El precepte més repetit a les escoles de periodisme del món sencer és: <<Si un gos mossega un home, no hi ha notícia, ja que això passa cada dia. N’hi ha, en canvi, si un home mossega un gos.>> Allò que succeeix habitualment no és notícia.
Des de dissabte passat no em puc treure del cap aquesta evidència periodística. Ha perdut vigència, amb el pas dels anys? Ara ja és notícia la quotidianitat? D’altra manera, no s’entén la concentració tan elevada de periodistes a la inauguració de les dues darreres estacions de la línia 3 del metro de Barcelona: Roquetes i Trinitat Nova…
Tan desolador, tan pobre és el panorama informatiu i polític del nostre país que cal que, un matí de dissabte, es desplacin tots els mitjans fins una estació de metro per a informar de la seva inauguració?
On és, la notícia? Què és, allò que li confereix el seu interès informatiu? Què s’han inaugurat un parell d’estacions de metro? Aquest és el fet extraordinari que els ha aplegat tots allí? Què n’és de trist, si és així…! Més que trist, terrible: quelcom tan normal, en qualsevol altre indret del món civilitzat, com la simple ampliació d’una línia de metro ha de merèixer la consideració de gran esdeveniment…
O bé hem d’entendre que sí ho és, a Barcelona? On, en quasi deu anys, només s’ha ampliat el metro amb quatre noves estacions, incloses les que esmentem! Allò que hauria d’ésser “normal” acaba convertint-se en notícia…
Si no és així, si preferim fer-ne una lectura positiva, a què es devia, una tan gran celebració? Potser a que no s’havia esfondrat cap edifici, en fer el túnel?
O potser la gran notícia era que hi anaven els polítics de torn a inaugurar-les? Des de quan és novetat que les autoritats s’engalanin per a inaugurin noves instal·lacions? Si fins i tot fan una gran festa en ocasió de la col·locació de la primera pedra…!
La presencia de les autoritats corresponents, doncs, no pot ésser el motiu de la notícia. Per desgràcia ja estem avesats a que converteixin en festiu allò que hauria d’ésser la seva obligació: destinar els nostres impostos a la creació i millora de serveis públics.
On era doncs, la notícia? Per més que m’hi escarrassava, no la veia per enlloc… Fins que, al final ho vaig veure clar: què hi pot haver, en aquest país nostre de grisor i mediocritat, més excepcional que tres excel·lentíssims i molt honorables viatjant en metro? En Jordi Hereu, Joaquim Nadal i José Montilla, la crème de la crème del Psc, deixant cinc minutets el seus sumptuosos vehicles oficials – que els havien dut fins a peu de l’estació – i fent servir el transport públic!
Allò sí que justificava un cobriment mediàtic de primera magnitud! Calia que les càmeres immortalitzessin aquell moment sublim i irrepetible: les grans glòries polítiques del país rebaixant-se al nivell dels ciutadans d’a peu i compartint el seu mitjà de transport… per una estoneta! D’això se’n diu sentir-se a prop dels ciutadans… Ara només falta que, un altre dia que es despertin misericordiosos, s’atreveixin a tastar el més perillós esport de risc del segle XXI: un viatge a dos quarts de vuit del matí en un vagó qualsevol de rodalies…
Això sí, la propera vegada potser que no caldrà convidar, també, els altres Comediants, a la festa d’inauguració…
dimarts, 7 d’octubre del 2oo8
[download#55#image]
