L’inspector fa tard, Manuel de Pedrolo
(Mal) viure a la penombra
Em fa la impressió que, a diferència de la primera, quan va començar a escriure L’inspector fa tard, la segona novel·la que s’inclou en el volum A l’ombra del crim, La Butxaca, febrer del 2018, Manuel de Pedrolo no tan sols havia superat la seva fase inicial existencialista sinó que havia llegit, o ho havia fet amb molt més aprofundiment i enriquiment, la literatura policíaca nord-americana de la primera meitat del segle XX, sobretot de Dashiell H
ammett i que tenia clar que el veritable existencialisme (si més no, pel que a la literatura es refereix) és una ben trenada combinació entre psicologia i sociologia.
I que, alhora, havia llegit, amb un idèntic interès i aprofitament, les obres d’un altre dels grans entre els grans del gènere negre: Georges Simenon. Perquè si la voluntat de reflectir la societat d’un lloc i d’un moment, del règim franquista als anys 50, de posar en evidència la seva pobresa i degradació, física, però, per damunt de tot, moral sembla haver-la heretada directament de l’autor d’El falcó maltès o de l’incommensurable Raymond Chandler, el gust pels detalls físics concrets, pels petits, quasi insignificants detalls, que són els que més i millor ajuden a crear una atmosfera —“També és una qüestió d’atmosfera, compreneu?” (pàg. 458)— sembla haver-los heretat del prolífic creador de Maigret.
Des del primer moment, i amb una dosificació i hàbil utilització de recursos que, en comparació amb Doble o res, s’agraeix d’allò més, d’un sol traç, de caire quasi impressionista —“L’escala era fosca i mesura que s’allunyava del tercer pis […] la penombra augmentava. Fosca i estreta, en conjunt, força miserable. […] Les parets eren encrostonades, ratllades, plenes de noms i de dibuixos primaris i grollers” (pàg. 416)— ens situa ràpidament a l’escenari de l’obra.
Un escenari, en aquest cas, gens teatral, en tot cas cinematogràfic, on les imatges, les llum i les ombres, la foscor i la claredat són essencials; essencials per donar to tant a la novel·la com a la societat on té lloc: “Trencà dues cantonades vagament il·luminades […]. Continuà al llarg de la plaça, ara accelerant el pas, amb ganes de sortir d’aquella penombra. […] Tombà la cantonada i, amb una breu correguda, s’endinsà en l’escala. La bombeta fosa encara no havia estat substituïda. […] Ara, aquell detall li era favorable [el subratllat és meu]” (pàg. 502).
Jocs de llums i d’ombres que fixen (i alhora, determinen) el marc físic de l’obra però, sobretot —i aquest extrem, aquesta completa i absoluta imbricació entre lloc i sentiment, entre ambient i vivència, és crucial, tant en l’obra que comento com en les policíaques posteriors— moral o espiritual: gran part (per no dir, la majoria) de les decisions que prenen els personatges bé condicionat, molt i molt condicionat, per aquesta atmosfera deletèria, irrespirable on (mal) viuen, per la necessitat de defugir-la, d’alliberar-se’n.
Una necessitat —cal especificar-ho?— individual, exemplaritzada en la família del protagonista, Claudi Miserachs (un cognom, deixeu-m’ho dir entre parèntesi, que no podria ésser més adient i exacte), que no tan sols s’estén, de manera metafòrica, al la zona de la ciutat on ell viu, abandonada, depauperada, obscura i obscurida, sinó a tota la societat, a tot el règim franquista, que condemna a tots els seus integrants a (mal) viure en unes condicions humiliants, denigrants, que únicament canviarien amb l’alliberament, en aquest cas polític, democràtic.
És per això que lloc i esperit, que vivència i pensament avancen de la mà, que s’identifiquen l’un amb l’altre, que la penombra no només es troba en les coses sinó en les persones, al seu interior: “un cop fora del local es trobaven tan buits com abans. El carrer, quan van desembocar-hi, era solitari i fosc. […] El taloneig de la dona […] reforçava […] la desolació de l’indret, del moment” (pàg. 448); “S’adonava […] de la migradesa d’una vida encadenada a un treball indiferent, […] malgastada […]. Sempre havia viscut per aquestes mesquineses. Una vida d’esclau. Una ànsia creixent d’evadir-se’n s’anava apoderant d’ell” (pàg. 502).
Segurament és per això que la novel·la acaba com acaba —i no seré, per descomptat, tan imprudent (en general, però encara menys en una obra d’intriga) de desvetllar res de l’argument—, perquè en les condicions en que (mal) viuen, qualsevol sortida, fins i tot la més beneficiosa de les possibilitats —“tornava a sentir-se tranquil. Tot aniria bé, no hi hauria entrebancs” (pàg. 536)— és una sortida falsa, una no-sortida.
dijous, 25 d’octubre del mmxviii
© Xavier Serrahima 2018
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Altres anàlisis literàries d’obres de Manuel de Pedrolo
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|---|---|---|---|---|---|---|
| La Terra prohibida, Volum I, Manuel de Pedrolo |
Aquesta anàlisi literària de “L’inspector fa tard”, de Manuel de Pedrolo” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons
