Una soledad demasiado ruidosa, Bohumil Hrabal, Galaxia Gutenberg, 2020

Lectures: 9

Una soledad demasiado ruidosa, Bohumil Hrabal

Goig i pensa

En aquests temps nostres de tanta dissortada desorientació i distorsió literària —i no em refereixo, per descomptat, tan sols a aquesta (cada any més desviada i esvaïda) festa de les vanitats pseudoliteràries en que s’ha convertit Sant Jordi— on la literatura d’autor i la literatura d’evasió no únicament es mesclen, sinó que es confonen per interessos mercantilistes, on cada nou llibre que es publica, si hem de fer cas de les seves contracobertes (i, encara més, de les faixetes que els acompanyen) és una obra mestra, producte d’un geni o gènia literari inqüestionable, d’un Premi Nobel no ja en potència sinó en acte, res millor que cercar refugi en els clàssics, contemporanis o no.

En aquells clàssics que, precisament perquè no es creien genis, perquè no se’n vantaven —els veritables genis i gènies de la literatura de tots els temps els podem comptar amb els dits de les mans—, si no ho eren s’hi atansaven prou. Clàssics a qui l’únic jutge infal·lible, el pas del temps, ha acabat situant al seu lloc. En alguns casos, només cal pensar en Stendhal, després d’haver estat gairebé negligits (si més non, molt més que no el seu haurien merescut per la seva vàlua literària) pels seus contemporanis.

Una soledad demasiado ruidosa (Příliš hlučná samota), de Bohumil Hrabal, Galaxia Gutenberg, 2020, en l’esplèndida traducció habitual de Monika Zgustova, és una d’aquestes obres que ens ha de rescabalar de tanta i tanta presumpta genialitat acumulada.

Una obra que, per la seva brevetat, tot just 102 pàgines mal comptades, pot fer-nos creure que ens dirà ben poc, que només ens pot dir ben poc, però que, com acostuma a esdevenir amb les obres veritablement grans, ens diu molt dient(-nos) molt poc. O, per provar d’expressar-ho amb major precisió: que, precisament perquè diu poc, perquè elimina tot el que no cal dir, perquè evita qualsevol artifici, diu molt; ho diu quasi tot.

(Quasi tot, és clar, el que ens havia de dir en aquesta novel·la, no pas en general: com els grans artistes, l’autor txec havia après molt bé la lliçó d’Ícar).

Assajar d’especificar, en una simple i (forçosament) breu anàlisi literària, aquest quasi tot és una temeritat, però bé haig d’intentar-ho.

En primer lloc, Una soledad demasiado ruidosa, essent com és una molt bona (i molt bella) novel·la, és una al·legoria. És i ho ha —ho havia— d’ésser. I ho havia d’ésser per dues raons. Abans de res, per una de política, o polítco-social: com molt bé sabem els catalans (tant els d’esquerres com els de dretes) la literatura en temps de dictadures ha d’ésser, per nassos, al·legòrica. Per posar el dit a la nafra, cal al·legoritzar tant el dit com la nafra —la nafra, sobretot.

En segon lloc, perquè el fons de la novel·la exigia aquesta forma. Perquè la novel·la només podia escriure’s d’aquesta forma. Perquè, més enllà de les raons polítiques, de la siberiana dictadura soviètica, tan sols l’al·legoria li podia permetre a Hrabal exposar el que volia exposar: no pas un cas o situació concreta, sinó un cas o situació universal. O, per dir-ho amb major exactitud: un cas que, precisament perquè és concret i particular, esdevé (acaba per esdevenir) universal —i, sobretot, universable.

Perquè, quan l’autor ens parla d’una “prensa mecánica” (p. 8), i, encara més, quan ens parla d’una altra “enorme prensa hidráulica” (p. 67), destinada a substituir la primera, ens parla, per descomptat d’aquestes premses —en realitat, de les seves premses; d’aquelles que ell havia viscut o patit en les seves pròpies carns—, però, també, de qualsevol altra premsa, mecànica o hidràulica.

I, el que és (molt) més important —i, literalment, (molt) més difícil d’aconseguir— ens parla (com ho feia una quaranta anys abans el seu compatriota Karel Čapek amb La guerra de les salamandres) de tots els sistemes de dominació o d’alienació (per dir-ho en un mot marxista) possibles. No d’alienació de l’home per la màquina, sinó de l’home per l’home —de l’home lliure per l’home que no el vol lliure.

Per més que la història que ens narra pugui tenir unes evidents arrels autobiogràfiques, no crec pas que l’escriptor en llengua txeca l’hagués escollida si, a més de permetre-li relatar la seva història, no li permetés, al mateix temps, relatar la història, compartida, de tants i tants que es trobaven en una situació com la seva. De tants i tants que s’hi trobaven no només a la Txecoslovàquia del seu temps, envaïda pels soviètics, sinó la de qualsevol altre època i la de qualsevol altre lloc.

Si l’ha escollida i l’ha relatada no és pas per parlar d’ell mateix, sinó per parlar dels altres —de tots els altres— parlant d’ell mateix. Per més que tot el que narra hagués existit realment, ho narra no pas pel que va significar per a ell, sinó pel que va significar per al món en general.

Pel que va significar en el seu lloc i en el seu temps, però, sobretot, pel que significa, en qualsevol lloc i en qualsevol temps, el sistema de submissió i d’alienació propi de les dictadures; qualsevol sistema dictatorial que converteixi l’ésser humà en un engranatge substituïble; en un engranatge que, quan no roda com convé a la màquina, és immediatament sacrificat.

No és, doncs, ni per raons (auto)biogràfiques, ni per raons estrictament literàries, ni perquè realment fos així, ni per casualitat, que ens presenta aquesta màquina sense entranyes que, realment i, també, metafòricament, “prens[a] libros y papeles viejos” (p. 7), que ens diu que “Bajo mis manos y en mi prensa expiran libros preciosos y yo no puedo detener ese flujo” (p. 9), ni que la premsa estigui situada “en el hondo subsuelo” (p. 9), ni perquè porti “trabajando treinta y cinco años[1], a la luz de las bombillas eléctricas y oyendo el pisoteo en el patio por encima de mi cabeza” (p. 10), ni perquè compari aquest subsòl amb una “cueva” (p. 49) —d’òbvies ressonàncies platòniques—, amb una “madriguera” (p. 55), ni perquè “el mes pasado tiraron a mi subterráneo seiscientos quilos de reproducciones de maestros célebres, seiscientos quilos empapados de Rembrandt y Hals, de Monet y Manet, de Klimt y Cézanne, y demás campeones de la pintura europea” (p. 11), ni perquè ens digui que “ya no hago caso de los ratoncitos que tiro a la máquina, nidos enteros, familias enteras de ratoncitos que prenso, ratoncitos ciegos protegidos por su madre que salta dentro de la prensa para acompañar a sus pequeños” (p. 19), que “yo deambulaba, como Caín, marcado con la señal en la frente” (p. 23), que “los chicos de las calderas [son] personas cultas sin excepción, con educación universitaria, atados a su trabajo como un perro a su caseta” (p. 27), que “en las cuevas trabajan los ángeles caídos, las personas cultas, los vencidos en un combate en el que nunca lucharon, e incluso allí, en esas cavernas, siguen perfeccionando la definición del mundo” (p. 30), que “he experimentado el complejo de Sísifo que tan bien describió el señor Sartre y aún mejor el señor Camus” (p. 72), que “el empleado de la biblioteca universitaria Comenio traía un capazo lleno de libros eliminados; como cada jueves, el bibliotecario echó el capazo a mis pies, un capazo lleno de libros de filosofía, pero yo ni caso, no me inmuté” (p. 77), i tants i tants etcèteres.

No, no és pas per cap d’aquestes raons —que si he enumerat tan exhaustivament, no ha estat, tampoc, per casualitat, (ni perquè la multiplicitat de citacions em faciliti la feina analítico-literària) sinó per donar una idea (visual) als lectors i lectores de com escriu Hrabal: amb llargs paràgrafs, llarguíssims, compostos d’enumeracions que semblen infinites (veure, per exemple, el final de la pàgina 9 i tot el començament de la 10; la pàgina 13…).

Escriu així, no pas, únicament, per aquestes raons que he enumerat, ni, encara menys, per voler demostrar res, per fer una (vanitosa) exhibició de cultura i coneixements, sinó perquè reflecteixen perfectament, amb una molt ben trobada —i necessària— mescla o dissolució entre realitat i al·legoria, el món (més aviat, submón) on obliguen a viure (a subviure) als homes de mèrit totes les dictadures que existeixen o han existit.

Si he dut a terme aquesta (massa) llarga enumeració ha estat perquè comprenguem “la exactitud de las palabras de Rimbaud a propósito de que la lucha del espíritu es tan terrible como cualquier guerra” (p. 29).

Hi hauria, per descomptat, moltes i moltes coses a dir, a apuntar, a comentar —els trets, tan especials, de la prosa hrbaliana, alhora tan fantàstica, bella i poètica com adient, com necessària per expressar el que vol expressar com li cal expressar-ho; el paper fonamental de les reiteracions, repeticions o iteracions; la presència arreladíssima de la llengua i del pensament alemany a Txecoslovàquia (que permet entendre perquè Kafka escrivia en alemany); la cerca i la consagració de la bellesa com a funció conhortadora; el poder salvífic de la cultura, de l’art, de la literatura; la lluita heraclitana de contraris; la imprescindibilitat de la filosofia; la preeminència de la llei moral; la llum i l’esperança que aporten els crepuscles i les èpoques crepusculars; la reivindicació de les, crucials, “pequeñas alegrías y sorpresas cotidianas” (p. 70); i, sobretot i per damunt de tot, la reivindicació encara més fervorosa dels llibres i la literatura, de la lectura i del cultiu del pensament—, però ja he dit prou i massa.

Ara, benvolgudes lectores, benvolguts lectors, és el vostre torn: feu-vos un (gran) favor i immergiu-vos en el goig literari i intel·lectual d’Una soledad demasiado ruidosa.

Això sí, tingueu (molt)en compte que aquesta obra ha acabat convertint-se, també, en una metàfora dels nostres temps d’incultura i d’inculturització (induïda).

D’aquests temps on, com Hanťa, el protagonista de la novel·la, nosaltres ens trobem sumits en un soterrani; en una caverna platònica des on, quan d’art i de literatura es tracta, no veiem res més que les ombres projectades pel foc sobre el fons de la caverna. Ombres que, per dir-ho com Antonio Machado, confonen “valor y precio”. O, més exactament, valor i màrqueting.

dissabte, 17 d’abril del mmxxi

[1] 35 anys que reitera una i una altra vegada, tampoc per causalitat o per caprici, sinó perquè corresponen als 35 anys que Txecoslovàquia du(ia) ocupada, primer per l’Alemanya nazi; després, per la Unió Soviètica.