Notes del dietari, 12 de novembre del mmxxv

NOTES DEL DIETARI

Perdudes al bosc, Margaret Attwood

dimecres, 12 de novembre del mmxxv

Hi ha autors i autores a qui sembla que el Premi Nobel de literatura se’ls seguirà negant in eternis, mentre que el guardó s’atorga a d’altres per raons —de fet, per factors— que tenen molt més a veure amb la política que no pas amb l’art.

Els dels països catalans en sabem alguna cosa, d’això. Sabem que l’Acadèmia Sueca no el concedirà mai a cap escriptor en llengua catalana, per més excels que fos, mentre seguim formant part d’aquesta Espanya tan defensora del plurilingüisme, de la diversitat i de l’autodeterminació dels pobles que la composen.

Margaret Attwood és una candidata que cada any es descartada. Possiblement pels mateixos motius que Haruka Murakami: perquè té molts lectors, perquè no seria cap descoberta. I, és clar, quina gràcia tindria el premi sense causar sorpresa?

En començar a llegir Perdudes al bosc (Old Babes in the Wood), el recull de contes publicat per Quaderns Crema i traduïts per Marta Marfany, d’entrada no saps ben bé a què avenir-te.

No ho saps, en primer lloc, perquè són senzills, molt senzills. Fa la impressió que potser massa i tot. Tant que et costa imaginar-te que et diran res, que et duran enlloc.

Són l’expressió directa, immediata, de la quotidianitat, de la normalitat més absoluta. Els seus protagonistes són persones que no destaquen per res, que no tenen res d’extraordinari, que podríem conèixer. O, per precisar-ho més, encara, que ens podríem trobar a qualsevol lloc si, ara mateix, sortíssim al carrer.

I el que ens narra és, si fa no fa, igual: uns fets que, amb algunes mínimes variacions,  poden estar ocorrent —de fet, que de ben segur, estan ocorrent, ara mateix— a qualsevol casa. A la nostra, a la de les nostres famílies o a les dels veïns.

Així, a ‘Primers auxilis’, el primer relat, en Tig, el protagonista, es fa una ferida a la mà tot cuinant i ha d’anar a l’hospital a que l’hi embenin.

És a partir d’aquest fet que “va passar fa molt de temps. […] cap a finals dels vuitanta”, (p. 10), del tot trivial, que en principi no té història, que, per la seva ínfima transcendència, hauria pogut caure en l’oblit, que l’autora se submergeix en els records.

En els records —“recordar esdevé costum, al cap d’un temps, després de molts de cops”, (p. 21)—del que ha anat constituint la seva vida. Aquesta vida que, al llarg de tants anys, ha compartit amb el seu marit.

Una vida que, com l’anècdota relatada, ha estat del tot ordinària. Una vida com tantes altres. Marcada per petits esdeveniments, alguns d’ells puntualment d’una major intensitat però sense atènyer l’extraordinari, que si han tingut algun relleu no ha estat pas per ells mateixos, sinó per la importància que l’hi ha donat, perquè són els sentiments els que manen i no pas la lògica.

En anar avançant en les narracions, totes elles d’un caire similar, recuperant moments aparentment sense rellevància però que, per raons estrictament personals, han deixat petja, ens adonem que el que els atorga força és, precisament, aquest caràcter; aquest deturar-se en l’aparent poca cosa; en uns moments que podrien ser uns altres; gairebé qualssevol altres.

El que és el mateix, prenen consciència —més que prendre-la, en reprenem: car la idea la teníem, ja, mes malauradament oculta o oblidada vés a saber on— que el que dóna valor a la vida, a qualsevol vida no són els moments extraordinaris sinó la vida mateixa; la successió de petits moments que s’han anat produint, els uns rere els altres.

Com prenem consciència que els grans personatges de la història de la literatura universal no ho són pas —si més no, no ho són només, no ho són tant— per haver viscut esdeveniments especialment rellevants, sinó pel fet de ser les persones que les han viscudes.

Que el que converteix El Quijote, Tirant Lo Blanc, els Bolkonski i els Rostov o Julien Sorel en personatges inoblidables no són els moments històrics que van viure, sinó la seva personalitat, la seva força humana.

En definitiva, que la gran literatura és més gran com més s’atansa a reflectir la vida humana; la vida humana en general; qualssevol vida humana.

Per a la qual cosa —en la creació artística no hi ha fons sense forma; no hi ha forma sense fons; hi ha un fons-forma, una forma fons—, és clar, es requereix un mestratge creatiu fora de mida: per una d’aquestes meravelloses contradictorietats que donen color, sentit i lluor a la vida, únicament els més dotats són capaços de (re)convertir el banal en extraordinari; el plom, en or; l’aire, en música.

© Xavier Serrahima 2025
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)