Sens dubte la notícia més comentada els darrers dies ha estat l’operació de rescat dels 33 treballadors xilens atrapats a la mina de San José. Sortosament, han pogut sortir-ne tots sans i estalvis. Una altra història, és clar, és si era imprescindible —i no diguem moralment lícit— convertir l’operació de salvament en un espectacle televisiu. I més en directe: què hauria succeït si algun d’ells hagués patit una desgràcia?
Deixant aquesta consideració ètica de banda, no costa gens imaginar-se com hauran arribat a patir, aquestes pobres trenta-tres persones tancades durant seixanta-nou dies gairebé a set-cents metres sota terra, en un espai de poc més de 50 metres! En una situació així, aïllats de tot i de tothom, només es deu mantenir una esperança: la de poder-ne sortir. La de poder-ne sortir com més aviat millor. Viure empresonat entre quatre parets, asfixiant-te, sense veure claror per enlloc, no pot ésser més angoixós i enervant. Dins d’un túnel, només es pot esperar poder tornar a veure la llum, un dia o altre.
Els catalans i catalanes sempre hem sentit una especial estimació pel poble xilè. Una empatia provocava en part pel fet que una mateixa data —la de l’onze de setembre— ens agermana: si ells patiren el cop d’estat que acabà amb la vida de Salvador Allende i amb el seu incipient règim democràtic, a nosaltres ens foren escapçats els nostres drets i llibertats nacionals seculars.
Precisament per aquesta raó, potser en podríem prendre exemple, d’aquesta experiència xilena… Com no ens hauríem d’identificar, amb els 33 miners sepultats a la mina? Com ells, els catalans i catalanes, tot just sobrevivim closos en una mina fosca que ens impedeix respirar i veure la llum. Una mina soterrada sota la superfície d’un estat, l’espanyol, que ho sepulta tot sota la seva ombra unitària. Privant-nos de l’exercici d’una de les funcions humanes més elementals, la de la llibertat.
Això sí, amb dues grans diferències. En primer lloc, que no duem 69 dies empresonats sinó que ben aviat complirem tres-cents anys d’enclaustrament. En segon, que el govern espanyol no tan sols no està disposat a destinar diners al nostre rescat, sinó que els inverteix en sufragar institucions —el Tribunal Constitucional i el seu company de fatigues el Defensor del Pueblo (per no esmentar el seu gloriós ejército)— que tenen la missió sagrada de mantenir-nos amb les ales tallades i ben engrillonats.
No seria, doncs, el moment d’imitar els nostres germans xilens? No ha arribat ja l’hora d’actuar amb coratge i d’apostar per la única opció que ens garanteix abandonat la mina que ens asfixia i poder veure un xic de llum al final del túnel? Fins quan ens resignarem a viure en la foscor —en l’oblit i la marginació— en comptes d’atansar-nos a la llum clara de la independència?
divendres, 15 d’octubre del mmx
© Xavier Serrahima 2o1o
