Ressuscitar els records del temps
És ben cert —potser no ho podia ésser més— que les campanyes de publicitat que acompanyen un llibre acostumen a ésser un xic exagerades, fins a tal punt que, si ens les haguéssim de creure totes a ulls clucs, cada nova obra que arriba al mercat seria imprescindible i estaria destinada a esdevenir un clàssic. Raó per la qual, en general, farem bé si no confiem gaire en el les frases que presideixen les faixes dels llibre.
Ara bé, en ocasions, sobretot quan són moderades, s’ajusten prou a la realitat. Entenc que la frase que s’ha escollit per la faixa d’Els homes de la terra i el mar (Los hombres de la tierra y el mar), de Sebastià Juan Arbó, Proa Edicions, maig del 2015, traduïda exquisidament per Joan Todó és ben escaient: per bé que no sigui una obra rodona del tot, principalment pel desequilibri entre la primera i la seva segona part, és, sens dubte, “Una descoberta inesperada” molt benvinguda.
Ho és perquè aquests records familiars i literaris que veieren la llum en castellà —“Havia escrit les memòries en català abans de publicar-les en català?”, es demana la “Nota de l’editor” que obre el volum; per aventurar: “No fóra estrany” (pàg. 7)— quan l’autor ja tenia gairebé seixanta anys han restat pràcticament desconegudes.
Però ho és, per damunt de tot, perquè no tan sols posen en evidència la intensitat i la força de la seva prosa —“El so dels caragols […] semblava que em submergís en un món de misteri i de poesia” (pàg. 70); “la pluja es vessava sobre els camps amb una remor vasta, i ressonava amb força a les fulles de l’arbre, i el camp davant nostre s’anava esborrant entre la broma, dins la qual es veien tan sols, com si suressin, les siluetes dels xops” (pàg. 318)— sinó que ens forneixen un molt fidel retrat de les Terres de l’Ebre al llarg dels anys de la infantesa de l’autor i, el que encara és més rellevant, de la seva primera forja com a home i com a escriptor.
Llegint-la, descobrirem els seus primers contactes amb la literatura —“Vaig veure, a la seva biblioteca d’Amposta, Molière, Racine i Cornielle, Voltaire, Bousset” (pàg. 77)—, les obres que més petja li van deixar —“La meva [filosofia] l’he begut dels grecs, en els antics llibres d’Orient i en la Bíblia […]; en Sèneca, en Epictet” (pàg. 217)— i l’aprenentatge o “lliçó”, no únicament literal o cultural —“Crec fermament que aquella atmosfera tèrbola i de tragèdia que forma el rerefons d’alguns dels meus llibres té en molta mesura l’origen en les històries de l’anciana, en els crims relatats a les nits de vent o de tempesta, quan jo me l’escoltava contenint l’alè” (pàg. 255)— sinó, encara més acusat, existencial, que extragué “dels seus llibres i en l’exemple de les seves vides” (Íd.).
Una lliçó de vida o aprenentatge —“sembrat d’espines, ple de decepcions” (pàg. 214)— que, en fos o no conscient, és el que procurava ell mateix transmetre amb aquest llibre on “ressuscitava records del temps passat” (pàg. 424), del paradís perdut de la seva infància: “Les hores de la Casa Blanca [són] les més belles de la meva vida; […] [hi] vivia com dintre d’un somni, com en una regió d’encís” (pàg. 141).
Lliçó que —en debades: les experiències dels altres de ben poc serveixen als joves— potser pretenia estalviar als que el llegissin els patiments que acabarien fent-lo desembocar en “la presó de la meva adolescència” (pàg. 338), evitar que sentissin, com li va succeir a ell, que no havien sabut reaccionar quan calia.
Una sensació, reiterada manta vegades al llarg del relat —“ja era tard” (pàg. 213); “Ho vaig haver de reconèixer quan ja era massa tard” (pàg. 403); “Quan ens adonem ja és massa tard” (pàg. 415)—, que fa pensar que fou una de les raons motrius d’aquest llibre tan autèntic i tan sincer; d’aquestes memòries on l’autor de Tino Costa es mostra tan espiritualment despullat, tant ell mateix, sense ocultar res —“de bon principi m’he proposat, per sobre de tot, de dir la veritat” (pàg. 377)—, tant necessitat d’una catarsi alliberadora, que bé les podríem considerar el seu testament literari i vital.
divendres, 8 de maig del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
