El gran, rotund, incontestable èxit de la històrica data d’ahir, tot i ésser importantíssim, no és tant haver establert la pregunta de la consulta o acordat el dia de la celebració, sinó haver-ho fet conjuntament: haver aconseguit, per una vegada en la història recent del catalanisme, posar-se d’acord totes les forces que el representen: CiU, ERC, ICV i les CUP. Per desgràcia, hi mancava el PSC, però no pas perquè els altres no el comptessin, sinó perquè els socialistes navarrians (antics catalans) se n’han exclòs voluntàriament ells mateixos: no es poden tenir dues pàtries alhora, i ells han escollit quina és la seva.
Durant anys i panys, exactament, des del temps de l’enyorada Assemblea de Catalunya, el gran problema del catalanisme ha estat la tendència gairebé congènita a la disgregació, les constants lluites intestines, que incapacitaven qualsevol entesa i, per consegüent, qualsevol avenç. En l’eterna balança entre els interessos propis i els de partit, han prevalgut sempre els darrers. Com succeeix amb el sentit comú —el menys comú dels sentits— el sentit de país també se sacrificava davant dels interessos particulars.
Així, en un article publicat el novembre del 1932, Gaziel indicava: “L’individualisme dels catalans és una cosa senzillament ferotge. Cadascun de nosaltres, per més republicans que siguem, duu un rei al cos. Un català va a tot arreu i s’obre pas. Dos catalans, ja és difícil posar-los d’acord. Tres, es fan un embolic. I a partir de tres, com més n’hi ha, menys valen”. Idea que podem veure repetida, quasi amb idèntiques paraules, en la major part dels escriptors de l’exili —tant de l’exterior com de l’interior.
És per això que, per damunt de les apreciacions personals que puguem fer sobre l’oportunitat de la pregunta —«És prou clara?», «No podia ésser més senzilla?», «Com es computaran els “Sí/No”?»— i de la data finalment escollida —«No seria millor fer-la abans?», «Ens caldrà esperar gairebé un any, encara?»— el que hem de fer, tots plegats, és felicitar-nos perquè els partits catalanistes han sabut estar, quan més ho exigia la situació, a l’alçada de les circumstàncies; felicitar-nos —i felicitar-los— perquè, quan ha arribat l’hora de la veritat, han posat de manifest que els catalans i catalanes —aquesta societat civil que ha sortit majoritàriament al carrer per deixar patent la seva inconfusible voluntat— tenim els polítics que ens mereixem.
divendres, 13 de desembre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
