sur l’impossible qui me pénètre en vous écrivant n’est pas accessible a l’expression.” (pàg. 63)—, demanant-li permís per a enviar-li d’altres cartes i parlant-li d’una amiga seva, la poetessa Marina Tsvétaïeva.
Moment a partir del qual es produeix el punt de partida d’un intens i constant carteig entre els tres grans escriptors, que versarà no únicament sobre una temàtica estrictament artística sinó que, d’una manera tan progressiva com inesperada, anirà endinsant-se més i més pregonament en les seves relacions personals. I, sobretot, en els cada vegada més greus conflictes que provoca la consolidació i l’aprofundiment dels lligams intimíssims que van establint-se, a una velocitat insospitada, entre Rainer Maria i Marina.
Estretíssims lligams, tant de caire poètic com, encara amb major força, de caire humà —on la mútua admiració artística i s’identifiquen tant que arriben a confondre’s en un totum revoltum indistingible—, que els uneixen més i més, deixant, com a conseqüència, com més va més, a Pasternak arraconat a l’angle més feble d’aquest triangle poètic, amistós i amorós, sempre inestable i complicat —quan no arriscat o perillós.
A partir de llavors, la (teòrica) correspondència a tres esdevé, més encara, i de manera definitiva, correspondència de dos en dos: de Rilke a la poetessa russa, per una banda, com més passa més propers i agermanats (per no dir emocionalment captivats o platònicament enamorats); i entre els dos compatriotes per una altra, ell convertit en el més forassenyat dels Otel·los, aclaparat i sobrepassat per una gelosia artística i personal que el devora; ella, en una Desdèmona tan implacable com sorneguera menyspreadora.
Tant és així que aquell que vulgui conèixer d’una manera directa i sense intermediaris, de primera mà, el caràcter veritable dels dos autors russos, més que no pas recórrer a alguna biografia a l’ús, el millor que poden fer és llegir la més que definitòria correspondència que s’entrecreuaven ambdós i la que dirigien al poeta encisat per Rússia: per les seves paraules els coneixereu. Llegir les seves cartes d’aquells mesos del 1926 permet obtenir-ne un retrat seu força fidel, alliberat de les màscares amb les què s’acostumen a ocultar els personatges coneguts.
Confirmant, doncs, una idea de Marcel Proust, qui, en una lletra de l’any 1920 a Sydney Shiff indicava que, malgrat que no tota la correspondència donava una imatge veritable d’aquell que li escrivia, “il est arrivé, dans l’histoire littéraire, que certains se sont plus exprimés par la correspondance avec un certain être, que par la fiction ou par la critique”.
Tanmateix, és clar, el que converteix aquesta obra en altament atractiva no són tant aquestes caracteritzacions personals —sempre secundàries des del punt de vista artístic— sinó el munt de reflexions de caràcter literari que s’intercanvien. Posant de manifest que, tot i partir d’un substrat espiritual i cultural tan llunyans, comparteixen una manera molt similar d’entendre el món i, per damunt de tot, del fet poètic i de la mateixa condició de l’escriptor —en realitat, de l’artista o creador en general.
Així, en una carta del 20 d’abril, Pasternak li comenta a Tsvétaïeva que “l’écrivain et le texte sont le produit d’une troisième dimension, la profondeur qui soulève verticalement le dit et le non-dit au dessus de la page et, ce qui est plus important, sépare le livre de son auteur” (pàg. 79). Rilke li exposa a la poetessa una de les seves Idees Fixes, la necessitat de solitud de l’escriptor: “je vis constamment seul (à l’exception des rares visites d’amis), seul comme j’ai toujours véçu, plus encore même: dans une intensification souvent angoissante de ce que signifie être seul, dans une solitude portée à l’extrême et ultime limite […], mais Muzot, incitation plus forte qu’aucune autre, n’a permis que la réalisation saut, vertical, dans l’Ouvert, l’Ascension de toute la terre en moi…” (pàg. 113).
(Nota: El castell de Muzot fou la residència suïssa del Valais on residí un temps el poeta, completant-hi les Elegies de Duino i inspirant-se per als Sonets a Orfeu, dues de les —si no, simplement, les— seves obres principals.)
Per la seva banda, l’autora del Poema del final, argüeix a Rilke que “Écrire des poèmes, c’est déjà traduire, de sa langue maternelle dans une autre, peut importe qu’il s’agisse de français ou d’allemand. Aucune langue n’est langue maternelle. Écrire des poèmes, c’est écrire d’après. Ce pourquoi je ne comprends pas qu’on parle des poètes français ou russes, etc. Un poète peut écrire en français, il ne peut pas être un poète français. C’est ridicule.” (Pàg. 211).
Com a apunt final, assenyalar que és precisament Tsvétaïeva qui, imbuïda d’un cert aire de transcendència i plenament conscient que les seves lletres la sobreviuran i s’acabaran publicant-se, les redacta com quelcom més que simples cartes: adreçant-les a l’autor d’Els quaderns de Malte, però també als lectors futurs, les converteix en creacions literàries de primera o primeríssima categoria. Ras i curt, les transforma en poesia. En una tan magnífica com addictiva prosa poètica. Fins a tal punt que, més que no pas llegir-les, les assaborim.
En síntesi, havent de fer un ingent esforç per a resistir-nos a la temptació de transcriure d’altres fragments tan interessants com els escollits, podem concloure que aquest magnífic recull de les cartes creuades entre tres dels més grans autors de la literatura del segle passat —que ha presentat com a novetat en la seva traducció espanyola editorial Minúscula amb el títol de Cartas del verano de 1926 («I en català -ens demanem-, fins quan caldrà esperar-lo?»)— esdevé no tant sols altament recomanable, sinó una de les lectures més plaents, delicioses, instructives i inoblidables dels darrers temps. Més encara, un d’aquells tresors literaris que convé desar en una lleixa de la biblioteca que tinguem ben a l’abast; ben a l’abast de la mà…, però, també, dels ulls i, sobretot, del cor.
dissabte 21 i diumenge 22 de juliol del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
