David Copperfield, Charles Dickens
La vida truca a la porta
En aquest món i aquest temps nostre líquid que descriu amb tant d’encert Bauman, on les presses manen, on ens agrada que ens ho donin tot fet, on sembla que no tinguem temps per a res però el tenim per perdre miserablement en les xarxes informàtiques, és més que malauradament probable que una novel·la de quasi mil pàgines damunt la taula de novetats d’una llibreria es converteixi en un element dissuasiu, en un senyal que el deixem de costat. Potser fins i tot gosarem de titllar d’insensat qui hagi tingut l’atreviment o la temeritat de publicar-la.
Això ens pots passar encara més amb David Copperfield, de Charles Dickens, ja que a la majoria ens fa la impressió que ja l’hem llegit, que ja l’hem llegit de veritat, quan el més normal és que la memòria o els subconscient ens traeixin, que el que féssim, de petits fos limitar-nos a endinsar-nos en alguna lectura infantil abreujada. Lectura abreujada que si bé pot ésser aconsellable com a incitació o convit a la lectura, quan som adults, esdevé un dels majors atemptats que es pot dur a terme contra qualsevol obra literària —literària o artística, ens imaginem anant al nostre Museu Nacional d’Art i que tant sols ens mostressin la mà i el rostre del Pantocràtor de Sant Climent de Taüll?
Si això és —o hauria d’ésser— prou obvi en general, en el cas de les obres de l’autor anglès l’atemptat és doblement greu, greu i irremissible, atès que els seus llibres són com oceans, no ens expliquen una vida o una història, sinó tota una vida, tota una història, per la qual cosa no tan sols són imprescindibles (i, per tant, ineludibles o ineliminables) totes i cadascuna de les ones d’aquest oceà seu, sinó que són, també, i en la mateixa mesura, totes i cadascuna de les gotes d’aigua que la composen, escrivia molt però no escrivia (gairebé) res que no calgués escriure: en (gairebé) cada línia del immortal creador d’Oliver Twist hi respira la vida, amb un batec intens, sanguini, indeturable.
Entenc que cal, doncs, agrair —i, per què no?, aplaudir, aplaudir amb fervor encès, que no ho fem, dempeus, quan una obra de teatre o una òpera ens ha captivat fins a fer-nos perdre l’alè?— amb entusiasme a Navona Editorial que hagi posat al nostre abast una nova traducció, actualitzada, d’aquest monumental clàssic. D’aquest llibre que, com el mateix autor ens adverteix en el segon prefaci, de 1869, considerava el seu preferit d’entre tots els seus llibres. I això, si tenim en compte les magnífiques obres que ens va llegar, no és dir molt, és dir moltíssim; és, sens dubte, la millor i més escaient recomanació possible.
No crec que calgués estendre’m gaire sobre la necessitat d’una nova traducció —prou sabut és que mentre els clàssics no envelleixen (gairebé) mai, les traduccions, filles del seu temps, ho fan al mateix ritme que evoluciona la llengua— si no fos perquè l’anterior, que data de l’any 1964, era producte de Josep Carner, de qui s’arribà a afirmar que Dickens traduït per ell era dues vegades Dickens. Potser, i només potser, això era així en el seu temps, ara mateix, m’atreviria a dir que és més aviat al contrari que Dickens, traduït per Carner és… dues vegades Carner, que és més carnerià que no pas dickensià.
Si, al damunt, l’escollit és Joan Sellent Arús, que duu una bona pila d’anys evidenciant la seva traça i el seu encert com a traductor, què més podríem demanar? N’hi ha prou, em sembla, amb comparar la primera frase del llibre en les dues versions —“Si reïxo a ésser l’heroi de la meva pròpia vida, o bé si aquesta posició escau a algú altre, a aquestes pàgines pertocarà de mostrar-ho” (Carner); “Si seré l’heroi de la meva pròpia vida o bé si aquest títol recaurà en algú altre, aquestes pàgines ho diran” (Sellent)— per prendre consciència de fins a quin punt era oportuna una nova traducció, que no se’ns fes estranya. Sobretot si tenim en compte que el llenguatge de l’autor anglès no ho era gens, d’estrany, sinó molt natural i fluït: “Whether I shall turn out to be the hero of my own life, or whether that station will be held by anybody else, these pages must show.”
Podria, per descomptat, incidir en el fet que es tracta d’una més o menys dissimulada autobiografia seva, que Copperfild és Dickens i que Dickns és Copperfield, i dedicar-me a resseguir, pam a pam, les equivalències biogràfiques i les literàries, com aquell que duu a terme una pràctica arqueològica, però entenc que això no tan sols no aportarà gaire sinó que podria ésser fins i tot contraproduent. Com succeeix amb els grans, grans, grans clàssics —cal recordar que els clàssics són els eterns contemporanis?— res pot ésser més adient a la pràctica arqueològica que les obres dickensianes.
L’arqueologia no tan sols estudia el que és antic, sinó el que no té ni ha tingut mai vida, i les novel·les de Dickens (com les de Balzac, Dostoievski i Pérez Galdós) no només no són —no ens semblen, no ens poden semblar: com en el cas de Shakespeare, per més que ens seus personatges vagin a cavall, no surtin mai al carrer sense barret o vesteixin levita, no ens enganyen: són els nostres contemporanis (disfressats d’època)— antigues, no tan sols van tenir vida —qui va ésser més llegit i rellegit que ell, en el seu temps?—, sinó que no poden ésser ni més modernes ni estar més plenes de vida.
Per damunt de tot, llegir David Copperfield, com la immensa majoria de les obres del seu autor, suposa entrar en contacte directe, immediat —fins i tot diria, epidèrmic: no els podem sentir més propers, més acostats; com no podem compartir (i com-patir) més a flor de pell les seves històries— amb uns personatges que són molt més que personatges, que són persones.
Persones de carn i ossos, vives , no ja plenes de vida, sinó desbordants de vida; tan autènticament i desmesuradament vives que no tan sols ens segueixen acompanyant un cop hem tancat el llibre, sinó que ens semblem molt i molt més reals, molt més palpables, molt més recognoscibles, físicament i espiritual, que la majoria de la gent que coneixem; tant que, en sortir al carrer, esperem que siguin elles les primeres que ens trobem, les primeres que se’ns adrecin per demanar-nos: «Bon dia, ha dormit bé, el Senyor?».
dimarts, 15 de gener del mmxviii
Publicat a La Llança, el 16 de gener del 2019
© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Altres anàlisis literàries
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| La por a la literatura Ana Blandiana |
El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando |
Certesa de la llum, Laia Llobera |
Aquesta anàlisi literària de “El futur. Poesia de la inexperiència”, de Jaume Munar” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons
