El miralls negres, Antoni Vidal Ferrando
Poder-se mirar al(s) mirall(s)
Tots els que llegim amb un cert interès i seriositat, tots els que busquem en la literatura alguna cosa més que (el tan necessari) entreteniment, sabem com n’és, d’agraït que un autor o autora sigui capaç de crear un món de veritat, i fer-nos-hi viure. Un món on ens hi puguem traslladar amb la màgia de les seves narracions. Un món on hi puguem habitar. Un d’aquells món on la vida hi és, almenys, tan real com la nostra.
Mons, universals en la seva particularitat, com el Macondo que va crear Gabriel García Márquez a Cien años de soledad, com el Yoknapatawpha de William Faulkner.
En llengua catalana, el que segurament més s’hi aproxima, tot i que sigui real, tot i que no li va donar un nom inventat, sigui la Mequinensa de Jesús Moncada. Aquesta Mequinensa que, per desapareguda, i mercès a la magnífica destresa literària del seu autor, esdevé mítica.
Un món com el que fa ben poc va saber crear, amb tanta vida, autenticitat com profunditat psicològica Laura Fernández, a la seva novel·la La señora Potter no es exactamente Santa Claus: Kimberly Clark Weymouth.
A aquests món caldria afegir-hi, sens cap mena de dubte, l’Almandaia d’Antoni Vidal Ferrando. Aquesta Almandaia que va ser batejada com a tal pel seu autor a L’illa dels dòlmens, però que ja existia, innominada, en les dues novel·les anteriors: Les llunes i els calàpets i La mà del jardiner, que l’any 2015 Edicions el Gall aplegà en el (del tot) imprescindible Cicle d’Almandaia.
Els miralls negres
Amb el recull de narracions Els miralls negres, Editorial Meteora, Barcelona, 2013, l’autor santanyiner retorna —i, el que és molt més important, ens fa retornar— a Almandaia.
En hi fa retornar amb una obra que se centra en una època precisa, la de la guerra civil espanyola i els seus anys posteriors, però que, en realitat, retrata qualsevol època. O, el que és el mateix, totes les èpoques.
De la mateixa manera que l’Ilíada no retrata pas —per ser més exacte: no retrata, només— la guerra de Troia, sinó totes les guerres. Totes les guerres i, per tant, totes les persones que s’hi veuen, d’una manera o altra, involucrades.
Totes. Perquè en cap d’aquestes 12 narracions l’escenari no és el de la guerra, el pròpiament bèl·lic, ni els seus protagonistes són soldats, sinó les persones que en reben les repercussions. Els civils que, sense tenir-ne cap responsabilitat, en reben els efectes. Els desastrosos, devastadors efectes. Efectes —defectes, més aviat— que faran que Almandaia mai més no pugui tornar a ser la que era.
Les guerres
Perquè el pitjor efecte o conseqüència de les guerres no són les destrosses o la devastació que produeixen les intervencions o escaramusses militars, sent greus com són, sinó com, per contagi, devasten i destrossen els cors i les ànimes —“els paisatges […] interiors”, (p. 50)— de les persones. A les persones que, per més que no sofreixin els efectes directes del conflicte bèl·lic, sí que sofreixen els seus efectes indirectes o col·laterals.
Un efectes que, al contrari dels que produeixen les confrontacions armades, es mantenen amb el temps. Perquè, així com qualsevol edifici, per més que s’hagi ensorrat del tot, per més que calgui rebastir-lo de zero, podrà recuperar la seva forma i existència, les vides que les guerres ensorren, difícilment ho podran fer. Les coses, per més capolades que estiguin, es poden reconstruir o apedaçar; els cors i les ànimes, no.
Els edificis, les coses, les pedres, no tenen memòria; les persones, les famílies, les poblacions, les societats sí. Una memòria que potser es pot reconstruir, però mai apedaçar o redreçar. Una memòria, eternament viva, eternament reviscuda, que segueix causant patiment i dolor quan tots els estralls de la guerra física ja han quedat enrere.
Tabula rasa
Amb major raó en els estats com l’espanyol, on no tan sols no s’ha demanat mai perdó, perdó a tots les víctimes, sobretot a les innocents, que eren la immensa majoria, sinó que s’ha volgut fer tabula rasa. Que s’ha volgut actuar com si ni el cop d’estat militar franquista ni la consegüent dictadura no haguessin existit. Com si el dolor, la destrucció i el patiments causats a una majoria per part d’una minoria mai no s’haguessin produït.
Perquè el més greu no és pas que es pretengui posar en un mateix nivell els vencedors i els vençuts —el pitjor no és aquesta (teòrica) equanimitat que sempre beneficia els perdedors, els febles, els que han sofert, davant els vencedors, els forts, els que van fer patir—, sinó que els vençuts van rebre una doble condemna. La condemna de les atrocitats dels vencedors i la condemna, encara més terrible, per més impossible que sembli, del silenci.
Els silencis
És per això, segurament, que el nostre autor, uns anys després d’haver enllestit el Cicle d’Almandaia, va sentir la necessitat de situar davant del públic aquests miralls negres. Aquests miralls, foscos, aterridors, que estem obligats a mirar de cara, si volem avançar. Si volem aconseguir una mica de pau. Si més no, almenys la pau suficient per poder seguir endavant. Per dir: «Sí, hi va haver vençuts i vencedors!». Per dir: «I ha arribat l’hora que sentim les seves veus silenciades».
Si els miralls són negres —més exactament, si van seguir sent, durant tants anys; si encara segueixen sent, a dia d’avui, negres— és, essencialment, perquè no han permès que ens hi miréssim. Perquè no han permès que els traguéssim a la llum: “Entre els càstigs dels vençuts, un dels més cruels va ser obligar-los a romandre tant de temps en silenci. Era un silenci espès, una boirada que ocultava els crims”, (p. 31), “Després de quasi mig segle, qui més qui manco s’ha cansat de callar”, (p. 32).
Perquè, si alguna tabula rasa s’ha de fer, no és pas la que ens commina a equiparar els que van patir amb els que van fer patir, la que pretén posar al mateix nivell les atrocitats i els que les cometien, sinó del que s’ha explicat amb el que no s’ha explicat.
Cal fer una nova tabula rasa, que permeti igualar o, almenys, equilibrar, en la mesura que això sigui, encara factible, els que han parlat sempre, els que han parlat massa, amb els que mai no s’havia deixat parlar, amb el que no havien parlat gens. Cal estar “dispost[os] a fer taula rasa d’humiliacions i de silencis, de complexos i de desconcerts”, (p. 56).
Cedir la veu
I això, exactament, és el que va fer —per expressar-ho amb major precisió, va sentir la necessitat de fer— el nostre autor: donar la veu als que havien estat callats molt més temps del que mai no hauria convingut. Cedir la seva veu literària perquè els cors i les ànimes dels vençuts i dels seus hereus poguessin, per fi, parlar.
I, en parlar, alliberar-se dels seus dolors, dels seus fantasmes. D’aquells fantasmes esgarrifosos que seguien, encara l’any 2013, condemnats a arrossegar cadenes que no eren pas seves. Unes cadenes tan i tan feixugues que, sovint, els impedien de caminar.
L’art, doncs, la literatura, com a catarsi. Com la bellesa que salva el món. O, si ho volem dir amb menor contundència, que obre un camí de salvació o de dura dels cors i les ànimes turmentades.
Una de les millors maneres —si no l’única— de passar comptes amb aquella guerra infernal que van provocar els uns però que va causar estralls, sobretot, en els altres. O, per provar de dir-ho amb major precisió, que causaren estralls entre els uns i els altres, però que els uns van poder pair i, els altres, no.
Passar comptes amb “aquella guerra” que “de cop i volta” va fer que tanta i tanta gent, passés “a contemplar el món dins de miralls negres”, (p. 130).
dimarts, 29 de novembre del mmxxii
© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
