La literatura útil I

Lectures: 11

En aquest país nostre, cada dia que passa més anestesiat, més uniformitzat i més maniqueu, socialment, políticament i artísticament, cal agrair moltíssim iniciatives incitadores com la que suposa el darrer editorial d’Els Marges: Una era sense consciència literària.

Un editorial que, en comptes de contribuir a l’eterna reiteració del ja dit i repetit mil i una vegades, fa el que se suposa que han —haurien de— fer els periodistes i les revistes culturals: ens incita a reflexionar.

Ho fa posant damunt de la taula una d’aquelles qüestions (tan) preocupants que gairebé tothom ha procurat evitar, que s’ha anat ignorant, que gairebé ningú no ha gosat denunciar: la progressiva conversió de la literatura en una eina útil, en un medi de comunicació, en missatge.

La literatura (i l’art) amb missatge
Una realitat paorosa que es va començar aplicant als llibres infantils i juvenils però que s’ha anat estenent a tota la resta. Una realitat que ha suposat una nova orientació de la literatura.

Ha suposat el que, com molt bé transcriu el text, ja indicava en Vicenç Pagès Jordà a De Robinson a Peter Pan: Un cànon de la literatura infantil; ha suposat que , la major part dels “llibres «clàssics» ha[gi]n estat substituïts, en gran part, per obres redactades per autors juvenils especialitzats, pendents de l’actualitat més perible”; per “llibres amb escassa personalitat literària, que no recolzen en la imaginació ni en la tradició, escrits per no ser rellegits, i tendeixen a servir de vehicle a un missatge moral obvi”.

Ha suposat, doncs, que les obres literàries hagin estat, progressivament, substituïdes per altres en les què el que compta més no és pas el valor de l’obra mateixa, sinó el missatge que es pretén transmetre a través d’ella. Confonent obra amb mitjà; art amb mitjà.

Una qüestió complicada
Com la major part de —per no dir, totes—les qüestions sobre les quals paga la pena debatre, aquesta és complicada.

La qual cosa implica (o, més aviat, hauria d’implicar) que no pot ser resolta, de cap manera, amb una simple aproximació.

Amb cap d’aquestes aproximacions absolutament simplistes—i, el que és pitjor, del tot subjectives— que tan habituals són els darrers temps. Aproximacions que, en un intent tan circense com contraproduent, pretenen oferir una explicació simple a una situació complexa, una solució fàcil a un problema difícil.

És per això que aquest article meu no serà pas breu. Més exactament, no ho podrà ser. No ho podrà ser de cap de les maneres.

No ho podria ser per més que procurés centrar-me en la qüestió principal, evitant, amb tota la cura possible, qualsevol desviació o derivació no desitjada.

Introducció
Però que, per força, ho serà encara més. Perquè, abans de provar de tractar, en concret i en les condicions que convenen, aquesta qüestió tan interessant, entenc que (em) cal fer una introducció.

Una introducció, tan breu com (em) sigui possible, que permeti fer una mirada més general. O el que és el mateix, que, en oferir una mirada o una perspectiva més àmplia o general, permeti, un cop situada la qüestió al lloc que (crec que) li correspon, tractar amb major orientació, detall i profunditat la qüestió que tan avinentment planteja l’editorial d’Els Marges.

Advertència
Ho adverteixo. Adverteixo que el que jo en un principi (em) plantejava com un sol article em temo que n’acabaran (no podran sinó acabar) sent més d’un.

Ho adverteixo, em cal advertir-ho, per evitar malentesos. Per situar, com fa la revista, les cartes damunt la taula. Perquè el(s) possible(s) lector(s) puguin tenir clar, d’entrada, el que poden esperar d’aquest(s) meu(s) articles.

Perquè tinguin —perquè tingueu, els que seguiu llegint-lo, encara— (ben) clar que continuar llegint-lo(s) suposa, sobretot, una invitació a la reflexió i al diàleg.

Que, com la mateixa literatura, llegir-lo(s) implicarà deixar de costat una actitud passiva per prendre’n una d’activa.

Una d’inusualment activa o participativa.

No perdem el temps
Inusualment, perquè en aquest món nostre de la dictadura de la brevetat, on sembla que tot es pugui resoldre a cops de tuits, procurar anar al fons de les coses, dur a terme una anàlisi exhaustiva de les qüestions cada dia esdevé més poc recomanable, per no dir perillós.

Poc recomanable perquè aquesta tan limitadora i desengrescadora dictadura de la brevetat ha acabat convertint en normal el que va començar sent una excepció: que els diaris digitals indiquin, en començar l’article, quants minuts et durà llegir-lo. Quatre, cinc, sis minuts, a tot estirar.

La qual cosa suposa, en siguem o no conscients, donar a entendre que aquella lectura no és útil. O, si més no, que no és prou útil.

O, per dir-ho en d’altres termes, que tenim moltes coses millors a fer que llegir aquell article cultural o literari. Altres coses —enviar o rebre missatges de WhatApp, mirar la temporada completa del darrer serial televisiu de moda, respondre a cop calent algun que altre tuit…— que no ens suposaran perdre el temps, com un article d’anàlisi literària o artística.

Sigues breu
Aquest control estricte del temps de lectura, aquesta previsió de minutatge, comporta, no cal dir-ho, una conseqüència directa. Una conseqüència directa perversa, analfabetitzadora: la progressiva imposició de la brevetat.

«Sigues breu», et diuen, la major part de les revistes digitals, si els proposes un article literari o una anàlisi literària. «No la podries abreujar?», et demanen, si els l’envies per iniciativa pròpia.

Una brevetat que, per descomptat, ha d’anar acompanyada de la que s’ha convertit, encara més perillosament, encara més amenaçadorament, en la seva germana bessona: la simplicitat.

«Fes-ho més senzill», «No podries fer-les més senzilles?», són les frases que acompanyen les anteriors.

Frases que, d’entrada, poden semblar més o menys innòcues però que, si ens prenem uns segons per reflexionar, ens adonarem que són catastròfiques; que són el principi del final.

Perquè, és clar, senzill no significa pas que s’entengui, no significa pas fes servir un llenguatge senzill, sinó no aprofundeixis, no li busquis tres peus al gat.

Buscar tres peus al gat
Quan l’art, la literatura, l’art i la literatura que mereixen aquesta designació són gats que no tan sols tenen tres peus, sinó que en tenen —n’han, n’haurien de tenir— cinc, set, deu, trenta, cinquanta, cent tres…

Quan l’art i la literatura haurien de tenir incomptables peus o interpretacions. Infinites. En realitat, tantes com lectors i lectores.

Si oblidem això, si contribuïm a convertir la literatura i la seva anàlisis en una simple —i el que és, molt, més greu, exclusiva— qüestió utilitària, la desvirtuem del tot.

Si la convertim en un missatge o en un mitjà —si, i recobro, ara el text de l’editorial d’Els Marges, permetem, fins i tot, que “l’educació i la recerca universitàries est[iguin] cada cop més dominades per una interpretació dels estudis culturals que limita l’anàlisi del text al seu lligam amb el context social en funció de les relacions de poder i de representació que hi estableix”—, el que fem no és ja trivialitzar-la, sinó, directament, desessencialitzar-la; o el que és el mateix, destruir-la, anihilar-la.

Anihilació
Anihilar la literatura (i, amb ella, qualsevol altra creació artística) en pretendre simplificar el que no és (el que no ha de ser; el que no pot ser) simplificable.

El que per força, per essència, pel seu caràcter constitutiu, originari, és (el que ha de ser; el que no pot sinó ser) complex, divers, plural.

Suposa tallar les ales al que ens fa (el que ens ha de fer; el que no pot sinó fer-nos) volar. Volar més i més lluny, més i més amunt, cada dia.

Suposa renunciar a allò que ens fa (al que hauria de fer-nos; al que no pot sinó fer-nos) humans. Condemnar-nos, eternament, a un vol gallinaci —gràcies, Josep Pla, per l’expressió.

(continuarà)

dissabte, 10 i diumenge 11 de desembre del mmxxii

© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
ORCID iD icon orcid.org/0000-0003-3528-4499