Si la primer part de l’eslògan publicitari d’Endesa —“Tindràs preguntes”— podria servir per definir la sensació de perplexitat i d’astorament en la qual quedà immersa la majoria de la població després del desgavell que comportà la nevada del 8 de març, potser la segona part —“No tindràs dubtes”— també pot servir-nos per a escatir, d’una vegada per totes, una de les preguntes crucials que té plantejat el nostre país des dels inicis de la democràcia: qui mana i decideix a Catalunya?
Des de fa almenys trenta anys els més grans savis han provat en debades d’escatir qui mana a casa nostra. S’han produït els més intensos i profunds debats per tractar d’aclarir-ho. Mentre en d’altres països europeus, amb un nivell cultural i intel·lectual lil·liputenc, es passen el dia discutint sobre assumptes trivials, banals i banalitzadors —futbol, famosos, famosets i semifamosets…— en el nostre ja fa dècades que les tertúlies esportives i de premsa rosa van desaparèixer per deixar lloc a les de caire artístic, cultural i polític. Si en fa d’anys, ja, que no s’ha vist algú parlar sobre futbol, a les nostres televisions…!
Si fóssim un país normal —o el que és el mateix, si posseíssim un estat propi— no caldria que els nostres incomparables erudits creméssim les seves privilegiades neurones debatent qui mana: ho faria el govern de torn i prou. Només caldria mirar de delimitar fins a quin nivell el condicionen les grans empreses. Per contra, en el nostre, la qüestió és molt més nebulosa i difusa: mentre no ens deixin decidir si volem o no seguir sotmesos a l’estat espanyol, podem continuar fent veure que el Govern realment decideix?
Certament la Generalitat té la facultat de prendre decisions sobre tots aquells aspectes que —almenys en teoria— són de la seva exclusiva competència i responsabilitat. Ara bé, de la mateixa manera, cal que reconeguem que, a tot estirar i essent generosos, podem considerar-lo un “òrgan decisori” delegat, subordinat o de segona categoria. Un òrgan decisori mutilat i controlat. Una mena de menor més o menys emancipat que encara sotmès a la tutela del pare estat (espanyol). Sobretot, pel que fa al factor elemental: l’econòmic.
Si a això hi afegim el confús i reiteratiu tramat de xarxes administratives que han anat conformant el país (municipis, comarques, Consells Comarcals, Diputacions, les futures Vegueries…) encara resulta més complicat saber qui mana, a casa nostra… L’estat central i la Generalitat es limita a fer-ho veure, com si fos una atracció en miniatura més de Torrelles de Llobregat? El Govern de la Comunitat Autònoma regionalitzada i depauperada que els socialistes i els seus submisos socis ens llegaran? Les Diputacions Provincials, els presidents de les quals són tan generosament retribuïts? O potser la Corporació Metropolitana de Barcelona, que engloba quasi la meitat de la població del país i que el Tripartit vol fer ressuscitar per interessos electorals?
Per acabar de sembrar dubtes, en algunes ocasions fa la impressió que qui mana realment a Catalunya és el gegant financer que controla o té participacions a la immensa majoria de les grans empreses del país i de l’estranger: aquest gran trust empresarial que s’anomena “La Caixa”. Al cap i a la fi, els seus tentacles són tan indefinits, exhaustius i poderosos que mai se sap qui controla qui…
Una discussió, aquesta de saber qui mana a casa nostra, que semblava que anava en camí de convertir-se en irresoluble… Sortosament, el temporal de neu de la setmana passada i les manifestacions públiques que Joan Boada, Joan Saura i José Montilla han fet sobre les conseqüències, responsabilitats i resolució de les mateixes, ens ha ofert, per fi, una resposta unívoca i inequívoca: qui mana i dirigeix el país no és ni l’Estat central, ni la Generalitat, ni els múltiples i reiteratius governs locals, ni el poder econòmic, com podria pensar-se… No, a partir d’ara ja “no tindràs dubtes”, qui mana i dirigeix Catalunya és… Endesa!
divendres, 19 de març del mmx
© Xavier Serrahima 201o
|
Comparteix
|
Publicat al Diari Maresme, el 22 de març del 2o1o
