Els catalans i catalanes tenim la pell tan fina i som tan exageradament susceptibles que a voltes ens oblidem d’ésser agraïts amb els que ens estimen i volen bé. Per exemple, amb Carlos Dívar, el president de l’infal·lible Tribunal Suprem espanyol, aquest eximi magistrat que tingué ahir l’encert de comparar la llengua mandinga amb la catalana.
Amb la nostra proverbial impaciència, ens hem afanyat a criticar-lo sense compassió, i a acusar-lo d’ésser un jutge ultraconservador amb simpaties pel franquisme. Acusació sense cap mena de fonament, car l’únic que ha fet el bon home és tenir l’hàbit de participar habitualment en una associació tan asèptica i neutral com és la Hermandad del Valle de los Caídos i publicar articles al seu web.
Què no succeeix això, en qualsevol estat mínimament civilitzat i democràtic? Què no és lògic, normal i natural que el president de la més alta institució judicial d’un estat col·labori en una associació que rememora amb nostàlgia la figura i la memòria del sanguinari dictador que protagonitzà un cop d’estat contra el govern legítim del seu país, inicià una bàrbara guerra civil i es convertí en el responsable d’aquell genocidi esgarrifós que Paul Preston definí com l’Holocaust espanyol?
Com no hauríem de felicitar, encara que sigui amb caràcter retroactiu, José Luís Rodríguez Zapatero per haver proposat per a un tan fonamental càrrec una persona amb uns credencials democràtics tan pregons i indiscutibles per a presidir el Tribunal Suprem? Una persona que sent enyorança del dictador feixista que es proposà eliminar la nostra llengua de la faç de la terra? Com no ens hem de sentit representats —i, sobretot, protegits— per ell i per la sagrada institució que presideix?
Com hauríem de retreure-li res, a aquest exemplar cristià que en un dels seus articles publicats a la tan altruista i plural Hermandad comentava unes tan assenyades consideracions sobre el caràcter satànic del nacionalisme com les que tot seguit transcrivim?
(Amant de Salvador Espriu i, seguint la petja de José Maria Aznar, gran lector en llengua catalana —en la intimitat, presumim— confiem que ens perdoni no haver-les traduïdes al mandinga.)
«El patriotismo es el recto y justo amor a la propia identidad como miembro de una comunidad nacional determinada. El nacionalismo es la negación de patriotismo, pues mientras el patriotismo, amando lo propio, estima también lo ajeno, el nacionalismo desprecia todo lo ajeno y si no logra destruirlo, trata de apropiárselo.»
Consideracions que, malgrat que algun insigne articulista ha atribuït a Carlos Dívar, no són de la seva collita, sinó —donem al Cèsar el que és el Cèsar, i a déu el que és de déu— d’un altre amant de la nostra terra, la nostra terra i les nostres tradicions, Joan Pau II: “Il patriottismo è infatti il retto e giusto amore della propria identità quale membro di una determinata comunità nazionale. Negazione del patriottismo è il nazionalismo: mentre il patriottismo, amando ciò che è proprio, stima anche ciò che è altrui, il nazionalismo disprezza tutto ciò che non e proprio. Ciò che è altrui, se non riesce a distruggerlo, cerca di appropriarselo.»
Com no li hem d’agrair a l’insigne president del Tribunal Suprem que ens il·lumini amb la seva infinita sapiència i ens digui les coses tal com són, netes i clares: per a ell, com per a la majoria dels espanyols, els catalans i catalanes som tan estrangers com els mandingas!
Més que plànyer-nos, el que ens hauríem de preguntar és: què esperem, doncs, per a establir amb l’estat espanyol la mateixa relació —o sigui cap— que els uneix amb els països on es parlada la llengua mandinga?
dimarts, 14 de febrer del mmxii
© Xavier Serrahima 2012
Publicat a Tribuna.cat, el 25 de febrer del 2012