
Els ulls (II), Margarita Ballester
L’ànima (molt) ben soterrada
L’altre dia, en el meu primer apunt sobre Els ulls, de Margarita Ballester, publicat dins el recull Després de la pluja, Cafè Central / Eumo Editorial, 2018, —un poemari tan bell, tan profund, tan inexhaurible, que ofereix tantes lectures que m’ha estat (del tot) impossible dedicar-li tan sols una única anàlisi literària, com havia previst— assajava de comentar el seu poema inicial i d’indicar bona part del que m’havia desvetllat.
Assajava de compartir el que, sense dir-ho —que és com ho ha de fer la poesia (i l’art en general) que mereix ésser denominada com a tal: dir sense dir; dir molt amb ben poc; dir(-ho) tot amb un no-res— em va dir el poema que, amb tant de criteri, va decidir situar com a pòrtic del seu volum.
Un poema fantàstic que no només ens acull i dóna entrada al seu llibre sinó que, si som capaços d’aturar-nos en ell el temps que ens demana, si som capaços de fer-ne una lectura i un relectura (re-lectura, de fet) lenta i atenta, d’apropiar-nos-el i d’anostrar-nos-el , d’extreure’n tot el que n’hem d’extreure, ens posa en una òptima situació per endinsar-nos en el poemari. Per dir-ho en un joc de paraules, entenc que del tot adient, ens obre els ulls a la lectura d’Els ulls.
No pas, és clar —cal dir-ho?, si, suposo que, sí cal dir-ho: fa tant de temps que la poesia es llegeix com si per accedir-hi calgués alguna clau!…; i el que encara és pitjor, com si ens calgués algú que ens l’expliqués; com si l’única clau (en cursives, sempre metafòrica) possible no fos la que hem de trobar al nostre interior; com si la teòrica clau no fos, en realitat, un excipient o un incitador personal— pel que en deia jo, pel que m’havia desvetllat en mi, sinó pel que està destinat a desvetllar en tots i en cadascun dels que el llegim. Dels tots i cadascun dels que passem, amb la nostra manera particular i intransferible de caminar, per sota d’aquest llindar.
La meva idea, una vegada escrit l’apunt que em convidava —més en concret: que m’exigia; un cop llegit, no podia no escriure’l— a escriure aquest primer poema, era (assajar de) fer una anàlisi sencera del llibre que el poema encapçalava.
Una idea que vaig haver de deixar de banda en rellegir, per enèsima volta, el poema “Les ciutats”, pàgina 75, i començar a prendre notes. Primer, a la mateixa pàgina. Després, quan ja no em va quedar ni un sol mil·límetre en blanc, en un full. En un full que va acabar desembocant, com en el cas del primer poema, també necessariament, en aquest nou apunt.
Necessariament, perquè els quatre primers versos són —poden ésser, em sembla que són: en poesia (i en qualsevol art que pretengui ésser art) res no és, tot pot ésser, semblar (o, més exactament, ens pot semblar); un semblar, per descomptat, que pot canviar (més exactament: hauria de canviar, com canviem nosaltres) amb el pas dels anys, amb lectures fetes en moments o èpoques diverses de la nostra vida— una metàfora de la (seva) poesia: “He soterrat en algunes ciutats/ part de la vida per no deixar/ cap tram sense ànima;/ inútilment viatjo!”.
Si Ballester, a més d’en algunes ciutats, ha soterrat, sobretot, en alguns versos part —de fet bona part; la part que compta; la més determinant; la que l’ha configurada; la que l’ha fet com és; aquella que, si l’en privessin, deixaria d’ésser qui és; la que l’ha dut a escriure, a necessitar escriure— de la seva vida, és per no deixar cap tram —vivència o experiència (essencial)— sense ànima (o record). Com a lluita (necessària, imprescindible, ineludible, vital) contra l’oblit. Per restar.
I és —hi insisteixo: em sembla que és— per això que ens diu / escriu “inútilment viatjo”, perquè pot (perquè es proposa, perquè li cal) fer qualsevol cosa per combatre l’oblit, per preservar el record, per romandre. Perquè les seves petjades o empremtes vitals no siguin / no hagin estat petjades damunt l’arena que les onades del dia acabaran per esborraran.
Viatja —i, el que és més important, ens fa viatjar, ens convida a viatjar/ fer (el) viatge amb ella. A re-fer el (seu) viatge amb ella.
Un viatge —el de la vida i, per tant, el de la poesia— que tan sols es pot fer amb (els) dubtes. Que tan sols podem assajar de fixar — en la (mínima) mesura que això sigui humanament possible— amb l’art. Amb unes paraules / metàfores, que més que no pas resoldre (els) (nostres) dubtes, són, elles mateixes, dubtes —si més no, interrogacions. Són maneres d’intentar dir, d’intentar explicar, d’intentar entendre el (ben poc) que es pugui intentar entendre.
Les paraules com a exploració, com a eines d’interrogació, de fer arqueologia (sentimental, emotiva, existencial). Com una manera d’entendre i d’entendre’s. De fer prospecció (interior, íntima). De dur a terme una arqueologia vital, existencial.
I sobretot, de deixar —d’anar deixant: la seva poesia sempre és en moviment, en evolució constant, en permanent creixement; els seus versos dialoguen els uns amb els altres; i, en dialogar, s’il·luminen els uns ala altres; s’il·luminen, autoil·luminen i retroil·luminen; és una poesia que dansa (que fa dansar les paraules, les metàfores, els conceptes, les vivències) i ens fa dansar; que dansa per moure-ho tot, per canviar-ho tot (sense que deixi d’ésser el mateix)— pedres al (i pel) camí, com el Petit Polzet.
D’anar deixant fites al camí. Pedres que fan que cap camí no hagi estat inútil. Més exactament, que únicament ho siguin / ho puguin ésser, per a aquells que no saben què vol dir, realment, la inutilitat. Que evitin en la (ínfima) manera que això sigui (humanament) possible, la més essencial, radical, inutilitat: passar (per la vida) sense deixar (el teu) rastre, sense deixar cap rastre.
Les seves paraules —la seva poesia, que són paraules esculpides en pedra; que són pedres que esculpeixen paraules— són el seu deix, la seva herència. El monument —discret, gens vistós: “No recordo els monuments/ que proclamen les passes de la glòria/ tan sols…/ el calçat miserable de peus tristos.”, diuen els quatre versos següents, que conclouen el poema— que va deixant al seu darrere.
Un deix que li permet —per dir-ho més precisament, que li pot, potser, permetre— refer el seu camí (vital). O, almenys, mirar enrere i veure per on ha anat passant. Quines són les petges que han anat deixant els seus “peus tristos”.
Aquests peus que s’enfonsen, o —més exactament— arrelen, en la terra per deixar(-hi) una empremta més forta, més fonda, més indeleble. Per marcar fites. Per fer-les esdevenir indelebles.
Fites que l’interpel·lin, si mai, si cap dia vol girar la vista enrere. I, sobretot, que ens interpel·lin a tots. Que, en re-veure-la, en re-visitar-la, en llegir-la, ens facin reviure —i, per tant, re-veure— el passat. I, tot fent-ho, ens facin preguntar-nos —i re-preguntar-nos— què és la vida. Quin és —quin ha estat—, en particular, el nostre viatge. I quin és, en general, el viatge del viure —inútil o no.
Tan inútil —inútil, per descomptat, en aquest món nostre individualitzat i individualitzant, pragmàtic i pragmatitzat, on el valor màxim és el de la utilitat pràctica, el profit immediat, econòmic (o sigui, vulgar), que, de fet, és el veritablement inútil— com la poesia mateixa, com l’art: inútil i, per tant, imprescindible, immarcescible. Inútil d’aquella inutilitat que, en realitat, dóna sentit, raó (i força) a la (benaurada, crucial, altíssima) inutilitat de la vida.
dissabte, 26 de juny i dijous 1 de juliol del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Una vegada mes agraïda per la teva atenció i lectura delspoemes que configuren“els ulls”.
No se que dir- te amic i lector Sarrahima. Estic realment corpresa per les teves paraules, paraules que estan en tu però que jo no mereixo.
Gràcies amic. Una abraçada forta.
margarita.