En un dia com el d’avui any rere any els catalans i catalanes ens veiem obligats a fer-nos la mateixa pregunta: hem de celebrar l’Onze de setembre? Quina era la voluntat del primer Parlament de la nostra història potsfranquista en convertir l’Onze de setembre en festiu? Més encara, quina fou la idea de fons que decidí als nostres parlamentaris de fa trenta anys dedicar la primera llei de la Generalitat recobrada a aquesta qüestió?
Vist des d’ara, no té cap explicació, ja que si bé els darrers governs Pujol ja havien anat apaivagant el sentit de l’Onze de setembre, els dos Tripartits consecutius s’han encarregat d’esborrar-lo del tot. Fins a tal punt que, si analitzem els actes institucionals que s’han celebrat al llarg del dia d’avui, resulta impossible deduir què fou el que s’esdevingué al nostre país avui fa 296 anys! O, per dir-ho més exactament, la impressió no pot ésser altra que la que celebrem la més gran victòria de la nostra història!
Amb major raó quan José Montilla aprofita el seu missatge propagandístic —perdó, institucional— de la Diada per assegurar que ara (després que els submisos sicaris judicials de l’estat espanyol ens hagin confirmat que ni ens volen ni mai ens voldran com som i volem ésser) el que cal és que “les forces polítiques, econòmiques i socials” concentrin la seva “intel·ligència i força a millorar les polítiques educatives, culturals, industrials, d’atenció sociosanitària o d’equilibri mediambiental”.
O el que és el mateix: a mostrar el nostre orgull de seguir avançant a rècules i agenollats, besant les botes d’aquells que trepitgen els nostres drets, les nostres legítimes aspiracions i els nostres sentiments. Montilla, de manera òbviament messiànica, visionària i temerària, afirmant que “interpreta el sentir de la majoria (…) dels homes i dones de Catalunya” ens convida a recobrar “l’afecte” per aquells que ens humilien. Una visió més pròpia del Nou Testament —“Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra” (Mt, 5,39)— que no pas del càrrec institucional que teòricament representa. Perquè després alguns diguin que les esquerres són cremaciris sense esperit cristià!
Confiem que no apliqui el mateix raser pel que es refereix a la violència domèstica, recomanant a la dona que rep una agressió de la seva parella que s’esforci a recobrar “l’afecte” per aquell que l’ha maltractada, tractant de refer els llaços indissolubles del matrimoni, en comptes d’alliberar-se d’aquell jou nefast que l’ofega i la menysprea, independitzant-se i cercant un nou lloc on pugui viure amb dignitat.
Montilla, com a bon escolanet del PSOE, pretén exactament el mateix: no tan sols obligar-nos a seguir convivint amb aquells que mai no ens han entès —i no diguem sentit afecte per nosaltres— sinó que han convertit el maltracte a Catalunya com el principal dels seus esports nacionals. Res d’alliberar-nos dels que ens asfixien: a l’inrevés, besem-los les mans i mostrem-nos agraïts.
Ens convida a deixar de banda qualsevol reivindicació o defensa identitària, que ens permeti anar amb el cap ben alt i subsistir com el que som, una nació. Una nació a la qual la feina conjunta de les institucions espanyoles no tan sols li neguen el dret a decidir —inalienable i irrenunciable— sinó, el que encara és més greu, el mateix dret a existir. A existir com el que som i volem ésser! El que som i no pas el que els espanyols voldrien que fóssim: una pura, simple, folklòrica i simpàtica peculiaritat regional més!
Per tot plegat —abans que Catalunya acabi naufragant irremissiblement en aquesta mar de confusió que pretén aigualir-nos com a poble, diluir la nostra identitat i harmonitzar-nos amb l’unitarisme espanyol, sempre tan universal, comprensiu i generós— potser convé recordar el redactat d’aquella llei primera. Un text que donava sentit, raó i fonament a la voluntat de convertir l’Onze de setembre en la nostra Diada:
«LLEI 1/1980, de 12 de juny, per la qual es declara Festa Nacional de Catalunya la diada de l’onze de setembre:
El recobrament nacional dels pobles passa, sens dubte, per la recuperació de les seves institucions d’autogovern.
Passa, també, per la valoració i exaltació de tots aquells símbols a través dels quals les comunitats s’identifiquen amb si mateixes, ja que sintetitzen tota la complexitat dels factors històrics, socials i culturals que són les arrels de tota realitat nacional.
D’entre aquests símbols, destaca l’existència d’un dia de Festa, en el qual la Nació exalta els seus valors, recorda la seva història i els homes que en foren protagonistes i fa projectes de futur.
El poble català en els temps de lluita va anar assenyalant una diada, la de l’onze de setembre, com a Festa de Catalunya. Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l’onze de setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió, suposava també l’esperança d’un total recobrament nacional.
Ara, en reprendre Catalunya el seu camí de llibertat, els representants del Poble creuen que la Cambra Legislativa ha de sancionar allò que la Nació unànimement ja ha assumit.»
dissabte, 11 de setembre del mmx
© Cesc Serrahima 2o1o