Si no cregués que aquest llibre, poc conegut per la majoria dels lectors, es recomana tot sol, transcriuria les elogioses paraules que li dedicà Artur Bladé i Desumvila a Viure a Tarragona. Fulls d’un dietari 1966-1969: “l’autor de Candide no perd mai actualitat i […] caldria llegir-lo —o rellegir-lo— més sovint, baldament només sigui per l’estil, més «modern» que el de molts escriptors joves d’ara. Es l’estil en què poà Stendhal. I no cal dir res més.”
Sens dubte Càndid, (Candide ou l’Optimisme), de Voltaire, Blackie Books, maig del 2014, amb traducció de Jordi Llovet i il·lustrat magníficament per Quentin Blake, no tan sols és un llibre divertidíssim, sinó un d’aquells que ens deixen empremta, que ens menen a reflexionar, a veure amb uns altres ulls —més oberts, més nets, més crítics i per tant, més reals— la nostra societat.
Una obra esplèndida, inoblidable, que deixa en evidència la major part de l’actual literatura humorística, que té la pretensió de fer-nos riure amb una infructuosa i menyspreable mixtura de banalitat i simplicitat.
Com ho havia fet a Anglaterra Jonathan Swift trenta anys abans amb Els viatges de Gulliver, el filòsof francès posa en qüestió tot el que l’envolta, ho capgira i ho dinamita tot, sense cap mena de compassió ni limitació i ho fa servint-se de l’arma més demolidora i efectiva que ha creat el gènere humà: la sàtira més descarnada. Una sàtira amarada de cinisme que ho ataca tot, però encara amb major virulència les institucions, els dogmes i els principis eterns i inqüestionables.
Així es mostra especialment implacable amb conceptes com ara el patriotisme o el nacionalisme, amb les guerres, que justifiquen les més atroces de les carnisseries (“la mosqueteria va endur-se del millor dels mons cosa de nou o deu mil galifardeus que n’infectaven la superfície”, pàg. 15), el poder religiós (“Els Padres tenen de tot; els pobles, de res. És una obra mestra de la raó i la justícia”, pàg. 70), el racisme (“Quan treballem a les sucreres i la mola ens atrapa un dit, ens tallen la mà; si volem escapar-nos, ens tallen una cama”, pàg. 104), els metges (“A còpia de medicines, Càndid es va posar malalt de debò”, pàg. 124), dels crítics (“És un d’aquells escurçons de la literatura que s’alimenten de fang i de verí”, pàg. 128),…
Perquè, per damunt de tot, Voltaire es mostra com un magistral conreador de la ironia més fina i enginyosa, però alhora, més sorneguera i bel·ligerant, que, sense fer-ho directament, li permet dir, amb una causticitat deletèria allò que d’altra manera hauria de callar.
Motiu pel qual convé estar d’allò més atent, a fi de no perdre’s algunes de les seves més subtils —i malpensades— al·lusions; amb major raó quan oculten una més o menys velada referència sexual: “Un dia Cunegunda […] va veure entre un matolls el doctor Pangloss, que donava una lliçó de física experimental a la cambrera de la seva mare, una noieta morena molt bonica i molt obedient”, (pàg. 7); “jo era un noi que feia goig […]; així va ésser com el reverend pare Croust em va agafar un afecte d’allò més tendre”, pàg. 75)
En aquest sentit, no hi ha res més perillós ni destructiu, més trencador, més revolucionari i iconoclasta que les seves lloances, convertides, pàgina rere pàgina, en les més infal·libles i indeturables armes de destrucció massiva d’un món desigual i injust fonamentat en el més absurd dels optimismes. Una frase del seu protagonista ho expressa amb una precisió paradigmàtica: “«Si aquest és el millor dels mons possibles, com deuen ésser els altres?»”, (pàg. 128).
No és gens estrany, doncs, que un geni tan poc amic del ditirambe com Flaubert comentés en una carta a Louis de Cormentin el 7 de juny de 1844: “Reconec que adoro la prosa de Voltaire i que els seus contes són per a mi un guisat exquisit. He llegit Candide vint vegades, l’he traduït a l’anglès i l’he rellegit de tant en tant”.
No us ho penseu dues vegades, doncs: cuiteu vers la llibreria més propera a casa vostra i feu-vos amb un exemplar d’aquesta obra memorable, no fos cas que us en quedeu sense.
dimecres, 30 d’abril del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
