Antoni Vidal Ferrando. La mà de l’escriptor, Miquel Àngel Vidal
Una veu que convé (molt) escoltar
Res no és —o, més exactament, hauria d’ésser més obvi: quants n’hi ha que encara s’entesten en mirar des de fora; en seguir buscant tres peus al gat— que la millor manera de conèixer un autor és llegint-lo, és submergint-se en la seva obra.
En la seva creació, en el que és el producte del seu jo, de la seva, personal i (del tot) intransferible, manera de veure (i de viure) el món. Perquè, com molt bé asseverava Marcel Proust a Contre Sainte-Beuve, per conèixer (i assaborir) bé un autor no és necessari per a res conèixer la seva biografia.
Ara bé, quan ens trobem davant d’una obra tan benvinguda (i oportuna) com Antoni Vidal Ferrando. La mà de l’escriptor, de Miquel Àngel Vidal, Lleonard Muntaner, Palma, agost del 2021, no podem més que celebrar-ho.
Celebrar-ho talment com si s’hagués produït alguna Festa Major de les lletres de casa nostra i es comencés a fer-li a l’escriptor de Santanyí la justícia que se li deu —que tots els que, d’una manera o altra, estimem i gaudim la nostra literatura li devem.
Li devem perquè, tal i com afirma Vidal al seu pròleg, Vidal Ferrando és “un home i un escriptor en majúscules […], un dels més grans poetes i narradors en llengua catalana dels nostres dies” (p. 9).
El llibre està format per tres entrevistes llargues. La primera, és “una conversa sobre aspectes biogràfics” (p. 13). La segona, “una autoreflexió sobre la creació literària” (Íd). I en la tercera, ens parla de “les seves opinions ètiques, estètiques i ideològiques” (Íd.).
La qual cosa, doncs, ens permet, una vegada hem acabat de llegir-lo, de fer-nos una idea de qui és, de com escriu i com pensa l’escriptor santanyiner. O el que és, exactament, el mateix de com és, escriu i pensa. Perquè, com ja podrà imaginar qualsevol que s’hagi submergit en alguna de les seves obres, l’autor d’Amors i laberints és com és, escriu com és i pensa com és.
Com s’esdevé en tots els autors de debò, en tots els que mereixen ésser anomenats autors o creadors, no és possible establir ni diferències ni fronteres entre qui és, com viu, com pensa i com escriu.
Perquè, si escriu és, precisament, perquè és qui és, perquè viu com viu —si ho volem, perquè veu com veu: en el món de l’art, viure i veure, són una sola i una única cosa; un veure-viure (o viure-veure) el món—, perquè pensa com pensa. Quan escriu, escriu tot ell. I, amb ell, inseparablement, inextricablement, escriuen el seu jo, la seva vida i els seus pensaments.
Una realitat, aquesta de la totalitat o unicitat —una unicitat que en cap cas cal confondre amb unitat ni, encara menys, amb immobilitat; la seva unicitat és, per definició o tarannà, per raons congènites, àmplia, diversa, polièdrica—, una essencialitat, un retorn sempre a ell mateix, un (del tot ineludible) «Jo sóc el que escric»; «Jo escric el que sóc», que podem comprovar al llarg de les entrevistes del llibre.
Per més que, amb molt bon criteri, Miquel Àngel Vidal, esculli dur a terme tres entrevistes separades, que tenen com a raó principal, tres aspectes diferents de la seva vida, tots tres són tan i tan indissociables, tots tres són tan una sola (i única) cosa, totes tres arrels formen —més aviat, con-formen— tant un tronc comú, que els tres aspectes van entremesclant-se els uns amb els altres. Com a vasos comunicants, no és possible incidir en un d’ells sense que afecti als altres.
És per això que quan, a la primera part, ens parla de la seva biografia, quan ens parla de la seva família —una família sense la qual no seria capaç d’entrar en contacte amb el món; com la terra de Santanyí, és el seu centre de referència etern, el seu punt de suport arquimidià—, ens parla, també, de la seva obra. Que quan, en la segona, ens parla de la seva obra, hi apareix, infal·liblement, ineluctablement, la seva vida, el seu poble i la seva família. I el mateix succeeix, quan, en la tercera part, se suposa que només ens parlarà de les seves opinions: les seves han de menar-lo, ineludiblement, a la seva vida i als seus llibres.
És (ben) possible que hi hagi algun que altre integrista que pugui considerar que això és (alguna mena) d’heretgia. Que aquesta mescla o indissolubilitat entre vida, obra i pensament que es produeix tot al llarg de l’obra, tot al llarg de les entrevistes, la desvirtuï una mica, que faci perdre a les tres entrevistes la seva especificitat. Que això no permeti que els lectors puguin fer-se una idea prou adient d’aquest tres aspectes diferents.
Des del meu (modest) punt de vista, aquest és, al contrari, un dels aspectes més brillants (i en són molts) del llibre. Un dels més reeixits.
En primer lloc, pel que he dit fins ara: no és pot pretendre dissociar el que és —i ha d’ésser— indissociable. En segon, i encara més important, perquè el que havia d’ésser una entrevista és converteix en molt més que en una entrevista. Es converteix en una conversa entre entrevistat i entrevistador. En una conversa on el que compta i el que predomina és la flexibilitat i la fluïdesa —i, per tant, la franquesa, la més autèntica de les autenticitats. Deixar-se endur per la corrent del diàleg.
D’un diàleg que, en realitat —i aquest, sens dubte és el major encert de l’entrevistador; el que permet que, en llegir l’obra, ens faci la sensació més d’estar escotant Vidal Ferrando que no pas llegint-lo; el que ens l’acosta tant i tant que ens fa la impressió que el tinguem al costat, parlant-nos; el que dota el llibre de la seva més preciosa vàlua: la seva veritat— té molt de monòleg.
De monòleg no pas perquè l’autor d’Aigües desprotegides no respongui a les preguntes del seu entrevistador (més aviat, interlocutor), perquè tingui la més mínima intenció d’anar a la seva, de dir el que ell voldria dir, sigui el que sigui el que se li pregunti —una possibilitat, aquesta, que la proverbial humilitat i amabilitat de l’entrevistat (“Antoni Vidal i Ferrando pertany a un tipus poc freqüent, gairebé en vies d’extinció: el discret i bonhomiós”, p. 9) farien no ja impracticable, sinó impensable— sinó perquè el fet de començar a parlar d’una cosa el du, automàticament i necessària, a parlar de qualsevol altra; a parlar de totes. D’aquestes totes que és fonen —i con-fonen— en una: en la seva (indissoluble, indissociable) vida-pensament-obra.
Una realitat que Vidal ha sabut copsar d’allò més bé. Copsar i, per tant, adaptar-s’hi. Perquè sap molt bé que, si és vol extreure el millor de la persona a qui s’entrevista, no hi ha (ni hi pot haver) major estratagema, fórmula o actitud que deixar-lo parlar. Que aconseguir que s’oblidi que està essent entrevistat.
Que deixar que sigui l’entrevistat qui dugui el timó de la conversa; que l’entrevistat esdevingui tan invisible com sigui factible que tan sols es permeti un petit cop de dits a l’arjau del llaüt quan sigui del tot imprescindibles.
En definitiva, un llibre molt i molt oportú, per acostar-nos a la figura del gran Antoni Vidal Ferrando. Per conèixer-lo i reconèixer-lo. I, sobretot, per convidar-nos a llegir-lo.
dimarts, 7 i dimecres 8 de setembre del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
