Lectures: 13

Joan Sales, la ploma contra el silenci, Marta Pasqual

Quan s’acosta el final del 2012, fa la impressió que un dels principals objectius del Centenari Sales Calders Tísner, acréixer el coneixement —i el reconeixement— de les obres dels tres autors, no s’ha assolit com hauria estat desitjable. Molt ens temem que, a banda de la crisi i les retallades, que han convertit la cultura en l’ase dels cops, hi ha contribuït poderosament la desproporció existent entre la celebritat prèvia de l’obra de Pere Calders i el negligent oblit immerescut en que havia caigut la dels seus dos companys, que els ha col·locat en un immerescut segon pla.

És per això que hem de rebre amb alegria Joan Sales, la ploma contra el silenci, de Marta Pasqual, un valuós i del tot oportú assaig publicat el passat octubre per A Contravent que omple un important buit en la bibliografia catalana contemporània atès que, tal i com adverteix la seva autora, es proposa l’ambiciós objectiu de centrar-se “en el projecte de redreçament cultural que va dur a terme Joan Sales més enllà del novel·lista i del poeta”, deixant “de banda la seva obra de creació […]” per analitzar “la de recreació […] o «reescriptura»”, (pàg. 15).

Si bé la seva condició d’ànima inspiradora i factòtum primordial de Club Editor és prou coneguda, no ho és tant en canvi la seva faceta com a traductor, adaptador o reescriptor —com veurem, no existeix un terme més escaient— de textos d’altri. Una característica seva essencial que la major part dels lectors van poder començar a tastar mitjançant la recent publicació de les absolutament fonamentals cartes que intercanvià amb Mercè Rodoreda al llarg de quasi vint-i-cinc anys: Cartes completes (1960-1983). En elles ja es feia present la, diguem-ne, curiosa interpretació que feia Sales de la funció d’editor.

Una funció, com a mínim, discutible, que si bé podia tenir alguna mena de justificació durant els seus primers passos en retornar a Catalunya —“Ja l’any 1935 o 1934 […] a penes hi havia mitja dotzena d’escriptors que pensessin en el públic, que fessin aquest esforç que en tot país normal han de fer els escriptors perquè el públic els llegeixi de gust”, (pàg. 50)—, quan la supervivència de la cultura catalana depenia de combatre amb qualsevol arma intel·lectual possible —“en Sales la literatura esdevenia una eina de combat”, (pàg. 90)— contra la voluntat genocida del règim franquista, deixà de tenir-la a partir del moment en que l’hàbit de llegir en el nostre idioma començà a normalitzar-se.

El llibre posa de manifest l’enorme capacitat de treball d’un home “de ferma voluntat i d’immensa tossuderia”, (pàg. 25), dotat d’una visió “antinoucentista”, (pàg. 64), que “va posar la literatura al servei del país, amb la finalitat de redreçar-lo culturalment”, (pàg. 98). Un projecte, concebut per ell gairebé com una missió sagrada, indefugible, al qual contribuí en gran mesura —fou “l’editor de dos dels cinc llibres (La Plaça del diamant i El Crist de nou crucificat) més reeditats de tots els temps fins l’any 1978”, (pàg. 158)—, deixant-hi la pell, l’ànima i, sobretot, les empremtes de la seva personalitat indomable.

Empremtes que, tot i que beneficioses per a la societat catalana, no resulta tan clar que ho fossin també per als autors implicats, ans al contrari. Per més que l’estimació que sent Pasqual per Sales la meni a provar, en debades, de minimitzar i relativitzar-ne els efectes —“Amb aquesta operació que, a primer cop d’ull, podria semblar devastadora, Sales aconsegueix una major claredat i exactitud”, (pàg. 142)—, la constant intromissió, reescriptura i reelaboració de l’editor en les obres dels autors que publicava és del tot inexcusable.

No és d’estranyar, doncs, que una d’elles, Aurora Bertrana, que patí profundament els seus excessos reescriptors, definís Joan Sales com a “modificador impenitent de textos aliens a ell confiats”, (pàg. 134). Un caràcter modificador i intrusiu del qual no se n’amagava, sinó que en feia ufana (“Més val que l’autor, amb una humilitat que l’honora, es deixi fer una bona esporgada per algú que hi entén […] normalment és natural que sigui l’editor”, (pàg. 92), i convertia en norma de conducta: “L’estil és dolent, però l’estil és la cosa més fàcil d’arreglar”, (pàg. 107).

Criteri en el qual no podem estar més en desacord, tot fent costat a Stéphane Mallarmé (“le changement d’un mot entraîne un remaniement”, Lettre à Catulle Mendès, 24 d’abril de 1866) i a Maurici Serrahima (“Crec que la forma és precisament allò que individualitza l’obra d’art, allò que la fa ella mateixa i inconfusible amb qualsevol altre […], [atès que] en la forma només hi entra en joc una sola consideració, que és el pur propòsit estètic, l’art.”, Carta a Manuel de Pedrolo, 15 de febrer de 1954, publicada fa ben poc a Crítica literària i debat religiós).

En qualsevol cas, sigui quin sigui el nostre parer sobre aquesta qüestió puntual, hem de concloure que Joan Sales, la ploma contra el silenci és un llibre essencial per a homenatjar, recordar i obtenir un major coneixement de la figura del cabdal escriptor i editor en el centenari del seu naixement. Ara només cal que alguna editorial —hereva, com A Contravent, de la insubornable consciència nacional de Sales i del seu servei al país— es decideixi a publicar, si és possible, íntegrament, la seva igualment apassionant correspondència inèdita.

Publicat al Núvol, 28 de novembre del mmxii

© Xavier Serrahima 2012
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499