Càndid, Voltaire
La mania de sostenir que tot va bé quan tot va malament
En una època excepcional com la que estem vivint a casa nostra, on sembla que tot s’hi val —des de la més espúria de les mentides a la demagògia més irresponsable—, saber que encara es publiquen llibres que no tan sols ens ajuden a veure-hi clar, sinó que ens airegen el pensament amb una ironia intel·ligent, és sens dubte una de les millors notícies culturals de l’any.
Càndid (Candide ou l’Optimisme), de Voltaire, Blackie Books, maig del 2014, traduït per Jordi Llovet i il·lustrat per Quentin Blake, és una d’aquelles obres excepcionals que si bé potser no et fan recobrar l’esperança en l’espècie humana —seria paradoxal afirmar-ho, tenint en compte que considera que “aquest món [és] una cosa ben forassenyada i abominable”, (pàg. 139)—, si que te la fa recobrar en el paper, la funció, la raó i el sentit dels intel·lectuals, compromesos i crítics amb el seu temps; amb aquells pensadors de veritat que, tot i ésser conscients que a l’ombra del poder s’hi viu molt millor, prefereixen el risc de mantenir-se fidels als seus principis, en comptes de vendre’s l’ànima al diable disfressat de corder.
Si tingués la temeritat de definir-lo en dues paraules, assenyalaria que el de l’escriptor francès és un llibre enginyosament subversiu; tant que el filòsof, coneixent la nul·la sensibilitat democràtica de les autoritats de la seva època, prengué la precaució de fer aparèixer la seva obra mestra al mateix temps a diverses ciutats d’Europa, evitant així que, malgrat l’afany de la policia, tots els seus exemplars fossin segrestats i destruïts.
No és gens estrany que estiguessin obsessionats en silenciar-lo, atès que és un dels més eficaços i corrosius atacs frontals contra l’immobilisme i l’adotzenament, contra la inhibició, contra l’abstenció —“Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, expressava Joan Fuster—, contra el gregarisme, contra qualsevol sistema polític —i pedagògic— que pretengui substituir el pensament personal per l’adoctrinament, la reflexió per la repetició: “educat segons el precepte de no jutjar mai res per compte propi”, (pàg. 154).
El protagonista, “un jove metafísic força ignorant de les coses d’aquest mon”, (pàg. 14), antiheroïc —“tremolava com un filòsof, es va amagar tan bé com va saber durant aquella heroica carnisseria”, (pàg. 15)— i ple de bona voluntat —un “bonàs”, (pàg. 147), “massa net de cor per fer traïció a la veritat”, (pàg. 66)—, anirà de la Seca a la Meca, passant per la Vall d’Andorra, sortint pels pèls del foc per caure a les brases, tractant de descobrir si, tal i com defensa el seu tutor, Pangloss, vivim en un leibnizià millor dels mons possibles.
La seva experiència serà, per descomptat, exactament la contrària, la qual cosa el farà concloure —precedint la “Fabulita” del poeta reusenc Joaquim Bartrina: “Si quieres ser feliz, como me dices, / no analices, muchacho, no analices”— que el que més ens convé és que “treballem i no ens escalfem el cap, és l’única manera de fer la vida suportable”, (pàg. 187), i acabar el llibre amb una frase genial —que no cometré pas la vanitosa indiscreció de desvetllar.
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 16 de maig del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
