Avesats com estem a l’humor de baix to, superficial, fet al broc gros, bufonesc, tan bast i poc esmolat com el que ofereix la petita pantalla —en això, ministro Wert, us heu sortit amb la vostra, als alumnes catalans encara no, però als espectadors catalans ja ens heu espanyolitzat i, el que és més greu, banalitzat televisivament—, és tan probable com lamentablement previsible que Els lleopards de Kafka, del malauradament desconegut al nostre país Moacyr Scliar (Raig verd editorial, Barcelona, 2012, traducció de Pere Comellas), un llibre tan pregon com extraordinàriament divertit, pugui passar desapercebut.
Amb major raó si considerem que no només navega contra corrent, atès que pertany a un gènere tan complicat com poc definit —el de la novel·la breu—, sinó que el publica una editorial novella i petita que no compta amb cap poderosa campanya de màrqueting al darrere, i que aposta de manera decidida per l’exigència, la qualitat i el respecte: envers el lector o lectora, però, per damunt de tot, envers un mateix.
Un coratge arriscat —suïcida, dirien alguns colossos editorials— que per fortuna, cal remarcar-ho, ha estat tan merescudament com insospitada recompensat: les seves dues primeres obres, A dalt tot està tranquil i M’agradaria, han obtingut sengles valuosos guardons, el Premi Llibreter i el LiberisLiber (ex-equo amb Saviesa grega arcaica, d’adesiara editorial), respectivament.
Amb una molt agraïda subtilesa, amb una sobrietat i una seriositat d’aire burocràtic —la nouvelle arrenca amb un “Informe confidencial 125/65” redactat per la policia de la dictadura brasilera— Scliar ens pren pel clatell i ens immergeix en un permanent joc de confusions que descol·locaran el protagonista però també els desprevinguts lectors i lectores, que faran bé de malfiar-se d’aquest escriptor que mestreja l’art de les aparences: seriós quan sembla fer broma, irònic quan fa la impressió de mostrar-se seriós.
La seva és una tragicomèdia càustica i demolidora, que té com a eix central un heroi antiheroic, un risible i ensems entranyable ingenu al que “li deien Ratolí” (pàg. 11) —sens dubte emparentat, en la seva insignificança, tant amb el Gregor Samsa kafkià com amb els sempre superats, incòmodes i acomplexats humiliats i ofesos de les exquisides narracions d’un dels seus il·lustres predecessors, Txèkhov—, dotat d’una perspicàcia més que dubtosa —“un petit jueu beneit arribat de l’Europa oriental, un petit jueu que feia una bestiesa darrera l’altra. Idiota, remugava fluixet, només sóc un pobre idiota” (pàg. 63)— incapaç d’analitzar correctament res del que li succeeix i, encara menys, d’afrontar-s’hi: “Quin desastre que estava fet, quin desastre, no havia ni començat la missió i ja havia fet una bestiesa monumental.” (pàg. 34); “Ah, si pogués confeccionar la pròpia vida com confeccionava una armilla”, (pàg. 94).
L’atzar —o, qui ho sap?, potser el destí— determina que aquesta noble ànima càndida i quixotesca —que diàfanament comparteix filiació genètica, entre d’altres, amb alguns preclars avantpassats seus: Simplicissimus, Samuel Pickwick, Ignatius J. Reilly, l’innominat protagonista d’El misterio de la cripta embrujada— hagi d’assumir l’altíssima, ineludible i indelegable responsabilitat de dur a terme una “autèntica feina revolucionària” que “sens dubte implicaria riscos extraordinaris” (pàg. 23). Llavors, armat únicament de la seva indesmaiable bona fe i un breu aforisme en alemany de Franz Kafka, com un pobre nàufrag perdut al bell mig d’un oceà d’incomprensió, es veurà irresistiblement i inesperada arrossegat en una incontrolable i indeturable espiral d’esdeveniments que convertiran la seva grisa i monòtona vida en una tan hilarant com il·lustradora aventura.
Els lleopards de Kafka suposa un contundent cop de puny damunt la taula —que, de rebot, també impacta i sacseja l’estomac del lector—, un devastador míssil terra-aire humorístic dirigit contra l’absurda comoditat dels tòpics i la injustícia de les generalitzacions (“Els homes d’esquerres, que jo sàpiga, no tenen res a veure amb esglésies i temples”, pàg. 62), contra la manipulació, les veritats, les consignes viscerals (“no n’hi ha prou amb parlar, camarada, cal actuar”, pàg. 17) i el miop maniqueisme de manual imperant.
Un maniqueisme anihilador i vergonyant que no coneix fronteres ni entén de distincions entre credos polítics o concepcions existencials, que agermana països, ètnies, creences i ideologies en un pou —o, més exactament, en un fangar— d’estultícia sense fons, que ensorra la humanitat en un apegalós llot d’hipocresia, misèria i immundícia, que converteix la mediocritat i la resignació en el més preuat dels valors.
Constitueix una fantàstica, imaginativa i intel·ligentíssima diatriba, en primer lloc contra la barbàrie de la dreta més ultraconservadora i totalitària, contra la seva incultura congènita i abissal —“Necessito una informació […] literària. Contesta’m una pregunta: has sentit parlar mai d’un tal Franz Kafka? Sí? De veritat que és un escriptor?”, (pàg. 112), demana un membre de la repressora policia de la dictadura brasilera del 1964—, però també contra la progressia de fireta filla del 68 francès. No és pas per casualitat que el Ratolí dugui sempre amb ell el Manifest Comunista, tot i que no sigui capaç d’entendre-hi res —“llegia molt, i llegia qualsevol cosa, des de ficció fins a filosofia”, (pàg. 12)—, que jutgi el món exclusivament des del seu prisma primari —“un revolucionari, pensava, pot fer literatura i fins i tot ha de fer literatura, però literatura compromesa”, (pàg. 44)— i que se senti del tot desesperat quan el perd, (pàg. 33).
Així, en segon lloc, i amb una no pas menor causticitat, la prosa de l’escriptor de Porto Alegre es mostra igualment implacable contra el fal·laç reduccionisme (presumptament) revolucionari, contra aquell pensament escarransit que li concedeix acríticament a l’esquerra una superioritat per se —gairebé en podríem dir ontològica— sobre la dreta. Contra aquella intelitgentzia hereva directa de l’estalinisme que s’entesta en separar la humanitat entre els bons i els dolents, que no distingeix ni vol distingir matisos; que és més capaç de veure la palla en l’ull aliè, per més microscòpica que sigui, que no pas la biga en el propi.
Contra l’immobilisme anacrònic que no entén ni vol entendre, que no sap ni vol saber —o, potser, que no vol saber perquè sap massa bé; que sap que és millor que els altres no sàpiguen…— i alhora contra l’intel·lectualisme (o pseudo-intel·lectualisme) populista de butxaca —de vol gallinaci, per expressar-ho en termes planians— panxacontent, de diumenge per la tarda (amb piset a Pedralbes, esquí a la Cerdanya, apartament a la Costa Brava i etern seient al Parlament), disfressat de cosmopolita però amb àvid esperit de colonitzador.
No és tampoc casualitat que el desnortat protagonista no tan sols no sigui capaç de comprendre allò què li passa —“havia de continuar vagant, per empaitar no sabia ben bé què”, (pàg. 68)— sinó que, quan aquest home “Incapaç de fer un judici”, (pàg. 101), accedeix a fer el per a ell gens habitual esforç de reflexionar, de les seves anàlisis superficials n’extreu unes conclusions que no poden ésser més forassenyades.
O, per dir-ho amb major precisió, forassenyadament hilarants. Perquè, convé remarcar-ho una i altra vegada, i ben alt i clar, el present llibre és una de les més enginyoses i sardòniques creacions artístiques que hem tingut el goig de llegir en molt de temps. Tant és així que, pel que a component humorístic es refereix —si, com ens sembla que ha d’ésser, ens circumscrivim a obres literàries de qualitat—, entre els publicats enguany, a “aquesta història teva […] molt divertida”, (pàg. 98), sols la supera la pràcticament inigualable Els papers pòstums del Club Pickwick. (I té una mena de germà bessó en Bressol de gat, de Kurt Vonnegut, recentment publicat per Males Herbes).
Entre d’altres múltiples mèrits —verbigràcia, el de reivindicar una lectura en clau irònica de l’obra kafkiana: no seria possible, per exemple, llegir El procés en clau de sàtira, més que no pas en clau existencial?— aquesta obra té el de recordar-nos que l’humor, si no vol conformar-se amb la insatisfacció de no superar el nivell de la simple i inefectiva paròdia, en síntesi, si no vol diluir-se en la insostenible lleugeresa de l’ésser, sempre ha d’ésser intel·ligent; que l’humor es malaguanyat quan es limita a desvetllar una rialla automàtica, quan no va més enllà, quan no mena a la reflexió. Que l’humor, com bé asseverava Nietzsche —“homes superiors apreneu-me a riure” (Així parlà Zaratustra, De l’home superior, 20)— és l’arma de destrucció massiva més eficaç que mai no hagi inventat l’espècie humana.
Si, al damunt, la reflexió, al costat d’una intensíssima càrrega de profunditat ideològica i vivencial, que no tan sols ens incita a pensar sinó que quasi ens hi obliga, l’autor s’interroga (i ens interroga) sobre les tan infuses com indestriables relacions entre vida i literatura, entre existència i creació literària —“No hem de crear res que no puguem controlar. I la ficció és això, una cosa sense control. Comences a escriure, a inventar, i qui sap on vas a parar”, (pàg. 41)— implicant-s’hi tan íntimament i inextricable com això sigui possible (“perquè una part de la vida —potser fins i tot tota, gosaríem aventurar nosaltres— és en aquest paper”, pàg. 106) poc més li podríem demanar.
En definitiva, Moacyr Scliar ens brinda un demolidor, escaient, benvingut i molt recomanable antídot no únicament contra l’adotzenament i la futilitat —que amenaça amb engolir-ho tot, en rebaixar el nivell gairebé fins el llindar de la inanitat— sinó també contra la comoditat del pensament únic, de la ceguera de la filiació política —que també podríem definir com a futbolització de la política: els militants dels partits esdevenen cada dia més fanàtics hooligans, acrítics i furibunds.
En un país on la cultura no fos un simple i orfe aparador de fira —o, el que és pitjor, una presa fàcil i indefensa per a la insadollable voracitat recaptatòria d’una Hisenda Pública injusta i malbaratadora—, ans una inversió segura destinada a garantir un infal·lible i progressiu millorament qualitatiu de les futures generacions, l’èxit de llibres com aquest foren tan immediats com permanents. Serien constantment llegits i assaborits amb delectació; amb aquella deliciosa delectació que (et) fa recobrar el plaer per —allò que hauria d’ésser i no acostuma a ésser— la literatura. Qui tingui orelles, que escolti.
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 16 de novembre del mmxii
© Xavier Serrahima 2012
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
