La por de la literatura, Ana Blandiana
La poesia com a necessitat (indefugible)
Per més que sembla que la majoria dels que publiquen avui en dia no ho tinguin present, la literatura —com tot art— ha de canviar-te la vida, encara que tan sols sigui una mica, ha de fer-te una mica diferent de la persona que eres abans de començar a llegir. Si no ho fa, si es limita a entretenir-te o a fer-te passar el temps, si no ha ajudat, hi insisteixo, per més que sigui en una mesura ínfima, a ampliar el teu coneixement o visió del que en podríem dir la condició humana, malament rai: senyal que la literatura s’ha quedat, pel cap baix, a mig camí.
No crec ésser gaire hiperbòlic si afirmo que llegir La por de la literatura (Spaima de literatură), d’Ana 
Blandiana, traduït per Corina Oproae¸i publicat per Cafè Central i Adia Edicions l’any 2017, canviarà, i no pas mínimament, la visió que una gran majoria dels lectors tenen sobre la poesia i, per tant, també la seva vida: com bé sabem els lectors de poesia, vida i poesia són —i han d’ésser— una i una sola cosa. Si us agrada la poesia, llegiu-lo; si (creieu que) no us agrada, llegiu-lo i rellegiu-lo: us alliberarà de la por de no entendre-la.
(Si a mi no me l’ha canviada, o no ho ha fet tan pregonament és perquè, des de fa anys i panys, combrego amb la seva manera de veure i viure la poesia; perquè diu, amb molt, moltíssim, més d’encert —i, per descomptat, molt més de coneixement i de claredat—, pràcticament, bona part del que jo en penso. Ho adverteixo, d’entrada, no pas com a mostra, absurda, fora de lloc, de vanitat, sinó per deixar les coses ben establertes de bon començament, per evitar que algú em digui, amb una certa raó, que més que una anàlisi literària, en aquest cas, he dut a terme una hagiografia. Vagi per endavant, doncs, l’advertiment: com em va succeir, no fa pas gaire, amb Microgrames, poques, molt poques vegades, m’he sentit tan plenament i absolutament identificat amb la filosofia d’un llibre com m’ha esdevingut amb aquest.)
De bell antuvi, estableix un principi, el de l’obligatorietat, que permet diferenciar la poesia de la versificació, els poetes dels versaires, l’artista de l’artesà: “un dels pocs criteris per jutjar els versos és el de l’obligatorietat, del fet que no podien no haver estat escrits, del fet que la seva transcripció al paper ha estat per a l’autor una necessitat vital, una condició de supervivència” (pàg. 10). Una idea que concorda o conflueix exactament amb la d’un altre magistral artista i creador —que és, un artista, sinó un creador?, un creador que crea recreant-se ell mateix— com Vassili Kandinski, qui, en una altra obra gairebé imprescindible, L’espiritualitat de l’art, es referia a un principi sinònim d’aquest, al de la necessitat interior.
Blandiana ho expressa amb una claredat meridiana, amb una certesa de caràcter cartesià: “El caràcter implacable de la poesia és, d’alguna manera, la seva única raó d’existir” (Íd.). Perquè, així com Jean-Paul Sartre considerava que el que caracteritza l’ésser humà no és el fet que sigui lliure, sinó que estigui condemnat a ésser-ho, el poeta —i, en general, l’artista— no és aquell qui escriu perquè vol escriure, sinó aquell qui està condemnat a fer-ho; aquell qui no pot escollir deixar de fer-ho: “escriure ha esdevingut per a mi una necessitat vital dins la qual l’obligació d’expressar-me determina l’obligació d’existir per ser expressada. Sóc un borrall de llana que existeix tan sols en la mesura en què és filat” (pàg. 16, el subratllat és meu); “Escric perquè encara no he descobert cap altra solució més eficaç, més total, per a la meva necessitat d’existir” (pàg. 41).
És a partir d’aquesta idea essencial, crucial, genèsica, que la poetessa romanesa ens exposarà la seva concepció de la poesia i de l’art poètica, d’aquest ésser en el món (de viure-hi, de confondre’s amb el món) que és l’escriptura poètica; un viure que, segons el seu criteri, és un “substitut de la vida” (pàg. 29), una segona vida, robada a la primera: “Les hores, les setmanes, els anys de lectura són estones en què la meva pròpia vida s’ha quedat llençada com una peça de roba a la riba del riu dels llibres” (pàg. 17).
No cometré, per descomptat, la indelicadesa —i la monumental errada— de desvetllar la resta de tan interessants i satisfactòries idees i de principis que Blandiana exposa al llarg d’aquesta obra, tan breu com apassionant (i apassionada). Si ho fes, compliria molt insatisfactòriament el que entenc que és la meva tasca d’analista o prescriptor literari, que és la de convidar a llegir, no pas la d’avançar al lector el que llegirà.
Sou vosaltres, lectors i lectores, qui, llegint —i, encara més, rellegint: deseu-lo no a la vostra biblioteca, sinó a la vostra tauleta de nit— el llibre, heu de assaborir el goig de descobrir quina creu ella que és la funció i la raó primordial de l’art d’escriure: què pensa de l’expressió poètica dels sentiments, de la realitat i el fantàstic, de la inspiració o la captació, de l’entronització d’alguns poetes, de l’originalitat, de les formes, normes i regles poètiques, dels jocs de paraules, de del dir i del no dir, del silenci…
Acabaré amb una darrera, ben oportuna, transcripció: “¿Quina altra cosa pot ser la sort en aquest món no nascut, sinó escrit, quina altra cosa pot ser la felicitat que un llibre, un llibre diferent dels altres, una obra mestra? ” (pàg. 8).
diumenge, 2 de desembre del mmxviii
© Xavier Serrahima 2018
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Altres anàlisis literàries de Poesia
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Certesa de la llum, Laia Llobera |
Aquesta anàlisi literària de “La por de la literatura”, d’Ana Blandiana” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons
