Quarts i hores I. Societat i política, Josep Santesmases i Ollè

Lectures: 14

Quarts i hores I. Societat i política, Josep Santesmases i Ollè

Estem —ai las!— tan mal acostumats al fet que els anomenats articles d’opinió dels diaris siguin més mecanismes de difusió de les consignes polítiques del partit de torn, que gairebé hem oblidat allò que significa el terme “opinió”. És tan habitual, per dissort, que cada mitjà de comunicació publiqui únicament els articles d’aquells que combreguen amb la seva línia editorial —la qual coincideix amb major exactitud que no correspondria amb les formacions polítiques amb les què els identifiquem—, que arribem a confondre “opinió” amb veritat.

I, el que és molt més greu, i perillós, amb la nostra veritat. La majoria de vegades, els articles d’opinió, en comptes de servir-nos per a oferir-nos punts de vista diferents que ens permetin una panoràmica més àmplia, oberta i plural de la vida i el món —cal tenir tothora present que, segons el DIEC, l’opinió és el “concepte que hom té d’una cosa qüestionable”— el que fan és confirmar o recolzar la nostra manera de veure i d’entendre el que ens envolta. Més que debat, una gran part dels articles d’opinió dels periòdics ens brinden raons per a reafirmar-nos en les nostres conviccions.

Amb la qual cosa la lectura de la premsa esdevé, pràcticament, una tautologia: les notícies, més que no pas informar o explicar, interpreten d’acord amb el prisma ideològic del diari; els editorials, més que dir-nos allò que s’ha esdevingut, ens diuen allò que hauríem volgut que passés, allò que volem sentir; i, per acabar-ho d’arrodonir, els articles d’opinió ens ofereixen motius raonats per a que ens puguem perpetuar inflexiblement en els nostres parers de partida.

Tanmateix, per fortuna segueixen havent-hi articulistes que mantenen la seva independència de criteri i diuen —i escriuen— allò que pensen, prescindint de la conveniència, del que és políticament correcte i primant la seva coherència i honestedat personal. Tot i que no són pocs —“en som molts més dels que ells volen i diuen”—, segurament ho sembla, car no són massa visibles ni compten amb el suport dels mitjans majoritaris ni amb el de les grans cases editorials, que prefereixen, per una banda, apostar sobre segur i, per una altra, no generar molèsties a ningú.

Quarts i hores I. Societat i política, de Josep Santesmases i Ollè

Podem fer un agraït tast d’aquesta imprescindible llibertat de pensament tot llegint Quarts i hores I. Societat i política, d’en Josep Santesmases i Ollé, publicat l’abril d’enguany per Arola Editors. Un recull d’articles periodístics —que havien vist la llum originàriament “des de l’any 2002 al 2011 al desaparegut setmanari de Valls El Pati o a l’edició del Camp de Tarragona del diari El Punt” (pàg. 19)— que, com era d’esperar, no rebé l’atenció que, pel seu interès, hauria merescut.

No sortint a la televisió i sense hipoteques partidistes, ho tenia (més que) difícil. Amb major raó si considerem que no tan sols no es casa amb ningú, sinó que —com bé afirma Xavier García en el seu pròleg— “en la seva prosa independent, crítica i compromesa, n’hi ha per tothom: de dalt a baix i de dreta a esquerra, passant pels del «centre»” (pàg. 16).

Alliberant-se d’un sempre fàcil i fal·laç maniqueisme, planteja un munt d’assumptes des del seu intransferible punt de vista, deixant, doncs, retalls de la seva personalitat —i, per què no dir-ho, de la seva ànima— en cadascun dels seus escrits. Fins a un tal extrem que bé podria exclamar, tot imitant Gustave Flaubert que, “Quarts i hores c’est moi!”.

Podem convenir més o menys amb la seva opinió, però per força hem de valorar la seva voluntat d’explicitar el seu joc, situant d’entrada les cartes damunt de la taula…, i sense guardar-se cap as sota la màniga. Ben lluny, doncs, de l’habitual “A callar i a creure” que preconitzen i afavoreixen “els polítics nostrats [que] s’han entretingut jugant a cuit i amagar i a tirar-se pedretes […] com xarlatans de fira” (pàg. 19). Santesmases fa una decidida aposta per la llibertat d’expressió, per “sortir de les comoditats sense compromís davant la complexitat del món i la vida”, posant en qüestió tot allò que no li plau, oposant-se a aquest malaurat i submís “temps de militàncies […] que unifiquen les veus i els particularismes polítics”, (pàg. 34).

És amb plena consciència dels devastadors efectes que pot tenir que es revolta contra el pensament únic, contra l’uniformisme o, el que és mil vegades més anihilador, contra la unanimitat: ja sigui en la guerra de l’Irak (“Com és que no hem sortit en multitud al carrer, quan els morts han estat infinitament superiors, quan les atrocitats hi deuen haver estat esgarrifoses?”, pàg. 37), el Fòrum de les Cultures (“Quina cultura defensem, la del gran espectacle o la del teixit social?”, pàg. 57), l’etern manteniment de l’statuts quo (“la confiança més que cega, intocable, implícita en el cognom que llueixen determinades famílies d’aquest país, que pensen, miren i viuen per damunt dels altres”, pàg. 143), el paper fonamental de la societat civil (“Fa massa temps que tots plegats —societat i polítics— ens espolsem les puces, els uns contra els altres, i els altres contra tots”, pàg. 172).

Precisament la incomoditat que provoca, no pas als uns o als altres, sinó a la majoria (per no dir a tots), aquest prescindir del petit grup o el partit (i el Partit) pres, permet diagnosticar —sense haver de recórrer a cap bola de cristall ni a cap presumpta sibil·la televisiva nocturna— que l’autor no esdevindrà un dels recurrents receptors de guardons literaris, tampoc no li concediran condecoracions o premis nacionals —ni dels nostres, dels d’aquí, ni, encara menys de dels d’allí, dels nacionales no nacionalistes. Com tampoc no obtindrà (ni tan sols en serà candidat) la creu de Sant Jordi —que es reserva per a catalans universals com Juan Antonio Samaranch, Fèlix Millet o Duran i Lleida.

Dir veritats com punys no l’ajudarà gens a ésser nomenat membre de cap Consell Cultural, a ésser convidat habitual de les tan endogàmiques com reiteratives tertúlies televisives nostrades —on els quatre de sempre (que, en el seu moment, el Govern Tripartit substituí pels seus quatre de sempre)— diuen el de sempre a favor dels de sempre i en contra dels de sempre: “grimpadors vanitosos, recitadors d’ortodòxia, que de l’estultícia n’han fet sinònim de genialitat”, (pàg. 44). Res d’això, li caldrà seguir fent la viu-viu, bo i esperant que algun dia el vent tramuntanal faci un xic de neteja, tan necessària per a la salut cultural, moral i mental del país.

Un país, aquest nostre, on el triomf no es valora pas per la qualitat ni pel que hom té a dir, sinó per la fidelitat a uns principis immutables, per allò que en diuen coherència política; no pas a uns ideals o a un mateix —on iríem a parar!— sinó al partit que t’ha col·locat allí on ets, que t’ha beneficiat amb el teu càrrec, honorífic, oficial o oficiós. Per a mantenir-te al teu lloc se t’exigeix només un requisit, del tot imprescindible: criticar, sense treva ni mesura —de raó, no cal ni parlar-ne— els altres: els pèrfids convergents, si ets simpatitzant del PSC; els botiflers socialistes, si ho ets de CiU. Mantenint aquesta coherència, tens garantit pels segles dels segles un plat a taula.

Ara bé, si tens el poc senderi o la inconsciència de creure que la coherència política és una qüestió més personal que no pas col·lectiva, si ets dels ingenus que encara consideres que el més important en aquesta vida es dormir amb la consciència tranquil·la, dient —i, el que és més perillós (i desagraït), escrivint— sempre i tothora allò què penses, defensant els teus principis fins al final, caigui qui caigui, el premi serà infinitament major: seràs tu mateix qui caurà… en desgràcia. Mentre els amics dels seus amics reben subvencions tu no faràs més que rebre… decepcions!

Santesmases —per mala sort per a ell; per fortuna per a nosaltres— és una d’aquelles persones que no sap ni vol callar. És un d’aquells animals perillosos que no té pèls a la llengua i que, per tant, està mal vist per tothom. I, el que és pitjor, provoca urticària en els que manen; en aquells que somriuen quan se’ls lloa, però que estrafan un somriure fals —i treuen la llibreta negra— quan es comet la intolerable temeritat de posar-los en evidència.

Només per aquesta raó —com a purga intel·lectual de tanta submissió, de tant de massatge indissimulat, de tants d’articles (i, en conseqüència, de tants de llibres) esdevinguts fulls de serveis prestats; per a descobrir allò que és (o hauria d’ésser) un article d’opinió— el seu llibre ja seria més que recomanable. Tanmateix, i sortosament, no és aquest és seu major mèrit ni allò que el fa més que aconsellable, sinó el seu alt interès, la seva elevada qualitat —que el situa molt per damunt de la mediocritat general. Qui té la ploma llogada, difícilment assolirà un nivell de qualitat assimilable a qui escriu amb els ulls —i el cor— ben oberts.

N’estem tan convençuts que tan sols ens resta un dubte: s’atreviran, els uns i els altres, a llegir-lo? O potser s’avergonyiran en veure la seva imatge reflectida en aquest mirall clar, no desvirtuat per cap cristall partidista? Defensors com són de la democràcia i la llibertat d’expressió, l’acceptaran de veritat quan en són ells els principals damnificats? Avesats als massatges terapèutics dels seus acòlits, admetran, de bon grat, els nostres representants polítics —d’una i altra banda— no tan sols que els duguin la contrària, sinó que els facin sortir els colors, que els retornin a la seva humil condició humana?

Acolliran, ells, com ho haurien de fer —amb la ment esbatanada— la visió de Santesmases, gens canònica, i encara menys intransigent, oberta i flexible, que sembra dubtes allí on ells presumeixen certeses? Aprofitaran l’avinentesa per aprendre tot sentint allò que no acostumen a sentir dit per aquell qui no acostumen a llegir? O temeran una veritat —la de l’autor, tan fal·lible, però també tan oportuna, com qualsevol— pel sol fet que no coincideix amb la seva?

I, el que és més important, estem disposats, nosaltres, els lectors i lectores, a escoltar una veu diferent que ens plantegi altres maneres de veure i entendre el món?

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 23 de novembre del 2012