Notes del dietari, 11 de setembre del mmxxv

Lectures: 69

NOTES DEL DIETARI

dijous, 11 de setembre del mmxxv

Espanya sempre guanya; Catalunya, sempre perd.
Si ho volem amb una major precisió, l’Espanya imperial i colonialista sempre guanya; la Catalunya independentista sempre perd.
També ho podríem dir d’una altra manera, més exacta: els catalans partidaris de l’estat català som uns enzes.
Uns enzes acabats. Que ni n’aprenem ni en volem aprendre. Que ens agrada viure en constant genuflexió.
Com més ens trepitgen, més ens deixem trepitjar.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ens ha dit, una vegada més, que els catalans no tenim dret a decidir res de res. Ni tan sols la llengua que hem de fer servir a les nostres escoles per evitar la desaparició de la nostra llengua.
Ha dictat una sentència que anul·la gairebé tots els articles essencials del Decret 91/2024, de 14 de maig, del règim lingüístic del sistema educatiu no universitari.
Aquell decret sense cap ni peus que els nostres polítics es van afanyar a redactar quan el Tribunal Constitucional va imposar el 25 % d’espanyol a les escoles —espanyol, no pas castellà, perquè per al Reino de España només hi ha una llengua espanyola superior: la seva.
En aquell moment, prenent-nos com el que tantes vegades els hem permès que ens prenguessin, com a nens de bressol, ens van assegurar que no havíem de patir: que la idea genial d’establir en text legislatiu de Catalunya que el castellà era tant llengua de l’educació a les escoles catalanes ho solucionava tot.
Alguns, llavors, vam creure que era disparar-nos un tret al peu. O més que al peu, a les arrels del que som. Que una cosa era sotmetre’ns a les imposicions, manu judiciari, de l’estat espanyol; una altra, no només assumir-les, sinó regular-les nosaltres mateixos.
La fabulosa idea d’aquesta gent era molt simple: a canvi d’aquesta claudicació, el 25 % d’espanyol a l’educació primària i secundària quedaria limitat a les classes de llengua i literatura espanyola.
O el què és el mateix: hi sortiríem guanyant, perquè ja no seria el Tribunal Constitucional qui decidiria quin 25 % de les classes es farien en espanyol, sinó el Parlament català.
Qualsevol persona que hagi estudiat més de 15 dies dret, tenia clar que no tenia cap sentit, atès que el TC ja havia deixat les coses molt clares: les dues llengües cooficials a Catalunya —tres, a la Val d’Aran— havien de ser vehiculars.
Ara, per descomptat, ens hem d’escandalitzar perquè el TSJC ha anul·lat les normes que s’oposaven al que havia establert el TC!
A qui se li podia acudir, que el TSJC, en primer lloc, suspengués el decret i, en segon, que suprimís tot allò que, segons el TC, no s’ajustava a la Constitució?
Suposo que era d’això del que es tractava: els partits que hi van votar a favor —entre ells, una Esquerra Republicana que només pensava el ella mateixa— l’únic que es proposaven era guanyar temps.
O el que és el mateix: fer-nos-el perdre.