Xenofòbia a Catalunya, Xavier Rius i Sant
Tal i com explicitava una faula d’Isop, quan existeix una situació social conflictiva o potencialment conflictiva el problema fonamental no rau tant en saber veure-la i diagnosticar-la, sinó, sobretot, acarar-la amb coratge i decisió, tenint ben clar qui posarà el cascavell al gat. Més que no pas paraules, són necessaris els fets. Però, és clar, sempre acostuma a ésser és simple —i menys arriscat— fer l’orni, tot mirant cap a una altra banda. I més encara, no cal dir-ho, quan hi intervenen interessos polítics o electorals.
En la qüestió de la immigració, per desgràcia, a Catalunya durant molts anys —més que no hauria estat lògic i convenient— s’ha optat per la tan eficaç tàctica de l’estruç, amagant el cap sota terra cada vegada que han aparegut brots incipients de rebuig i d’intransigència que posaven en evidència que l’espasa de Dàmocles del racisme es mantenia suspesa en un fràgil equilibri damunt de les nostres testes. Brots preocupants i premonitoris que eren observats, en general, amb una mescla explosiva de displicència i magnanimitat que ha permès que els petits focs amenacessin de transformar-se en un incendi tan paorós com indeturable.
I ara, no cal dir-ho, quan ha esclatat el que tant temíem, quan un foc sense control amenaça amb anorrear la convivència i fer-ne en cendres, mentre els uns es posen les mans al cap, fent cara de sorpresos, els altres mostren la seva baixesa moral tot aprofitant la crisi per a convertir els més febles i desemparats en l’injust objecte de les seves ires. Amb una demagògia tan ignominiosa com perillosa, asseguren que la culpa de tot la tenen els immigrants, que han de marxar perquè “a casa nostra no hi cabem tots”.
Abans que no sigui massa tard, i que prenguem mal, fóra bo que llegíssim i tinguéssim tothora ben presents llibres tan assenyats i escaients com Xenofòbia a Catalunya, de Xavier Rius i Sant, Edicions de 1984, Barcelona, 2011. Una obra necessària —tot i que, en els capítols inicials sobretot, un xic massa prolix per als lectors i lectores generalistes— per a obrir els ulls a aquells que s’entesten a mantenir-los closos o mirar cap a una altra banda mentre el cultiu de l’odi i la intolerància produeixen tants estralls.
Un crit d’alerta que tots plegats —tant el els més conscienciats com els que ho estan menys (aquells que creuen, ingènuament, que la qüestió no els afecta pas)— faríem bé de no desoir. No fos cas que repeteix de nou una realitat tan abjecta com la que produí el racisme del nacionalsocialisme, tan encertadament descrita pel famós poema del religiós luterà Martin Niemöller Quan els nazis van venir pels comunistes que comença amb aquests versos:
«Quan els nazis van venir a cercar els comunistes,
vaig guardar silenci;
jo no era comunista.»
per a concloure:
«Quan van venir a cercar-me,
no restava ningú que pogués protestar.»
A banda d’una benvinguda apologia de la integració i dels beneficis de la interculturalitat —que no de la multiculturalitat— ben entesa, aquesta obra ofereix un exhaustiu i acurat resum de la història de la immigració dels darrers anys, que permet comprendre no només quin és l’estat de la qüestió, sinó, sobretot, quins han estat ells errors i les falses dreceres que ens han dut al cul de sac on som.
Segons el seu expert parer, existeix una sola via per a sortit del fosc clot on hem anat a raure. Una via que cada vegada és més peremptori que emprenguem: la de posar-nos immediatament a la feina, afrontant-nos a la immigració amb coratge i seny. Deixant de costat tant les (teòriques) receptes miraculoses d’una part de l’esquerra —amarada massa sovint d’un bonisme miop, ineficaç i contraproduent— com de l’estigmatització —amenaçadorament perillosa— de part de la dreta, ja sigui de la declarada o la camuflada.
El detallat estudi de Rius palesa de manera diàfana que si el conflicte s’ha anat enrarint, fins a esdevenir gairebé un polvorí, no ha estat pas per casualitat, sinó per una progressiva acumulació d’intransigència, de covardia, de desídia i de negligència: “la manera de gestionar el flux migratori va consistir a negar-ne la magnitud i a fer molt difícil que la gent vingués amb papers, mentre que els irregulars trobaven feina a l’economia submergida” (p. 14).
Tot plegat, complicat per l’absoluta incomprensió amb la qual s’ha enfocat la qüestió les poques vegades que s’ha procurat tractar de posar-li remei, partint d’un malentès —i pitjor aplicat— caràcter caritatiu de la política immigratòria, entès més com un favor o un acte de beneficència que no pas com un estricte compliment dels drets de ciutadania que, pel fet d’ésser persona, els corresponen, també, als immigrants.
Situació agreujada encara més pel fet que “des dels ministeris de l’Interior i de Treball s’abordava la immigració des del punt de vista policial, oblidant la integració” (p. 23), com és posà de manifest l’any 1996, quan una colla d’immigrants foren sedats amb Haloperidol mentre en el vol de retorn als seus respectius països d’origen. Tracte inhumà i pregonament denigrador que Mayor Oreja, amb la seva sensibilitat habitual, qualificà com una operació “discreta, diplomàtica desagradable i antiestètica” i que José Maria Aznar clogué sense contemplacions: “Hi havia un problema i l’hem resolt” (p. 27).
En el seu recorregut per la història dels darrers anys, el periodista fa esment tant de les més grans i destacades errades i moments especialment tristos —El Ejido, Can Anglada, Salt, Vic i el padró…— com d’alternatives positives, encara que puntuals, que han demostrat un efecte tan positiu com tranquil·litzador. Entre elles, l’experiència escolar de Manlleu i Vic (on s’apostà per una distribució equitativa i proporcional dels immigrants entre totes les escoles públiques i concertades), les de Badalona (el Pla d’acollida i el desplegament d’agents cívics duts a terme a Badalona per Ferran Falcó i Josep Pera), de Santa Coloma de Gramanet (Taula de Convivència), de Barcelona (Comissionat d’Immigració i Diàleg Intercultural) o les Xarxes Antirumors de diverses ciutats.
Modèliques, coratjoses, eficients i eficaces actuacions que, cal dir-ho tot, foren vergonyosament aprofitades en alguns casos pels quatre demagògics i populistes de sempre per a obtenir rèdits electorals, desvetllant els instints més primaris i viscerals de la ciutadania, atiant imprudentment les brases del racisme i la xenofòbia i provocant un clima de tensió irrespirable que podria haver comportat incidents greus.
A fi de posar l’èmfasi en la magnitud del problema, Rius té cura a recórrer a la subjectivitat de les xifres, que expliciten el gran canvi quantitatiu que s’ha produït els darrers vint anys: mentre l’any 1992 el nombre d’estrangers legals que vivien a l’Estat espanyol era de 511.696 —106.673 dels quals a Catalunya—, l’any 2011 el seu nombre s’havia decuplicat, passant a ésser 5.730.667 —dels quals 1.182.957 a casa nostra.
Convertint, doncs, el que era un fet circumstancial —la població estrangera superava per ben poc l’1 % del total a l’Estat i un xic més de l’1.5 % a Catalunya— en una realitat estructural tan bàsica com ineludible: l’any passat els estrangers ja suposaven el 12.14 % de la població espanyola i el 15.69 % de la catalana.
Fet que explica prou clarament la necessitat de plantejar-se amb urgència un pla estratègic que permeti la integració la població immigrada al nostre país, assimilant-la i empeltant-la en el gresol compartit de la nostra societat plural. D’aquesta societat que, malgrat els trastorns i distorsions que aquesta opció ha provocat, considera català o catalana qualsevol persona que, provingui d’on provingui i sigui la seva situació quina sigui, “viu i treballa a Catalunya” —i, hi afegiríem nosaltres, “se’n senti o se’n vulgui sentir”.
Les reflexions que ofereix Xenofòbia a Catalunya podrien ben bé servir de punt de partida d’una nova mentalitat política, que acarés la situació amb empenta i energia, atrevint-se no tan sols a posar el cascavell al gat, sinó transformant una necessitat —que alguns s’entesten arterament en presentar com un problema— en una magnífica oportunitat, en una font d’enriquiment i de diàleg ment i de diàleg.
Per a la qual cosa fóra ben convenient tenir presents —entre d’altres, per descomptat— les molt enraonades Conclusions exposades a les pàgines finals de l’obra. Per més que totes elles siguin prou interessant, haurem de limitar-nos a transcriure’n una sola:
«No es pot gestionar la immigració ni treballar per aquesta societat intercultural si es va contra els drets fonamentals. (…) La criminalització dels musulmans genera un tancament contraproduent. No convé assimilar islam amb integrisme, ni salafisme amb terrorisme. El 95 % de les víctimes d’Al-Qaida són musulmanes. No hem de culpar els musulmans d’aquí de la manca de llibertat religiosa als països musulmans.»
Xavier Rius i Sant, Xenofòbia a Catalunya, pàg. 283
Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui, el 24 de maig del 2012
