Una veu (magistral) avesada a narrar
En aquest món literari de casa nostra (que, deixeu-m’ho dir entre parèntesi, mai no hauria estat el mateix sense en Jaume Vallcorba, descansi en pau) sovint costa d’allò més escatir quins són els criteris que s’empren per destacar la publicació d’una o altra obra. Mentre tant en la premsa escrita com a Via Llibre es fa molt d’èmfasi en obres que encara no han superat la revàlida del temps, d’altres que l’han superada, i amb qualificacions excel·lents, passen per desgràcia gairebé de puntetes.
En són dos magnífics exemples les dues darreres reedicions de Jorge Amado, d’una entitat i una qualitat de primera magnitud. Un parell de llibres que en llegir-los (o, per què no?, rellegir-los) ens retornen el gust i el plaer per la literatura, per l’art de i la màgia de l’escriptura i la lectura. Perquè l’autor brasiler és, per damunt de tot, un magistral narrador, un dels més rellevants fabuladors (en el sentit més ampli del terme: creador de mons i d’històries) de les lletres contemporànies.
Si Borges, en redactar el seu pròleg de La invención de Morel, d’A. Bioy Casares, on defensava la novel·la d’invenció i la situava per sobre de la psicològica —“La novela de aventuras […] no se propone como una transcripción de la realidad: es un objeto artificial que no sufre ninguna parte injustificada.”— no pensava en Amado era, simplement, perquè aquest en aquells temps encara no ens havia ofert el bo i millor de la seva creació.
Com ho és, sens cap mena de dubte, Gabriela, clau i canyella, (Gabriela, cravo e canela), d’Edicions 62, traduïda per Anna Alsina Keith, que s’exposa la història de “l’idil·li entre la mulata Gabriela i l’àrab Nacib” (pàg. 17), en el marc de la ciutat d’Ilhéus, (que és, si no més, tan protagonista de l’obra com la diversitat de persones que l’habiten) l’any 1928, quan “finalment arribaria el progrés, la tan anomenada civilització” (Íd.), perquè “amb l’aparició del cacau va començar una nova vida; tot el que hagués passat abans no comptava” (pàg. 41), una nova vida en la que tot, absolutament tot canviarà, que deixarà enrere per sempre més “els costums de la regió, tothora semibàrbara, amb les seves sagnants lluites, les emboscades i les morts” (pàg. 49).
I al bell mig d’aquesta Odissea dels Nous Temps, plena de paranys i adversitats, talment una Venus immortal , —tot i que en comptes de les aigües, sorgeix del sertao—, hi apareix Gabriela, i ho fa, seguint l’exemple de l’inoblidable Tristram Shandy, ben iniciat el trajecte de la novel·la, a la pàgina 104, quan encara està fent camí cap a la ciutat, deixant clar que la seva funció no és la de personatge principal, sinó de desencadenant de la història. O, més exactament, de figura prototípica que assenyalarà el punt d’inflexió entre els temps vells i els nous, entre el salvatgisme i la civilització.
Uns nous temps representats per un altre nou arribat, Mundinho Falcão —“Jo sóc el futur; el governador és el passat” (pàg. 57)—, que cerca precisament allò que no ha pogut trobar a Rio de Janeiro: fer-se un nom, alliberant-se de la família que deixa al darrera, i trobar el seu lloc al món, en “una terra nova i rica, on tot està per fer, on tot just es comença, […] [on] s’ha d’aixecar una civilització” (pàg. 88).
És per això que la nouvinguda no tan sols serà un símbol de l’individu salvatge, indominable i incivilitzable, sinó de la terra salvatge, de la natura primigènia i, per extensió, del mateix Brasil.
D’aquest país magnífic que només pot sobreviure si ateny el delicat equilibri entre els perills del salvatgisme i els d’un progrés incontrolable i sense ànima, que sovint destrueix més que construeix: “Te n’has adonat, que hi ha certes flors que són belles i perfumades quan creixen a terra i als jardins? I així que les poses en gerres, encara que siguin gerres de plata, es panseixen i moren” (pàg. 295); “Potser ell li havia exigit massa; no va tenir en compte la [seva] manera de ser […], volent-la transformar d’un dia a l’altre” (pàg. 360).
I per entendre-ho tot plegat, quin punt de vista millor que el del foraster, del que ho veu des de fora, del que pot valorar sense prejudicis, de la manera més objectiva possible? D’aquell que, en realitat, compleix la funció del lector, introduint-se en un món que desconeix i tractant d’anar-ne fent la descoberta, amb els sentits ben alerta. És per això que Nacib, arribat de ben petit des de l’altra banda de l’oceà, no s’immisceix en res, que procura manteir-se al marge: “L’amo del bar no es podia ficar en política. Això només el podia perjudicar” (pàg. 161).
Perquè, sens dubte, aquesta perspectiva, neta, pura, alliberada de prevencions, que sempre és recomanable a l’hora de submergir-se en qualsevol obra artística, de qualsevol mena que sigui, és la més adient per assaborir aquest deliciós llibre d’un dels més grans autors brasilers (i de la llengua portuguesa) de tots els temps.
És en aquest punt en el que llueix, amb una força abassegadora, el millor Amado, aquell que s’ha deslliurat del prisma un xic maniqueu i prosel·listista dels seus inicis com a narrador, influenciat pels dogmes i postulats de la literatura socialista de la Unió Soviètica, i ofereix una visió molt més àmplia, completa i rica, molt més versemblant i creïble, que el situa entre els més grans de la seva generació, en les lletres sud-americanes.
Al costat, almenys, de García Màrquez, de Cortázar, de Borges, de Donoso i del primer Vargas Llosa. La qual cosa fa que únicament raons de tipus ideològic relacionades amb la seva militància comunista o d’un elitisme mal entès —com si escriure de manera intel·ligible fos un pecat de lesa humanitat— l’han bandejat de compartir amb ells els llorers de què la seva magistral obra el va fer mereixedor.
Com ho posa en evidència Els vells mariners, (Os velhos marinheiros), Proa Edicions, traduïda per Xavier Moral, una nova mostra del goig de la ficció, que recull amb brillantor i energia el testimoni immemorial del plaer de narrar, heretat directament d’Homer i de Virgili, dels desconeguts autors de Les mil i una nits, així com dels bards i trobadors, dels rondallaires i explicadors d’històries de tota mena que omplien de joia i de sentit les llargues i fosques nits de la humanitat.
Mitjançant la història, o més aviat les dues històries possibles i contradictòries, l’heroica i la quotidiana, la fantàstica i la casolana, del comandant Vasco Moscoso de Aragão, capità de gran derrota —les raons d’aquestes cursives les sabreu capbussant-vos de cap en la novel·la: no seré tan inconscient com per desvetllar abans d’hora allò que l’autor preferí mantenir ocult…—, que ens fa recobrar la fruïció per l’aventura i les aventures, Amado ens planteja, amb una fina ironia més que agraïda, una apassionant reflexió sobre la veritat i la mentida, sobre les fronteres, sovint primíssimes, per no dir inexistents, entre la realitat i la ficció, entre el que som i el que creiem ésser, entre el nostre passat i com l’expliquem. En definitiva, sobre la relativitat de les nostres concepcions.
Ja de bell antuvi, el narrador —un pobre ximple que no podria donar-nos gat per llebre ni que s’ho proposés amb totes les seves forces; des del meu punt de vista, un dels puntals de l’obra, absolutament imprescindible per dotar de coherència i de versemblança el text; una constatació més de la solvència literària de l’autor, de la seva preocupació per fer encaixar fons i forma— ens adverteix que “la meva única intenció […] és només restablir la veritat. Tota la veritat” (pàg. 13), per més que aquesta es trobi “al fons d’un pou” (Íd.).
I és precisament aquest pou, o més aviat, aquest oasi de calma —“on tot és dolç i manyac, fins la mar (pàg. 17)— el que posarà en ebullició la irrupció sobtada “[d’]una veu avesada a manar” (pàg. 19), “[d’]un home de mar, avesat a vaixells i tempestes” (pàg. 19), sotraguejant les seves aigües tan (aparentment) transparents i pacífiques, enlluernant amb els seus “viatges fantàstics [que] trencaven les barreres de la monotonia i el tedi” (pàg. 41) dels veïns “ociosos” (pàg. 30) del barri de Periperi, a Bahia, que “es coneixen [i] es troben cada dia”, (Íd.).
Entre d’altres motius, per un de primordial —que esdevé la metàfora no tan sols de la novel·la, sinó de la mateixa raó narrativa de l’esplèndid escriptor brasiler (i del nostre goig lector)—, per “la pròpia necessitat que tots ells […] sentien per la seva ració d’aventura, pel seu trosset d’heroisme” (pàg. 78), perquè “el comandant era un generós donador de grandesa humana” i perquè ells —com ens succeeix a nosaltres, embadalits lectors— “en les aventures del comandant, en la seva vida arriscada i temerària, trobaven els perills pels quals no havien passat, les lluites i bregues que no havien tingut, els al·lucinants i pecaminosos amors que, ah!, no havien viscut”, (Íd.).
És per això, benvolguts lectors i lectores, que si encara no heu tingut el goig de descobrir Jorge Amado —quina enveja que em feu!…— seria bo que no desaprofitéssiu aquesta oportunitat de submergir-vos en dues de les seves novel·les més destacades. Un cop ho hagueu fet, ben segut que em fareu costat, reclamant que algun editor valent encarregui, al més aviat possible, les traduccions de Tieta do Agreste i de Tocaia Grande. A face obscura.
Perquè “on és la veritat, tota la veritat? […] En el que passa cada dia, en els esdeveniments quotidians, en la mesquinesa i les preocupacions de la vida de la immensa majoria de la gent o rau en els somnis que podem tenir per fugir de la nostra trista condició? Com es va aixecar l’home per fer el seu camí en el món: a través de les misèries o potineries diàries, o pels somnis lliures, sense fronteres ni límits?” (pàg. 291).
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 6 de desembre del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
