Si en algun punt hi ha un acord unànime en el paradoxalment autoanomenat Govern d’Entesa és, sens dubte, en atribuir totes les culpes a la dreta. A la dreta com a concepte genèric, indeterminat i innominat. Com si de nens petits es tractés, quan el Molt Honorable Govern Tripartit té algun problema i no sap com sortir-se’n, quan els enxampen amb les mans enganxifoses al damunt de la gerra de la melmelada – la pantalla de televisió al cotxe d’en Benach, les càrregues modèliques dels Mossos d’en Saura, l’esvoranc del Carmel, els germans d’alguns Consellers, l’apagada elèctrica de la subestació de Maragall, la miraculosa multiplicació dels assessors… – la solució és donar la culpa automàticament a la dreta…
Ben segur que algun malpensat argüirà que es tracta d’una mostra d’immaduresa i d’incapacitat, pròpia de la rabieta d’una criatura aviciada i malcriada. Amb tot, cal ésser respectuós i rememorar la seva gènesi: la cèlebre campanya del PSOE del dòberman, ideada per algun publicista genial en aquella darrera i poc engrescadora contesa de l’agònic Felipe González, l’any 1996. Els hereus de Maquiavel van aprendre que, si hom ha perdut el nord i el programa, res millor que atiar la por a l’oponent i confiar en la desmemòria dels electors…
Com a bons deixebles, sembla que els socialistes catalans no tan sols han fet seva aquesta divisa – només cal acudir a les hemeroteques i consultar qualsevol declaració de l’eminent Joan Ferran per a constatar-ho – sinó que han aconseguit encomanar el virus d’atacar els altres per a defensar-se als seus cada dia més abduïts teòrics socis de govern. Aquests socis de govern, ERC i ICV, que com més temps passa més fa la impressió de tenir dret a paraula en les reunions de l’executiu però no pas de vot – i, encara menys, de veto.
Afectats pels innegables efectes de la síndrome d’Estocolm, han assimilat generosament les idees i maneres de fer del PSC, clonant les seves reaccions i els seus discursos. Cansats de que se’ls acusi, injustament, d’ésser les marques blanques del socialistes, s’han emmotllat camaleònicament a l’estil dels seus socis de govern i han acabat esdevenint més papistes que el propi papa.
Fins a tal punt que – com bé ho demostra l’espai creixent, entrevistes amanyagadores de dues pàgines incloses, que els cedeix el diari que tant de temps els havia anatemitzat – d’un temps ençà, Puigcercós, Carod i Saura s’han convertit, oficiosament, en els líders i les referències cabdals del PSC… Fidels a les consignes i interessos dels socialistes i conscients de que s’hi juguen les garrofes – i els seus cotxes i despatxos oficials – han seguit el seu exemple. Així, l’eximi i infal·lible Conseller d’Interior, en els moments en que la seva esplèndida gestió dels cossos de seguretat del país el posaven a la corda fluixa, va recórrer al comodí de donar la culpa a la dreta per tal de justificar l’incomprensible esvalot que la justa i proporcionada càrrega policial havia provocat.
No és gens d’estranyar, doncs, que quan Joan Carretero publica a l’Avui l’article Patriotisme i dignitat, en el qual defensa sense ambigüitat que el seu partit faci un tomb i aposti de manera definitiva per la independència que en teoria defensa, els dirigents d’ERC s’encomanin dels tics del seu partit amic i reaccionin amb la mateixa elegància i perspicàcia. Mancat d’altres arguments i davant la creixent puixança del líder de Reagrupament.cat, és natural que Puigcercós l’acusi sibil·linament de voler omplir “l’espai de centre dreta independentista”.
Com ho és que Josep Lluís Carod assumeixi la seva funció subordinada dins del partit i repeteixi submisament la mateixa idea, aprofitant les ara acollidores pàgines d’El Periòdico per a afirmar que li sembla “molt respectable que l’independentisme de dretes vulgui tenir el seu referent polític”. Assegurant també – en una declaració que sembla anar dirigida més a convèncer-se a ell mateix que no pas els seus electors… – que la marxa de Carretero no perjudicarà ERC “en res: només ens reportarà beneficis. Després de la marxa de Colom, Esquerra va obtenir els millors resultats de la seva història. Ara tornarà a passar el mateix.”
Malgrat que la característica més acusada del actuals dirigents republicans no sigui la seva coherència política i ideològica, no se’ls hi pot negar la raó: mentre Carretero era al Govern va propiciar una inequívoca política, ja no de centredreta sinó, com molt bé descriu el Vicepresident del Govern, de dretes. En canvi, dins del nou Tripartit, ERC ha imposat amb fermesa la seva cèlebre clau del govern per a decantar-lo cap a actes i decisions inqüestionablement progressistes i d’esquerra: manteniment i ampliació del concert a les escoles privades, túnel de Bracons, la MAT, el Quart Cinturó, desdoblament de l’Eix transversal…
dimecres, 22 d’abril del 2009
© Cesc Serrahima 2009