Si obrim una enciclopèdia qualsevol i cerquem l’entrada “teatre de l’absurd” podem estar segurs que hi trobarem una referència a Tot esperant Godot, l’obra més representativa i cèlebre de Samuel Beckett. Una peça teatral filla d’aquella sensació d’irrealitat i de manca de sentit que tenyia i definia els anys que van succeir a la segona guerra mundial. Hereva directa de l’existencialisme de Sartre i de Camús, exposava amb tota la seva cruesa la irracionalitat d’uns temps conflictius que semblaven abocats al no res. Uns temps sadollats d’incertesa i, sobretot, de desesperança.
La seva estrena al Théâtre de Babylone l’any 1935 suposà un dels majors escàndols de l’època. La ruptura total de les convencions teatrals vigents comportà que més de la meitat dels assistents abandonessin la sala abans que acabés el primer acte. Entre els que es quedaren, uns quants no feien més que xisclar i burlar-se’n, amb la intenció d’impedir que l’obra es pogués representar. Avesats a la dramatúrgia clàssica, aquella peça innovadora, que no respectava cap convenció teatral, els resultava intolerable. Què hi feien, aquells dos rodamóns, situats no se sabia ben bé on i encara menys per quin motiu, esperant l’arribada d’un home enigmàtic i desconegut anomenat Godot? Quina funció complien els llargs, incomprensibles i inintel·ligibles monòlegs, sense il·lació ni justificació, que s’entrecreuaven?
Com acostuma a succeir, el solatge dels anys ha anat col·locant-ho tot al seu lloc. El teatre de l’absurd, que patí una reacció tan adversa, sorgí precisament quan havia de sorgir: com una necessitat imperiosa d’uns temps nous que posaven en qüestió els principis universalment acceptats fins llavors. La manca de sentit de la vida només podia reflectir-se fidelment amb obres caòtiques, multiformes, proteiques i inaprehensibles. El mirall de Shakespeare havia de reflectir indefectiblement el no res, la descomposició i la manca de sentit de la realitat quotidiana.
Cada vegada que llegeixo una notícia relacionada amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut —plantejada com a imminent cada dos per tres però sempre eternament aplaçada—, no puc evitar pensar en l’obra de Beckett… Per més que alguns juristes—entre ells, un reconegut catedràtic català i nacionalista espanyol que es preval del títol per provar de disfressar la seva opinió subjectiva i interessada sota fonaments jurídics pretesament objectius— ens asseguren que la situació és d’absoluta normalitat i que els principis de legalitat i legitimitat no poden ésser posats en dubte, no puc deixar d’associar cada nova escena d’aquest interminable culebrot político-judicial amb les vicissituds de Vladimir i d’Estragon…
Segurament em deu trair el meu tarannà pessimista i atrabiliari, però em costa déu i ajut trobar-hi algun element de racionalitat, en tot aquest interminable procés d’impugnació de l’Estatut. Per començar, en tenir present que l’article 159 de la immaculada Constitución assenyala que el Tribunal Constitucional es compon de “dotze membres”. Dotze, no pas deu. Una realitat reafirmada per l’article 5è de la Llei Orgànica de l’Alt Tribunal.
Per descomptat, és possible al·legar que l’article 17 de la mateixa llei estableix que “Els Magistrats del Tribunal Constitucional continuaran en l’exercici de les seves funciones fins que hagin pres possessió aquells que haguessin de succeir-los”. Ben cert que sí… Sempre i quan no es tingui inconvenient en ocultar que la voluntat del legislador era la d’evitar que el Tribunal no quedés paralitzat durant el temps indispensable en que es procedeix a la seva renovació. No pas la de mantenir en funcions magistrats que tenen el seu mandat caducat des de fa vint-i-set mesos…!
Això, és clar, sense tenir en compte que abans de res hauria calgut un estudi previ que determinés si el Tribunal tenia competències per a alterar el redactat d’un estatut d’autonomia. Sobretot quan l’article 152.2 de la Constitución estableix que “Una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents.”
Amb tot, cal reconèixer que potser sóc un xic agosarat en relacionar l’ajornament sine die de la sentència de l’Estatut amb Tot esperant Godot, que s’ha convertit en el paradigma indiscutible de la irracionalitat i l’absurd… Malauradament, tot sembla assenyalar que la sentència final no ens farà pensar tant en un text redactat per Samuel Beckett…, sinó més aviat en un que hagi merescut una acurada atenció per part d’un dels deixebles del ribot unificador d’Alfonso Guerra: l’Eduard Manstisores de Tim Barton!
dijous, 29 d’abril del mmx
© Xavier Serrahima 201o
|
Comparteix
|
Publicat al Tribuna.cat, el 29 d’abril del 2o1o
