Epistolaris Arbonès-Manent, Arbonés-Pedrolo i Serrahima-Pedrolo
En una lletra del maig del 1885 Friedrich Nietzsche li comenta a la seva germana que atès que “no ens ha estat donat de comunicar-nos amb nosaltres mateixos, tot i que seríem ben feliços de poder-ho fer, […], cal que trobem algú davant del qual ens sigui possible obrir-nos”. Una declaració que ens causaria no tan sols sorpresa, sinó estupor —provenint com prové d’un defensor a ultrança de la solitud com a fonament de l’acte creatiu— si no tinguéssim ben present que gairebé ningú no s’escapa de la necessitat d’un interlocutor, encara que només sigui per a expressar els propis pensaments.
Per fortuna, gran part de les comunicacions entre persones no tingué lloc cara a cara, sinó mitjançant l’intercanvi de lletres, la qual cosa ha permès que arribin fins a nosaltres. Com ha succeït amb les cartes que alguns dels afectats per una de les pitjors catàstrofes nacionals, socials i culturals de la nostra història —la diàspora de la intel·lectualitat catalana de la segona república—, que no tingueren altre remei que convertir, por la gracia de dios, la necessitat en virtut.
L’editorial lleidatana Punctum, en col·laboració amb GETCC, presentà el desembre de l’any passat el recull de la correspondència —“altament fecunda” entre “dos amics” que, tal i com ens informa Ramon Farrés, “s’inicia l’any 1959”, que “es mantindrà al llarg de més de 35 anys” (pàg 7 i 8) i que “dóna testimoni […] de l’evolució que van experimentar […] aquest país i aquesta cultura en un període crucial de la nostra història recent”, (pàg. 11)— entre Jordi Arbonès i Albert Manent: Epistolari, Lleida, 2011.
Testimoni d’una estimació compartida per la terra que els veié nàixer, ben plural i complet mercès no tan sols a la tan diversa situació —geogràfica, política però sobretot personal— en què viuen tots dos corresponsals sinó, per damunt de tot, a la palesa diferenciació —gairebé en diríem oposició (tot i que complementària)— dels seus temperament respectius.
Tant és així que gosaríem afirmar —sense témer caure en un esquematisme simplista— que bé podríem considerar-los com a paradigmes del seny i la rauxa. Mentre que Manent, fins i tot en els moments més asfixiants, es regeix per la carta de navegar de la raó —això sí, sempre compromesa: “El possibilisme em sembla que sempre és un bon mirall. Un possibilisme tanmateix exigent”, (pàg. 64)— a Arbonès el posseeix un esperit molt més impulsiu i arborat, fent prevaler, en no poques ocasions, el voler per sobre del poder: “Fa bastant de temps se’m va acudir la idea de fer un estudi de l’obra novel·lística de Manuel de Pedrolo. […] És una tasca fabulosa, però estic entusiasmat”, (pàg.90).
Maneres de viure —i de veure— divergents que, en confluir en el mirall shakespearià d’aquest epistolari, es complementen, fornint una visió omnicomprensiva de dues existències —i, encara més, de dos mons— separats per un oceà però units inextricablement per una idèntica passió: mantenir-se “fidel[s] a la ploma i a la pàtria i […] poder servir-les totes dues”, (pàg. 62).
Passió —i pulsió— que els agermanarà en la distància i forjarà una solidíssima amistat compartida que converteix el país i la cultura —entesos com un tot inescindible— en la preocupació central de la seva vida i la seva obra. Conscients com són ambdós que de la seva fidelitat depèn la supervivència del que som i sempre hem estat, s’obliguen a no baixar mai la guàrdia, a compensar amb el seu infatigable servei al país “la inèrcia de l’indiferentisme” (pàg. 34) de tants d’altres.
Manent, aconseguirà el miracle de mantenir la seva magnífica labor crítica —“Del que em dius del meu Carner, allò que celebro més és que el trobis llegívol”, (pàg. 92)— sense desatendre mai la seva impagable activitat a favor de la promoció i la difusió de la cultura catalana. Per la seva banda, Arbonès, tot i no renunciar a la seva veu pròpia —“Al marge de la traducció, sempre vull donar eixida a la deu creadora original (!)”, (pàg. 38)—, es decantarà per l’assaig. Amb dos grans objectius, un llibre sobre el teatre català de postguerra—“Espero que no l’hagin trossejat massa”, (pàg. 115)— i la novel·lística de Pedrolo: “de mica en mica va prenent cos aquest treball”, (pàg. 124).
Descomunal i titànica tasca, aquesta darrera, sobre la qual en brinda una informació exhaustiva un altre llibre publicat, uns mesos abans, també per Punctum, conjuntament amb el GETCC, on —segons les encertades paraules de M. Elena Carné, la seva curadora— es compila “una relació epistolar llarga, cordial, fructífera i generosa […] forjada a cops de cartes i que durà vint-i-sis anys [del 1963 al 1990]”, (pàg. 11), entre el mateix Arbonès i Manuel de Pedrolo: Epistolari, Lleida, 2011.
Una relació basada en un inici en la immensa admiració que l’assagista i traductor sentia per l’escriptor, però que —per la seva afinitat literària, però sobretot ideològica (“n’hi ha molts que dormen i cal que els desvetllem”, afirmarà l’autor de Cendra per Martina, pàg. 33)— anirà afermant-se amb el pas del temps fins a culminar en “una sòlida amistat plena de complicitats”, de sinceritat i de confiança.
Com succeeix amb l’anterior, en aquest nou “retrat d’una època, d’uns anys crucials”, “llengua i del país”, (pàg. 11), entesos com una unitat inseparable, centraran el protagonisme del carteig: allò que els agermana no és tant —tot i ésser-ho, igualment— la seva vocació literària, sinó el seu esperit nacional. No pas escriure, sinó fer-ho per a salvar-nos els mots —els mots i el món. Escriure en català.
No és possible entendre l’hercúlia abnegació de Pedrolo, que escriu incansablement tot i patir les més mesquines prohibicions de la insaciable voracitat genocida franquista —“[malgrat haver-se] aprovat la llei de premsa i impremta […] m’han trinxat de tan mala manera una novel·la que no podem aprofitar-la”, (pàg. 26)— o la tenacitat indesmaiable d’Arbonès, abocada a estavellar-se una vegada i altra contra la cega estultícia dels molins de vent mesetaris, sense tenir present la seva voluntat de servir al país, de garantir la pervivència d’allò que havíem estat i volíem seguir essent.
En un reconeixement dedicat al novel·lista —que creiem que és aplicable al traductor exiliat—, aquest darrer ho expressa, amb una claredat meridiana: “mai no podrem pagar ni compensar aquells escriptors que, com vós mateix […] han mantingut una actitud absolutament digna a costa de tota mena de sacrificis, sense la qual actitud segurament la literatura catalana (i qui sap si tot allò que comporta) restaria ancorada en l’estament que ocupava l’any 36”, (pàg. 22).
Llegint aquest tan interessant com enardidor —seguir tot el procés de creació i publicació de les obres arbonianes (Teatre català de postguerra i Pedrolo contra els límits) o pedrolianes és, almenys, tan apassionant com immergir-se en una novel·la policíaca— aplec de cartes hom no sap si admirar més la infrangible fidelitat nacional dels dos corresponsals o el munt d’informació ineludible que facilita per al millor coneixement de la seves obres. I, en particular, de la tan extensa, controvertida com —segons el nostre modest parer— injustament menystinguda novel·lística de l’autor nascut a l’Aranyó. (Una obra desigual, excessiva, llastada a voltes per les efímeres influències del seu temps, però amb mostres de primera —primeríssima— categoria).
Una visió que encara serà més completa, plena, intensa i plural si tenim el bon senderi d’aprofitar la formidable l’oportunitat —de tan casual, gairebé un miracle— que ens brinda Pagès Editors de cloure aquest fantàstic cercle de relacions epistolars amb la lectura de la correspondència entre Maurici Serrahima i Manuel de Pedrolo: Crítica literària i debat religiós, Pagès editors, Lleida, 2012. Text que, tal i com apunta el seu curador, Josep Poca, “conté 74 cartes de Serrahima i 37 de Pedrolo, que abasten des de l’any 1953 fins el 1978”, (pàg. 9).
Amb major raó si tenim en compte que, de tots tres, segurament és aquest el volum més ric i més anivellat literàriament. No tant, ens afanyem a advertir-ho, perquè l’un i l’altre siguin superiors intel·lectualment a Arbonès o a Manent —tan sols insinuar-ho ja fóra una heretgia— sinó perquè, des del seu primer any i mig inicial —gener del 1954 a l’agost de 1955— tan extremadament prolífic, les lletres se circumscriuen quasi exclusivament a qüestions d’àmbit literari —novel·lístic, més en concret.
No essent fins més tard que —tal i com indica el títol del llibre— afegeixen al debat una altra qüestió essencial: l’espiritual o religiosa. (Confrontació dialèctica a la qual, per obvies raons d’espai, no ens serà possible dedicar-li l’atenció que mereixeria.)
Com bé destaca Carles Lluch al seu pròleg, “La llargària i profunditat de la correspondència [dels primers anys] —i també de la resta, gosaríem afegir-hi nosaltres— s’ha de relacionar […] amb la pulsió escriptora dels dos autors, però també […] [amb] l’estímul que respectivament suposen l’un per l’altre”, (pàg. 15).
Tanmateix, no tan sols s’engresquen mútuament, sinó que —bo i confirmant l’opinió de Nietzsche transcrita a l’inici— trobar un contrincant a la seva alçada, davant del qual es poden obrir, possibilita que s’enriqueixin molt més que no haurien esperat de bell antuvi: “no em costa gens de pensar que aquesta correspondència […] pot fins i tot ésser-nos útil en el sentit d’ajudar-nos a veure clar en una sèrie de problemes que, inexpressats, resulten sempre una mica obscurs”, (pàg. 62), reconeix el novel·lista lleidatà; “També opino que una correspondència així aclareix les idees, o potser obliga a aclarir-les.”, (pàg. 65), mostra la seva aquiescència l’autor de La frontissa.
Provar de fer una síntesi, per més aproximada que sigui, de l’incessant devessall d’idees que s’intercanvien els dos escriptors mitjançant les seves cartes —que són una mostra actualitzada dels cèlebres diàlegs socràtics (amb l’avantatge que en elles ningú pretén vèncer o imposar-se a l’altre)— és tan utòpic com irrealitzable, per la qual cosa no ens resta altre remei que renunciar-hi.
Això sí, sense que això ens enquimeri gens, car serà una raó de més per a convidar a submergir-se en l’incommensurable plaer que suposa la lectura de qualsevol d’aquests tres esplèndids volums, que evidencien la raó que tenia Maurici Serrahima en asseverar que “el goig que ens dóna la lectura d’una obra de creació és […] una de les coses més misterioses d’aquest món, o almenys una de les més inexplicables.”
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui el 30 de novembre del mmxii
© Xavier Serrahima 2012
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
