L’art de la ficció, James Salter

Lectures: 11

Amb el cor a la mà

Que James Salter, un dels autors amb una obra narrativa més ferma i consolidada dels darrers temps, als seus vuitanta-nou anys, poc abans de morir redactes tres conferències “sobre llegir i escriure” i que L’Altra Editorial hagi tingut la bona pensada de donar-les a traduir a Albert Torrescasana i aplegar-les en un volum titulat L’art de la ficció (The Art of Fiction) és, indiscutiblement, una de les millors notícies literàries de l’any; un goig com se’n donen ben pocs.

Amb major raó, encara quan el pròleg d’Eduard Márquez, un altre autor amb majúscules, és, almenys, tan interessant com el llibre que precedeix. Tant és així que, en realitat, L’Altra ens ofereix dos llibres en un: el del nord-americà i el del català. Ambdós, igualment fantàstics. Per raons d’espai, no podré parlar aquí del del creador d’El silenci dels arbres, però bé que s’ho mereixeria. Ho hauré de deixar per una altra ocasió.

Salter inicia les seves conferències posant esment en un factor primordial, que sovint no es té prou en compte, quan es parla de l’escriptura: com n’arriba a ésser, d’important, que un llibre tingui força o intensitat, que et sacsegi, que et faci viure (i veure) la ficció literària com a verídica, com una realitat absoluta; que mentre la llegeixis, no tan sols te la creguis, sinó que et resulti impossible pensar que la realitat pugui ésser d’una altra manera: “Els relats d’Isaak Bàbel esbalaeixen i commouen al lector. Han estat polits fins aconseguir una intensitat impressionant” (pàg. 61); “L’amant, de Marguerite Duras […] és una confessió inventada, però jo me la vaig creure” (pàg. 53).

Per a l’autor de L’última nit resulta evident que per assolir aquesta realitat literària l’eina millor i més autèntica, la que constitueix el fonament i l’essència del seu art, que disposa qualsevol escriptor és el llenguatge, l’estil. I, pel que fa a l’estil, ja fa més de cent anys que un gran mestre marcà un camí a seguir, i alhora una fita: “Flaubert buscava l’objectivitat i l’estil, l’elecció precisa de la paraula adequada” (pàg. 69). Una paraula que no sempre existeix —“No totes les paraules poden ser perfectes, per descomptat. De la mateixa manera que tampoc totes les habitacions donen al riu” (pàg. 70)—, però cal buscar-la i buscar-la fins que la trobis.

I per damunt de tot, el que cal buscar —o, més aviat trobar, ja que el que de veritat hom du dins seu només ho pot acabar trobant si no ho busca, si no es capfica en trobar-ho, si no es força a trobar-ho— és l’estil, l’estil propi. Que és, també, i ineludiblement, la manera pròpia de veure i de viure el món; d’entendre’l i, per tant d’explicar-lo (per començar, d’explicar-se’l a un mateix). Un estil que únicament acabarà essent estil, de veritat, si és d’un mateix i només d’un mateix, si sorgeix de la pròpia necessitat interior, personal i intransferible, inimitable.

No ho podria expressar d’una manera més diàfana: “L’estil és l’escriptor en el seu conjunt. Et poden dir que tens un estil propi quan un lector, després d’haver llegit unes quantes línies o una part d’una pàgina, n’identifica l’autor” (pàg. 70, el subratllat és meu). I encara fila més prim quan assenyala que més que “la paraula estil” s’estima més “la paraula veu. No són ben bé el mateix. L’estil és una preferència, la veu és quasi genètica, un tret absolutament distintiu” (pàg. 71).

Una afirmació que faríem bé de tenir en compte, en aquesta època nostra, on sembla que la via més ràpida i segura per publicar o guanyar premis consisteixi en fer servir les receptes —o, més exactament, la recepta; en seguir-les fil per randa; en escriure un llibre prefecte, un obra clònica més. On no s’escolta tant —per no dir, gairebé gens— la veu interior, pròpia, sinó la dels que revisen, proposen o aconsellen; les dels corregeixen; les dels que adapten i readapten; i corregint i adaptant, homogeneïtzen; on no compta tant l’art, sinó l’artesania; on no compta tant el do, sinó l’ofici.

Talment com si els llibres, els bons llibres, com les fonts d’aigua clara, no haguessin de sorgir per necessitat sinó per voluntat. No pas perquè els hagi creat cap corrent interior, després d’haver fermentat llarg temps dins de l’autor, sinó perquè l’autor els vol escriure; perquè l’autor vol veure el seu llibre publicat i si espera a trobar la seva veu interior, li caldrà esperar molt de temps, massa temps —potser, per sempre més—, i s’estima més seguir les normes dels altres, externes, que no les seves, pròpies, (con)naturals.

Oblidant un parell de principis elementals. El primer, que no tothom pot ésser escriptor; que potser no es pot ben bé dir que hom neixi escriptor, com no és neix músic o escultor, per exemple, però sí que cal dir que si hom no hi ha nascut, almenys una mica, si no hi té una predisposició, diguem-ne genètica o ingènita, interior, rarament n’esdevindrà; n’esdevindrà de veritat, amb veu pròpia.

El segon, que les obres artístiques no es fan, sinó que sorgeixen; que els llibres s’escriuen perquè s’han d’escriure, perquè un impuls interior així ho dicta. I, sobretot, que s’escriuen com s’escriuen perquè és així, i només així, com s’han d’escriure; que és la mateixa obra, en íntima comunió amb la veu interior de l’autor, la que escull, més aviat, determina, l’estil, i no pas elecció externa, pragmàtica, utilitària, efectiva només a (molt) curt termini: “Per norma general, els llibres que han esdevingut importants, no van ser escrits per ser-ho. Quan dic importants, vull dir […] referencials. […] El vigilant en el camp de sègol senzillament era un llibre escrit amb el cor a la mà” (pàg. 92).

Perquè, de la mateixa manera que la divisa crucial de la filosofia és coneix-te a tu mateix, la de la literatura (i de l’art, en general) hauria d’ésser sigues tu mateix.

En definitiva, aquesta és una d’aquelles obres que farien molt bé de llegir totes aquelles persones que vulguin dedicar la seva vida a la literatura. O, més exactament, que vulguin convertir la seva vida i el seu jo, únic, incomparable, intransferible, en literatura. Llegir-lo i rellegir-lo, i tenir-lo tothora present, al cap i, encara més, al cor, que és la deu originària d’on flueix —d’on hauria de fluir— qualsevol obra literària o artística.

dimarts, 9 de maig del mmxvii