Entre dues fosques, Antoni Vidal Ferrando
Color(s) d’autenticitat
En aquests temps estranys, en que no pas pocs poetes i poetesses s’han endinsat en una lírica autobiogràfica, en la que ens ofereixen la seva intimitat amb tant de detall i proximitat que si no arriba a esdevenir impúdica, almenys frega l’exhibicionisme, el mercadeig amb la privacitat, res més adient que un poemari on la interioritat és tan rica com metafòrica, tan particular com universalitzable, tan propera com espiritual, tan humana com humanista.
És tracta d’Entre dues fosques, d’Antoni Vidal Ferrando, publicat per Edicions Proa, celebrant el número 400 de l’emblemàtica col·lecció d’Els llibres de l’Ossa Menor.
Mirall transparent
Per més que el poeta santanyiner comenci seu llibre afirmant que “[l]a nit malmet, desactiva els miralls”, el seu poemari és un mirall, transparent i autèntic, on s’hi reflecteix ell mateix; on s’hi reflecteix el seu jo actual, la seva vida.
Aquesta vida seva que, gràcies a la introspecció poètica, a haver pouat al més interior del seu interior amb un escandall tan sensible com agusat, és o pot ser la de tots nosaltres, tan si vivim a Mallorca, a Catalunya, al País Valencià o a Turkmenistan.
Un mirall, doncs, que ni els tràngols d’una vida sotmesa a diversos estralls ni les maltempsades de la vellesa han pogut esquinçar; que en realitat han fet més transparent, més autèntic, més revelador.
Que han convertit en una mena de pedra roseta de l’existència.
Més exactament, de les existències: de la d’ara, de la de demà, de la d’ahir. En definitiva, de tots els temps i tots els llocs; de tots els entretemps, de totes les entreclarors o entrefosques.
De la seva existència i de la de tots nosaltres: particular, universal i universalitzable.
Les tenebres cobrien la superfície de l’oceà
Aquesta vida seva d’ara que, a l’inici del llibre —i, per tant de l’exploració interrogativa, interior, que l’ha creat o determinat, que l’ha fet néixer; que no podia sinó fer-lo néixer— creu que és, com la casa, “freda i buida”, on hi troba a faltar tants i tantes coses, una vida hivernal, crepuscular, conformada més pel passat que no pas pel present, però que, al final, s’adona que no deixa d’estar il·luminada, i qui diu il·luminada, podria dir beneïda, per “tots els colors de l’arc de Sant Martí”.
Com sempre, en la paraula de Vidal Ferrando, els detalls, els incisos, són essencials: el que li resta, encara, no són els colors de l’arc de Sant Martí, ni alguns, sinó tots.
Com li resten, com ha anat descobrint a mesura que ha anat transcrivint en mots el seu sentir i pensar del seu viure d’ara, totes les músiques que ha escoltat, tots els records del que ha compartit en la seva vida, tant amb el seus com amb els altres seus, amb tots els autors o artistes que l’han acompanyat en el seu viatge vital: Juan Rulfo, Charles Baudelaire, William Faulkner, García Márquez, Marcel Proust, Virginia Woolf, Munch…
Ara, ahir i tots els temps
El títol que ha escollit per a l’obra, Entre dues fosques —i per al nostre autor, els títols són crucials; són tota una declaració d’intencions; un dir-ho tot sense dir quasi res— pot fer pensar que els moments o temps en que se centra siguin, sobretot, dos: l’ahir i al demà; que siguin, només, els dos extrems, les dues fosques: aquella d’on va provenir en néixer i aquella que l’acollirà, quan la mort el cridi o reclami: “Tots [els murmuris] tenen l’aparença de sortir de dins tombes o de davall les pedres./ A vegades és com si ja hagués començat a no viure allà on visc”; “ja albir el camí/ orc de les acaballes”; “[e]ls límits on m’espera el silenci”.
Tanmateix, a mesura que anem llegit i rellegint els poemes, ens adonem que són tots els temps, els que recull o reflecteix.
Tots els temps i moments —i, per tant jos; jos successius, en podríem dir— que han tingut lloc i tenen lloc entre ambdues fosques; entre les dues fosques simètriques: la de l’abans i la del després; la del no-res inicial i la del no-res final.
És per això que els temps verbals són tan diversos, que es va alternant el present (“Ara mateix”; “enyor dies”), el futur (“ben aviat emmorcaran”; “arribarà la mort i esdevindrem” ) i el passat (“He conegut”; “a la mare li agradava”).
Tots els temps, doncs, que han anat conformant la seva vida. Aquesta vida a la què passa revista des del present, des del seu jo d’ara.
D’aquest jo que és, que només pot ser, que no pot sinó ser, el fruit dels seus jos passats: “enyor paradisos, escenaris,/ bonances i patis emblanquinats”; “M’ensenyà a navegar per oceans alquímics”.
Nostàlgia
La primera realitat, la primera constatació, el primer sentir —és el sentir el que més compta, en l’obra i la vida de l’autor del Cicle d’Almandaia; el sentir /ressentir que el cor li dicta i, la mà, escriu— és, doncs, el de la nostàlgia, el de l’enyor, el del que hi era i ja no hi és, el que tenia i ja no té: “Trob a faltar”, “Fa estona que no veig”; “ja no tenim cura”; “Enlloc se sent que algú parli de plenilunis ni de catifes exòtiques”; “enyor paradisos, escenaris,/ bonances i patis emblanquinats”; “Enyor els violins de la seva mirada”; “Ja no canten els àngels quan llegesc Quasimodo,/ ja no veig papallones que broten dels sarcòfags”.
Tanmateix, al costat d’aquesta, aviat apareix una altra realitat, que esdevé tan present com l’enyor, que esl converteix no només en una força molt vigorosa, sinó en una presència: la realitat del que, precisament per aquesta nostàlgia, per aquest(s) record(s) immarcescible(s), segueix vivint —i re-vivint— dins d’ell.
A mesura que avança en la seva interrogació —existencial i, per tant, poètica; poètica i, per tant, existencial—, va prenent consciència que no és del tot cert que “de les veus que més enyor just queden ecos enigmàtics, murmuris”, sinó que en queden altres traces; traces que donen vida.
Que no és del tot cert —per dir-ho amb major precisió, que no és únicament cert— que “vull dibuixar jardins i em surten inclemències”; que, de vegades, quan vol dibuixar/ escriure jardins, li surten —li surten, també— “bells paisatges”.
Que el que troba(va) a faltar també el conforma, l’habita, el fa fer qui és.
L’enyor, doncs, no —no tan sols— com a bagatge feixuc, sinó —sinó, també— com a alleugeriment, aportació o enriquiment.
Fins i tot, com a enfortiment: “a estones m’ompl/ les butxaques de velluts i llunyanies”; “M’ompl/ les butxaques/ de pensaments balsàmics,/ d’intervals lírics, de cistelles de fruita,/ de resplendors i ecos de la terra promesa:/ rius i vinyes, mel i horts, coure i ferro”; “les campanes seguiran sonant sense motiu/ i nosaltres també”; “ho escric amb calius”.
Foscor / (entre)claror
Per més que el seu moment actual el meni a una visió obscura, a pintar-ho tot o gairebé tot amb colors i connotacions fosques (“Dies de murs i cendra”; “tons crepusculars”; “còrvids”; “gralls negres”), que la seva interrogació poètica comenci tenyida per la desesperança i els mals presagis per l’avui i pel demà (“tants de trulls malfaents”, “tenc mals pressentements que em desafien”) que tot sembli estar destinat a l’abisme (“indefenses, desconsolades, les assutzenes ploren com si fossin infants desemparats”), a un final més o menys definitiu (“els imperatius bruns de la solpostada/ em van segant les músiques del cor”), poc a poc va orbint-se el cel; va esbarriant-se la boira i van apareixen tocs de claror.
Almenys, d’entreclaror. Així, al costat de la “ira de llangardaix” apareixen —més aviat, comença a veure— “també oasis, músiques, indrets paradisíacs”.
I tot gràcies a la il·luminació del (re)pensar poètic o artístic. A aquesta màgia, gairebé miraculosa, que permet convertir els dubtes o les preguntes en l’or de la seva pròpia resposta, en una nova resurrecció.
Així, a força de preguntar-se —“¿Com és que aquests galls canten/ si els meus ulls són dos eclipsis de sol?”; si “la mar s’entenebreix i sense treva/ cau un diluvi de neguits i d’algues”—, i de cercar refugi en el record, les (entre)clarors de les respostes comencen a sobreeixir: “Adesiara els records esdevenen/ pluges de roses, possibilitats,/ melodies, seda, cites d’amor,/ verds menta, vastituds, illots paradisíacs;/ adesiara esdevenen magnànims,/ un èxtasi de nèctars i jardins”.
Llenguatge
Per arribar a aquest punt, a aquest moment en que la desesperança esdevé esperança o, almenys, esperança de l’esperança, a banda de tenir el coratge de mirar-ho tot de cara, de no negar-se cap pregunta i, encara menys, cap resposta, el que li cal és tornar a una nova infància: la del llenguatge.
A un nou origen del llenguatge; a l’origen de l’origen del llenguatge.
Al més pur, net, clar i simple: al llenguatge de l‘infant que descobreix el llenguatge. I que descobreix, sobretot, que el llenguatge és, també, un mitjà de descobrir el món.
En el cas de Vidal Ferrando, de redescobrir-lo; de tornar a donar-li vida. De transformar-lo en eina creativa. Creativa no tan sols de l’art, de l’escriptura, sinó del món que mitjançant ell pot crear-se o recrear-se; de la paraula en el seu sentit o condició iniciàtica, genèsica.
En un principi, quan el desencant o el desori el dominen —més que dominar-lo, el neguitegen—, quan gairebé l’únic que pot albirar és “el camí orc de les acaballes”, tem no trobar la manera adient de poder convertir-ho en poesia: “no sé com ho he d’escriure”; “El desenllaç, mai no el sabré contar amb cap vocabulari”.
Fins que, tot d’una, sense saber perquè ni com, troba el camí: el dels “colors de l’autenticitat”.
O, més exactament, com acostuma a succeir en les obres d’art que mereixen ser qualificades com a tals, el camí el troba a ell.
Només ha de deixar-se anar, ha de deixar fluir el pensament, l’esperit, els ressons de “la condició humana”, deixar fluir la poesia, la vida reflectida en el mirall transparent de les paraules.
En definitiva, la vida de veritat dita amb paraules de veritat; amb el dir simple, net i clar, pur i net; amb l’aigua cristal·lina d’aquest dir que, precisament perquè sembla dir tan poc, diu tant; que, fent la impressió de no dir res —de no poder dir res— ho diu tot.
La vida escrita en (teòriques) minúscules per convertir-la —fer-la reviure— en majúscules.
divendres 3 i dissabte 4 d’octubre del mmxxv
© Xavier Serrahima 2025
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
