Somnis en temps de guerra, Ngũgĩ wa Thiong’o

Lectures: 9

(Sobre) viure, malgrat tot

Si ens fixem en el Cànon Occidental d’en Harlod Bloom —aquesta llista que té un xic massa la tendència a mirar-se el melic, a seguir creient que Europa i Amèrica són el centre del món—, constatarem que un dels pocs escriptors de l’immens continent africà que esmenta , gairebé com un acte de caritat paternalista,és Ngũgĩ wa Thiong’o, un autor que restava, en català, inèdit.

Per fortuna, Raig Verd Editorial, traient un magnífic rèdit de l’edició de les obres de la Premi Nobel de l’any passat, Svetlana Aleksiévitx, ha decidit acabar amb aquesta llacuna incorporant-lo al seu catàleg. I ho ha fet amb Somnis en temps de guerra (Dreams of Time of War), traduït per Josefina Caball, el primer volum d’una trilogia autobiogràfica.

Una d’aquelles obres que, quan el lector les veu damunt de la taula d’una llibreria —si és que es digna a donar un cop d’ull a la secció d’assaig, és clar—, segurament es demana per quina raó hauria de llegir-la. La resposta (o, més aviat, les respostes: seria ben pobre si tan sols n’hi hagués una) la trobarà, no cal dir-ho, en el mateix llibre.

En primer lloc, s’adonarà que es tracta d’un autor que sap escriure, que ho sap fer molt bé, i que sap, sobretot, narrar, que posseeix el do —menys comú del que a vegades ens agrada creure— d’explicar històries. D’explicar històries que capten l’atenció de qui les llegeix immediatament i no l’abandonen fins el final. Dic, llegeix, però possiblement seria més just, més adient, dir que les escolta, ja que el component oral és essencial.

De la mateixa manera que ell, el futur escriptor, d’infant, gaudia amb el relats que li explicaven] —“A mi m’agrada més escoltar històries que no pas narrar-les” (pàg. 17)— ens fa arribar la seva vida a nosaltres: amb la mateixa autenticitat —“A en Kenneth li agradava que la línia que separava la realitat de la ficció fos clara, no li agradava que es barregessin” (Íd.); “Era com si en Kabae hagués sortit del relat, hagués dit hola i adéu i hagués tornat a entrar en el relat” (pàg. 47)— i la mateixa calidesa.

Per més que en ocasions sigui més prolix del que possiblement convindria —em fa la impressió que no totes les històries que explica són imprescindibles i que s’atura i s’estén més que no caldria en algunes d’elles—, aquelles persones que recordin amb goig i amb (una certa) enyorança les contalles que els explicaven les seves àvies a la vora del foc, quan el fred de l’hivern convertia els carrers en hàbitats inhòspits, llegiran amb plaer aquest retrat de la Kenya colonial, d’aquella Kenya que era —o podia ésser— de tothom, menys dels seus propietaris originals: “Què potser havíem cedit la nostra terra ancestral als europeus?” (pàg. 21).

Un llibre cru —“quan es té gana, més val distreure’s fer qualsevol altra cosa” (pàg. 13)—, dolorós —“el soroll de les ràfegues de metralladora començaven a formar part de la nostra vida quotidiana” (pàg. 205)—, en alguns instants, difícil de pair—“M’havia descuidat de dir «effendi». Aleshores vaig sentir una pantoflada que ni vaig veure venir. […] I van venir més cops” (pàg. 331)—, que posa de manifest fins a quin punt (i amb quina facilitat) un regim polític (més aviat, policial) pot basar la seva raó d’ésser en la injustícia més flagrant i insostenible —“Els soldats anglesos van a la guerra i són recompensats amb terres robades als africans. Els africans van a la mateixa guerra formant part del Cos de Portadors i com a recompensa els roben les seves terres” (pàg. 181)—, a considerar normal l’excepcionalitat.

Però, alhora, un llibre que palesa —i aquest és el tast, d’esperança, que et deixa en enllestir-lo— que, fins i tot en les pitjors de les circumstàncies, fins i tot en temps de guerra, els somnis són possibles. I, no tan sols possibles, sinó, el que és més important, realitzables.

dissabte, 26 de novembre del mmxvi