Carta al pare, Franz Kafka

Lectures: 5

El fill fet carn i ànima

Probablement un dels majors problemes que ha tingut l’obra de Franz Kafka ha estat la tendència —més aviat, obsessió— a fer-ne una lectura biogràfica. A voler interpretar els protagonistes dels seus contes, narracions i novel·les com si fossin, com si haguessin d’ésser imatges de l’autor. Com si, per exemple, el K d’El castell fos ell mateix o, almenys, fos una de les seves representacions.

Oblidant que la literatura, com qualsevol obra artística, s’ha d’interpretar únicament i exclusiva per ella sola. Que una obra d’art, si vol merèixer aquesta denominació, no és —no pot ésser— cap imatge de res, sinó que, simplement, és. Que qualsevol obra d’art només es pot —només s’ha d’— interpretar en i per ella mateixa. Tot el que en vulguem extreure ha de provenir de l’obra mateixa, no pas de cap element exterior.

Per això, aquells que vulguin gaudir, de veritat, de la literatura de l’autor txec, el millor que poden fer, sens dubte, és submergir-se en els seus escrits i oblidar-se de tot, mentre els llegeixen, deixant-se seduir per ells i només per ells. Pel que les obres, en la seva irrenunciable autonomia i sobirania, ofereixen.

Si, un cop llegides, tenen interès per l’home, poden recórrer als seus diaris, a la seva correspondència —començant per les seves esplèndides Cartes a Milena— i a La carta al pare (Brief an den Vater), que tot just acaba de publicar Angle Editorial, amb traducció i (interessantíssim) epíleg de Joan Ferrarons.

Aquí sí que hi trobaran l’home, l’home sense vels, que escriu al pare el que mai no li ha pogut dir de paraula. No ha pogut, per damunt de tot, perquè tremola només de pensar-hi. Ho explicita al començament: “No fa gaire em vas preguntar per què dic que em fas por. Com de costum, no vaig saber què dir-te, en part precisament per la por que et tinc, però en part perquè hauria hagut d’entrar en més detalls dels que puc encabir en una conversa” (pàg. 9). Per afegir, unes línies més enllà: “fins i tot escrivint ensopego amb aquesta por i les seves conseqüències” (Íd.).

No crec que calgui disposar d’un doctorat en psicologia o en psiquiatria per adonar-se de fins a quin punt ha d’ésser no ja d’incòmoda, sinó d’insofrible, la vida d’una persona —i, encara més, d’un jove— que tem el seu pare. Que el tem tant que no s’atreveix ni a acostar-s’hi. Un sofriment continuat que duu aparellat un encara pitjor sentiment de culpa, del qual li devia resultar ben complicat d’alliberar-se —del qual, de fet, dubto que mai reeixís a alliberar-se’n del tot, malgrat que ho provés: “penso que no tens cap culpa de la nostra distància. Ara bé, jo tampoc no en tinc cap culpa. Si aconseguís que ho reconeguessis, potser no faríem possible una nova vida […], però sí una certa pau” (pàg. 11).

A partir d’aquest punt, un cop s’atreveix a adreçar-se, a través de l’escriptura, al seu pare, anirà compartint amb ell, “no les [seves] reflexions, però sí els [seus] sentiments” (pàg. 23). I, en compartir-los, en expressar-los, s’anirà, alhora, coneixent més i més a ell mateix: en siguem més o menys conscients, quan parlem o escrivim a algú altre —sempre que ho fem amb sinceritat absoluta, per descomptat—, al mateix temps, ens parlem o escrivim a nosaltres mateixos; el diàleg és de tu a tu, però, ensems, de jo a jo. Potser, més exactament, del nostre jo ordinari amb aquell altre jo que, en condicions normals, es manté ocult o callat.

Així, pren consciència —o, més aviat, la reprèn o la certifica— dels efectes castradors o invalidants que suposa (mal)viure amb un pare que malgrat que “és veritat que gairebé mai no em vas tustar de debò” (pàg. 35; els subratllats són meus), basava la seva educació en “l’insult, l’amenaça, la ironia, la rialla maliciosa i, cosa curiosa, en l’autocompassió” (pàg. 27).

Unes efectes que no tan sols l’encaminaven envers el fracàs, sinó que pràcticament el causaven: “Quan jo emprenia una cosa que no t’agradava i tu en vaticinaves el fracàs, sentia tant de respecte per la teva opinió que, de retop, el fracàs, encara que trigués a arribar, resultava inevitable” (pàg. 28). Fins a un punt tan extrem que arriba a declarar que: “la desesperació és cosa meva” (pàg. 48).

En definitiva, si volem tenir l’oportunitat de saber qui era Franz Kafka, en comptes de buscar tres peus al gats de les seves obres literàries —on massa sovint, els que les han interpretades han pretès dar-nos gat per llebre—, resulta molt més recomanable optar per acostar-nos a la Carta al pare. Hi trobarem el Kafka escriptor però, sobretot, persona. I, el que és encara més important (i del tot essencial), el (re)trobarem sense haver de fer ni jocs de mans nii malabarismes (teòricament) biogràficoliteraris.

dissabte, 13 de juny del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499