Una de les raons per les quals els catalans i catalanes podem sentir-nos més o menys orgullosos que un club de futbol, el Barça, hagi esdevingut —forçosament i mancats d’estat com estem— en l’ambaixador oficiós del nostre país a l’estranger és el fet de poder-lo considerar més que un club. Si Catalunya és coneguda fora de les nostres fronteres no és pas mercès a l’exquisida feina feta pel germà llest de Carod Rovira, sinó per l’exemple que projecta el FC Barcelona. Amb major raó des que la junta de Joan Laporta decidí que l’equip de futbol es convertiria també en ambaixador d’UNICEF.
A banda de motius identitaris obvis —mentre ens entestem en seguir dins d’estat espanyol la nostra representativitat internacional serà nul·la— el Barça era més que un club pel fet de provar de separar-se de la vulgarització de l’esport, de la voluntat hipnotitzadora i cloroformitzadora que pretén convertir el futbol en el nou panem et circenses modern. Per aquest component ètic, moral i pedagògic que transmetia per la seva manera d’entendre el joc del futbol com un espai de convivència i d’aprenentatge, enlloc d’un camp de batalla on l’únic que compta és la victòria, on l’oponent no és ja el rival, sinó l’enemic.
El logotip d’UNICEF exemplificava com cap altre aquests valors de solidaritat, d’entesa i de respecte dels quals el Barça se n’havia convertit en portaestendard: difícilment es podria pensar en recolzar —i més econòmicament: recordem que el Barcelona pagava per dur el seu emblema— una entitat més adient. Una entitat que es defineix com: “la força motriu que ajuda a construir un món on els drets de tots els nens es facin realitat”. Que creu que “la criança i cura dels nens són les pedres angulars del progrés humà. UNICEF fou creada amb el propòsit de treballar amb altres per superar els obstacles que la pobresa, la violència, la malaltia i la discriminació situen en el camí d’un nen. Creiem que podem, junts, avançar en la causa de la humanitat”.
La nova directiva del Barça ha considerat —sense necessitat de plantejar-ho específicament en assemblea— que el foment de les idees i principis d’UNICEF es poden substituir sense problemes pels de la Qatar Foundation que es proposa “donar suport als centres d’excel·lència que desenvolupen habilitats de les persones a través d’inversions en capital humà, innovació tecnològica, en associació amb organitzacions d’elit.” Amb la missió de “fer de Qatar un líder en la innovació docent i de recerca”, convertint la Ciutat de l’Educació, el seu projecte insígnia, en “un centre d’excel·lència en educació i investigació”.
La suposada i forçada equiparació encara ho és més si prenem en consideració el fet que una de les bases d’UNICEF és promoure “l’educació de les nenes perquè beneficia a totes les criatures, tant als nens com a les nenes. Les nenes que s’eduquen creixen per esdevenir millors pensadores, millors ciutadanes, i millors mares per als seus fills”, mentre a Qatar la situació de la dona si no és de submissió, almenys és de clara discriminació, de dependència dels seus pares i marits. Això, és clar, sense entrar en el seu més que discutible reconeixement dels drets humans, democràtics i laborals dels seus ciutadans…
El problema no és tant si, com afirma amb raó la directiva de Sandro Rossell, la Qatar Foundation és una associació “sense ànim de lucre” —disposada a destinar, això sí, una ajuda benèfica de 30 milions d’euros anuals a un club de futbol…—, sinó si el FC Barcelona es pot permetre imitar Faust i vendre la seva ànima al major (que no millor) postor!
Quin serà, d’ara en endavant, el crit de celebració de les victòries: “Visca el Barça i visca Qatar”? O, potser, “Visca el barça i visca… la pela”?
diumenge, 19 de desembre del mmx
© Xavier Serrahima 2o1o