Malgrat que la tradicional —i gairebé congènita— tendència de Convergència i Unió a la temprança política, al malaurat i infructuós hàbit de nedar i guardar la roba (per no dir-ho amb l’expressió preferida de Jordi Pujol que esmenta la Ramoneta…), alguns havíem confiat que l’aposta del seu líder per a l’establiment d’un estat propi per a Catalunya era ferma i seriosa. Que era, de veritat, també el seu projecte.
Fins i tot, ens vam voler creure que la seva fèrria negativa a parlar d’independència no era un símptoma preocupant —de caire psicoanalític— sinó una estratègia vàlida per assolir els objectius desitjats, atès que “en una Europa com l’actual el terme independència no té el sentit que podria tenir mig segle enrere”. Crèduls com som —a la força obliguen—, ens volíem imaginar que per fi havíem trobat el convergent que ens duria a la terra promesa. Aquell que, resistint a tota mena de pressions, decidia participar en la manifestació de l’11 de setembre de l’any passat, sota un lema inequívoc: “Catalunya, nou estat d’Europa”.
Però des del moment que va guanyar —tot i perdre un suport més que considerable— les eleccions, tot començà a canviar. Inicià l’etapa dilatòria: es tractava d’avançar —o de fer-ho veure— tan a poc a poc com fos factible. Anar diferint la resolució sobiranista mentre manava. En un any, les passes endavant no és que hagin estat modestes, és que, simplement, gairebé no han estat.
Només cal recordar que per al Pacte Fiscal —el seu veritable (i del tot miop) projecte— no dubtà en anar-se’n fins a Madrid per plantejar-lo personalment a Mariano Rajoy. Per contra, una qüestió molt més crucial, la de la consulta secessionista, la hi planteja… per carta! Tot sigui per guanyar temps… O, per dir-ho amb major claredat, per perdre’l.
Però la darrera sortida, la que l’ha dut a treure’s la màscara sobiranista que li havia posat Pilar Rahola, ha estat la definitiva: si l’estat espanyol no ens permet la consulta, convocarà eleccions amb caràcter plebiscitari… l’any 2016! I per què no el 2026? O, ja posats a diferir l’indiferible, per què no el 2116?
De nou, doncs, CiU ha fet la tria entre país i partit, entre servir-lo —i servir-nos— i servir-se. Abans de res, acabar la legislatura; després, si no resta altre remei, ja ens preocuparem del debat sobiranista. O sigui, una versió catalana del cèlebre “La semana que viene hablaremos del Gobierno”, de Tip y Coll. Amb la diferència que, entretant, el Govern són ells.
Amic Artur Mas: el que necessitem els catalans i catalanes, en aquesta circumstància històrica excepcional que vivim, no és pas un teòric messies narcisista i indecís, sinó un líder. Un líder de veritat, que sàpiga dur la societat catalana allí on vol anar —on està destinada a anar. Un líder que deixi una empremta de foc en la història del nostre país, no pas un tímid, indecís, poruc, efímer —i del tot negligible— president autonòmic més!
Què la prudència no ens faci traïdors!
divendres, 6 de setembre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
