Boscana, Laia Llobera
Bastim el món, fem-lo (ben) nostre
Segurament, una de les manera de distingir els poemaris dels simples reculls de poesia —que de tot hi ha, en la generosa vinya del senyor de la poesia catalana, des de raïm de primera qualitat fins a raïm premsat i repremsat, i no sempre disposem dels enòlegs que ens calen per diferenciar-los— sigui fixar-se atentament en el primer poema del llibre: si aquest és no tan sols un molt bon (i bell) poema, situat al llindar per aquesta raó, sinó que és, també un pòrtic que, al mateix temps, precedeix, obre i sintetitza l’obra, una clau d’entrada que ens ofereix clarícies, que ens permet accedir al poemari amb un bon peu, podem pensar que és un poemari, un tot conjunt, inseparable.
Si obrim Boscana, de Laia Llobera, Lleonard Muntaner Editor, octubre del 2018, que obtingué no fa pas gaire el premi de poesia mediterrània Pare Colom, i llegim el primer poema —“abans que la font perdés l’aigua / teixíem tots els salms / cantàvem com els avis / pledejàvem a les valls/ […]— és possible que d’entrada no hi sapiguem veure el què; que, fins i tot si el llegim, a poc a poc, paladejant-lo, paraula per paraula, recitant-nos-el, tres, quatre o cinc vegades (com cal fer amb qualsevol vers, per fer-lo nostre, per fer-lo entrar ben endins, per encarnar-nos-hi) no se’ns desvetlli —almenys, que no se’ns desvetlli gaire; que creguem, erròniament, que no ens ha arribat.
Sobretot si hem tingut la bona pensada de deixar per al final tant el pròleg de Lluís Calvo com l’epíleg de David Fernàndez i ens hi hem capbussat amb la mirada neta i incondicionada que, tota la literatura, però que encara més la poesia, requereix —per no dir, exigeix. Si hi hem entrat com si fóssim nadons que volem gaudir del plaer incomparable de descobrir el món una i una altra vegada. Si hem decidit que siguin únicament les nostres sensacions, impressions i sentiments els que ens guiïn en aquesta màgica aventura de la lectura (poètica), reservant els textos tan il·luminadors que acompanyen el llibre per a més endavant.
Si anem llegint, llegint, rellegint i tornant a llegir la resta de poemes i, en acabat, recobrem de nou el primer, ens semblarà impossible que en la lectura inicial no hi hàgim vist el que ara veiem; que veiem no!: que lluu, brillant com el sol del migdia quan el vent ha esbarriat tots els núvols; en retornar-hi, comprovarem, meravellats que ens parlava directament a nosaltres, se’ns adreçava amb una veu pura, neta i clara, però el que succeïa és que encara no el sentíem, que havíem llegit la lletra però no la música que acompanyava (i justificava) cada paraula, que l’autora de Certesa de la llum ens convidava a un ball però encara no ens havia ensenyat les passes de la seva dansa. Perquè, en poesia, de la mateixa manera que no existeixen els sinònims, cada paraula és (en el seu dir i en el seu sentir) insubstituïble.
Sabrem (més aviat, se’ns farà avinent o present) el perquè —que, per descomptat, no avançaré; en primer lloc, perquè crec que és preferible no fer-ho; en segon, perquè Calvo i Fernàndez aporten molta més llum de la que podria aportar jo— de cada mot: abans, font, aigua, salms, avis, llengua, arbres,mans, cimalls, terra, dits… Com se’ns farà avinent, amb aquella certesa incerta que (ens) brolla del més endins de l’endins i que tot ho endevina quan descobrim el doll que s’ocultava entre les herbes, perquè aquest primer vers i només aquest primer vers calia escriure’l en un temps verbal passat: teixíem, cantàvem, pledejàvem, parlàvem, escrutàvem, moríem…
Perquè, i aquí si que goso aportar alguna clarícia que inciti el lector, és des d’aquest temps pretèrit, des d’aquest “abans” que cal partir, precisament perquè, com ens indica el segon vers, “res no és abans”, perquè som en l’ara; en un ara, en un “avui”, que necessita tenir present l’abans —“caldrà […] / preguntar què hi havia / com era tot/ antany—, perquè som, i és bo que siguem, els fills del nostre passat, però que també necessita oblidar-lo; conèixer-lo tan sols —“el silenci de les pedres / origen i final”— per poder-lo superar, per poder bastir el nostre present, la vida nova que hem de forjar-nos per (i en) nosaltres; en una vida que hem de fer nostra des del començament, des de l’arrel —des de l’arrel de l’arrel, fins i tot, diria.
En una vida boscana, natural, terrenal, aferrada i fonamentada en la natura: “en tu flueix el bosc”; “i el cos es torna tronc / la túnica, branquell, i el vol de la paraula / es bada ocell”; “tot brolla i mor / dins del bosc”; “boscana / la llum que s’arrela a la terra”. Un retorn (som natura, som arbre, som terra, som branques, som fulles, som corriol, som roques…) a allí d’on venim per recordar qui som, per retornar al que érem, a l’essència primigènia, al que mai hauríem d’haver deixat d’ésser. A la vida que neix, creix, es fon i es con-fon —“nuats a la terra”; “la llum […] s’arrela a la terra / s’infiltra a la roca”; “un pensament de fulles”— amb la natura.
Amb la terra (la font, les valls, els núvols, els cimalls, la fusta, les pedres, les rels, el(s) roure(s), l’aljub…) que és la nostra mare i el nostre pare alhora. Que és un mestre, un model de senzillesa i d’essencialitat —“aprendre del llenguatge / de la brisa / la ruta dels ocells”— però, també (i alhora) de rebel·lió, de transgressió —“després de transgredir”—, d’autofonament, d’autocreació, d’afirmació personal, de la vida i del món que hem de construir (i re-construir) al nostre gust i antull —“després de fer-se anhel”—, per a tothom però sobretot per a nosaltres: “som trenta-mil i una veu / una sola veu”.
Perquè tot acaba i tot (re)comença, perquè tot torna i retorna (“ahir les llunes d’aigua / t’eren abeurall”) però és a nosaltres —a tots i a cadascun de nosaltres, perquè si no ho fem nosaltres ningú no ho farà, perquè tan sols en avançar fem aparèixer (i créixer) els camins sota els nostres peus— que ens cal bastir i re-bastir la vida i el món: “ara / que la terra ja creix lliure / cal anomenar-la / ajaçar-s’hi de nou”.
divendres, 2 de novembre del mmxviii
© Xavier Serrahima 2018
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Altres anàlisis literàries d’obres de poesia
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Aquesta anàlisi literària de “Boscana”, de Laia Llobera” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons
